Catamarruc i el Brèxit
Nick arribà a la rotonda de la Mercedes on haviem quedat, Xavier i jo vam pujar, Juan ho faria a Rótova i George, el segon anglès, a Palomar on viu ja fa anys. Tres valencians i dos anglesos.
George, homenot simpàtic i pràctic, ha decidit recuperar la nacionalitat irlandesa dels seus avantpassats per a no perdre els drets de ciutadà europeu. Té la sort de poder jugar a dues bandes. És un home que li agrada fer viatges per tot el món i ara mateixa acaba de tornar de fer cim al Kilimanjaro. Fotos de la Serra de Cantacuc
Anavem fent bromes sobre el Brèxit. —Ara no podreu parlar en anglés—, els deiem. És clar que ells eren part d’allò que s’ha dit els remainers, aquells que van apostar per la pertinència a la Unió Europea i que han perdut la partida.
Comença a clarejar per l’est amb llums de colors rogencs, però, de moment, cau un plugim que obliga a les escombretes eixugaparabrises a ballar com un metrònom, gir esquerra, gir dreta. Anem a Catamarruc i accedim per la carretera sinuosa que ens apropa a la Baronia de Planes. Fem una curta pujada i aparquem a una placeta a l’extrem del poble. Encara és de nit i els fanals obrin clarianes de llum en el carrer més llarg del poble dels tres que té. Queden tan sols uns quaranta habitants a la pedania.
La família senderista és diversa. L’estima per la muntanya ens ajunta per a gaudir del paisatge i de la conversa. Encara que hui hi han moltes tribus que van a la muntanya, caçadors, runners, ciclistes, motoristes i diumengers, els senderistes, en el seu sentit més clàssic, tenim una filosofia diferenciada. L’estima per les muntanyes és també l’estima pel paisatge, pels monuments del passat i per les restes erigides pels nostres avantpassats. No és casualitat que aquest moviment surtira al segle XIX lligat al nacionalisme i als moviments de recuperació de les llengües com a símbol d’unitat del “volk” entès com a poble-nació. Per altra banda, els senderistes de cor, l’esperit senderista pur, es comunitari i universal. El que és important és el grup, que tot l’equip s’ajude i que tots al complet arriben a les fites. En un indret que pot ser perillós, en un món hostil com és la natura, on pots caure, gelar-te, deshidratar-te o patir un cop de calor l’ajuda dels companys, eixa ma que t’agafa i tira de tu, és fonamental. Podríem aplicar eixe mateix sentiment a les nacions?
El sol començava a eixir i els colors rosacis de l’albada es combinaven per la banda de Catamarruc amb un arc de Sant Martí. Els cirerers, ja florits, es retallaven contra els núvols en un llostrejar de caire pirotècnic. Hem visitat l’impressionant entrada del Barranc de Benialfaquí, però no era el dia ni el moment per a passar-lo. Seguint cap amunt la Serra de Cantacuc visitarem la Cova Negra i el Corral de Cendra. Malauradament aquest corral, de murs ben antics, possiblement d’origen morisc, es va reconstruir d’una forma grossera, sense cap trellat i hui es una combinació de dignitat i desficaci.
George ens va contar la seua aventura al Kilimanjaro, la pluja que tot ho banya i que et fa anar sempre amb olor florit dies i dies, la manca d’oxigen, la exigència física. Deia que mentalment havia de mantenir les forces per a poder arribar al cim. Qui ho diria, ahir a Tanzània i hui a Catamarruc.
Junt a una de les pistes l’esquelet d’un Renault R4 jau des de fa anys. Qui sap com va arribar. Per a fer-nos una foto els quatre companys van ocupar l’interior i ens va portar a un moment de bon humor. Quatre homenots jugant a ser xiquets. Fins i tot podria ser una metàfora de com els sentiments comuns entre les persones ens apropen molt si ens coneixem i compartim vivències. Europa pot ser que siga una carrosseria de vegades rovellada, però és un projecte més solidari que no eixe camí egoista i insolidari que han iniciat els britànics apel·lant a les essències nacionals. Els joves europeus fan amics per a tota la vida amb el programa Erasmus que els fa entendre que les nacions no són res si coneixes a les persones i convius amb elles.
Arribant a la solana de la Serra de Cantacuc vam veure la magnífica Serrella, encara amb taques blanques d’una neu que s’ha resistit de valent, però que li quedava una rosada vista la pujada de temperatura que arriba. Hem pujat per una senda al Tossal Blanc, poc espectacular però amb vistes magnífiques de moltes serres i pics en totes les direccions. El Comtat, Muro d’Alcoi, El Mondúver, la Vall d’Alcalà i tants altres indrets coneguts i reconeguts es veien banyades d’un sol primaveral en un dia cada vegada més càlid i lluminós. Seguint endavant vam arribar a la Font de Frau. Frau, en una de les seues accepcions, és un espai entre plantes i arbres com un pas estret entre penyals. Sembla que són moments en els quals Europa, fins i tot el món, passen per un frau que ens portarà a un altre lloc que encara no albirem. A l’hora d’esmorzar als bancs de l’àrea recreativa de la font hem compartit taula parlant ells en anglès i nosaltres en valencià. Una mena de parlament europeu en una taula de fusta al costat d’un rierol i una font. La gosseta, amb el llenguatge del cos i les mirades, demanava almoina en forma de trossets dels entrepans.
Ja de tornada a Catamarruc vam passar per una masia molt antiga. Reformada fa uns anys, està una altra vegada quasi abandonada. Per una porta mig oberta, tancada per una cadena, hem vist un interior polsós i amb andròmines disperses i, per la part de darrere, uns patis amb murs que, a poc a poc, cauen. Xavier ens ha contat que és (o va ser) propietat de Pere Riutort i Mestre, un dels rectors que van intentar fer una tasca educadora i de recuperació del valencià. Ara que revise la seua biografia me n’adone de perquè em resultava el nom familiar. És l’autor d’aquell llibre que, amb el nom Els vents del Món, utilitzaven per a ensenyar-nos valencià per primera vegada a l’escola. Sembla, segons paraules del nostre company, que en el passat feia servir la masia com a aula d’ensenyament del valencià. Tot aquell moviment de rectors nacionalistes, idealistes, amb sentiment de recuperació de la nostra cultura autòctona va morir entre els atacs més durs de la dreta valenciana i d’una església que va tornar al conservadorisme. La història és trista. Ara, Riutort és un home ja molt major, la seua masia roman abandonada. Sent positius podríem dir que aquells xiquets que aprengueren valencià amb els seus llibres hui el poden escriure; és el meu cas.
Europa, identitat europea, nacionalismes, solidaritat, insolidaritat, cultura, pobles, independència i identitat nacional. L’actualitat és complexa, endimoniadament complexa. Molt més amb la manipulació i les notícies falses. No sabem on va el nostre futur entre forces oposades, nacionalismes, moltes vegades salvatges, però també constructius i protectors de la pròpia identitat, sentiment europeu i universalista, que també és centralista i burocràtic, llibertat, tolerància, racisme. El món s’ha fet menut. A Xina ha esclatat una nova malaltia i ja la tenim ací. Apliquem encara conceptes del passat en un món que ja és una aldea global. Podríem parlar d’un Catamarruc global?
On anem?
El camí ja ens porta cap a baix. Les restes musulmanes de corrals i despoblats, el Castell de Margarida, ens recorden que mai ens podrem banyar dues vegades en un mateix riu. Catamarruc, l’indret més remot del món sembla aliè a tota el remolí de passions que ens envolten. Res més lluny de la realitat. Tot està hui connectat. La caiguda d’aigua al barranc de l’encantada ens transporta a un món intemporal on sembla que pugues tornar a banyar-te. Però mai serà el mateix.
Comentarios
Publicar un comentario