Tornant a la Font de la Mata

La Font de la Mata era allà els anys setanta el més paregut a un lloc remot per a un xiquet. Per un caminet a vora el Barranc de La Parra, s’accedia pel riu a una casa en lamentable ruïna prop d’un rierol on mai faltava aigua potable.

En les nostres aventures juvenils sempre es comptava amb una aproximació a la Font de la Mata, de vegades amb insensata inconsciència, per un barranc que no coneixíem i que es va mostrar com feréstec i abrupte, al límit de la perillositat temerària.

El paratge del qual us parle s’amaga entre el riu i el camí a L’Orxa en la que es coneix com la partida de les Majones. La gran quantitat d’aigua sempre ha fet que un mantell verd atapeït com el vellut cobrira els bancals ja salvatges quan jo era xiquet. La vista més educada de l’adult es desdiu d’aquesta visió ximple de la realitat. La zona s’havia assilvestrat, però els bancals i els masos abandonats identifiquen amb claredat la que va ser una zona agrícola i ramadera que va entrar en decadència.

La Font de la Mata tenia ressonàncies màgiques entre els xiquets. Els més agosarats pujaven el barranc i trobaven fòssils de mars primigenis. Altres deien que l’espectacle de l’aigua caient, en la que pense que és l'única cascada de tota la Safor, era meravellós. Per la meua part gaudia utilitzant la meua cantimplora d'alumini, coberta de tela verda i amb una cassoleta en la base per a portar aigua a casa. Em semblava que havia de ser la més pura del món i insistia a fer-la beure als pares a l’hora de dinar.

Ahir vam pujar a la Safor en un dia térbol de núvols baixos que dibuixaven un paisatge nòrdic, quasi de fiord noruec. En la foscor de la matinada vam ascendir pel camí costerut que ens acosta als arrimalls pel nord. Entre la boira les agulles de pedra jugaven a amagar-se i no vam poder més que albirar “La Finestra de la Safor” entre esquinçalls de cotó de núvol. Un gripau gros com una taronja, que descansava en un dels carrascars ara tan típics a la Safor, va escapar aterrit per la curiositat caçadora de la gosseta. La nevera i el cim no ens van permetre moltes millors vistes.

Vam seguir per la senda cap a L’Orxa amb la visió fantasmagòrica de la Vall de Perpuxent enllumenada transitòriament per taques d’un sol impotent davant d’una nuvolositat persistent. Ens vam adreçar cap a la Font de Serquera i en visitar-la vam agafar una senda suficientment neta com per a deduir que és utilitzada sovint. Vicent ens va mostrar una masia abandonada amb un accés amb un arc de mig punt intacte. Jo diria que va ser la llar durant moltes generacions de famílies de vida dura en una terra de bandolers. Vam recórrer els espais oberts entre els murs coberts d’una vegetació que devora a poc a poc tot signe de vida. La Casa de les Majones, així apareix referenciada en el mapa, està quasi en la fita entre Vilallonga i L’Orxa i es comunica per una senda empedrada amb la Caseta de la Torta i, finalment, amb el Barranc de la Parra i La Font de la Mata.

La Font de la Mata ha canviat molt des que era xiquet. Un nou propietari ha invertit en les últimes dècades molts diners per a fer-se una carretera privada. Va tallar l’accés inferior i, com van contar els companys, expulsa sense contemplacions a qui arriba per la muntanya. Ignore el dret que puga tindre en tallar una senda tradicional. Sembla que, si és una via pecuària, s’ha arrogat un privilegi que no té. No sé si el tema està en mans de l’Ajuntament de Vilallonga que, en qualsevol cas, hauria de fer valdre, si escau, la seua autoritat per a permetre l’ús d’una font en terreny públic i l’accés i pas per un camí tradicional. El cas és que, fins i tot, s’ha construït un aljub dintre del llit del barranc en el que segons la llei sembla ser terreny públic, ja que el llit i cinc metres a cada costat no pertanyen las propietaris per més que passen per dins de la seues terres. Entenc la preocupació per evitar robatoris i vandalisme, però quan va comprar la propietat no va ser conscient dels drets de pas?

No sóc advocat i si ho ha fet seguint les lleis em calle.

Assistim impotents a la privatització descontrolada del territori sense que ningú es preocupe. Els senderistes boten la tanca i no miren enrere. Ningú denuncia i els propietaris se senten amb patent de cors per tal de fer el que volen. En les platges he sentit que si que s’ha fet valdre el dret de pas. Però qui es preocupa pel pas pel remot sender de les Majones.

La Font de la Mata, abans paradís remot de la joventut, hui regne taifa tancat per una porta gegant que diu a les clares que no som benvinguts.