Justícia poètica

Fa ja un any que jo estava en mitat de la meua travessia del desert personal. La pressió de la Conselleria per allargar el curs es sumava a tota una successió de circumstàncies que em tombaven una vegada i una altra. Els greus problemes de salut familiar en els anys anteriors, la defunció de ma mare i, jo no ho sabia aleshores, la pròxima de mon pare, feien que l'estiu presentara la pitjor de les seues cares. Mon pare no tardaria molt a ingressar en l'avui abandonat hospital i morir un vint-i-cinc d'agost. Va ser un mes on vaig tenir la immensa sort de poder parlar cada dia amb ell sense saber que eren conversacions entre sons de campanes que tocaven a mort.

Degué de ser el matí de l'últim diumenge d'agost quan ens vam despertar entre els crits histèrics d'un personatge que intentava traure a pedrades el seu gos, completament aterrit davant del comportament de l'amo, dels baixos d'un cotxe negre. Vam intentar sense èxit que deixara tranquil l'animal, però llavors la va prendre amb nosaltres. Vam cridar a la policia i vam saber que el seu cotxe, un immens tot terreny dels què diuen "Hummer" jeia amb una roda dislocada a l'espera de poder-se retirar a un taller. Donada la situació el municipal estava aclaparat i no sabia per on tirar. Per un altre costat el ros tintat de cos eixut i fibrós estava cada vegada més alterat, efecte com confessaria més tard, d'una nit pujada de to i de química. Malparlant a tota veu va començar a amenaçar-nos i vaig decidir eixir, deixar la discussió de costat, escoltar-lo, donar-li una mà i oferir-li un got d'aigua. Afortunadament es va calmar. Durant prop d'una hora em va contar amb detall les circumstàncies d'una vida boja i un destí marcat per l'homosexualitat i el desarrelament, el seu dolor, la seua soledat i la seua desconnexió gradual amb la societat en un Maelstrom que acabava d'engolir el seu vaixell i amenaçava de fer el mateix amb el pilot.

Va ser en aquella època, unes setmanes abans, quan se m'havia oferit l'oportunitat de participar en el conjunt de relats de "Homenatge a la Paraula" i ja portava setmanes rumiant una història d'hospitals que no acabava de tenir un sentit clar. Al final sempre escrivim d'allò que coneixem i és de la realitat reelaborada, cuinada entre neurones, d'on ixen eixos mons imaginaris de la literatura. Va ser així com, després d'una acomiadada amistosa, el meu cap va començar a elaborar un món on el dolor de la mort dels meus pares, un recent viatge a La Manxa i l'incident van començar a tenir forma i sentit.

La passió per l'escriptura em va atrapar durant unes quantes setmanes i cada paraula del relat, cada coma, cada frase o personatge havien de ser com a peces que encaixen de forma natural. Va ser així com va sorgir "Ningú espera al gat" ,de la desesperació personal i de la necessitat de traure tot el que portava dins amb la creació d'un quadre amb retalls de mil realitats i referències.

Aquest matí caminava per Gandia i de sobte he vist a  aquell que va desencadenar "El gat", el referent aproximat del meu relat, demanant almoina entre altres personatges en semblant situació. No m'ha reconegut. Supose que el cotxe trencat va ser una despesa impossible d'assumir en una vida que lliscava ja cap al remolí de la marginalitat i que ara malviu com pot de la caritat aliena.

Tal vegada jo vaig ser més caritatiu amb el meu personatge, que la pròpia societat ho ha sigut amb la persona real. Al cap i a la fi l'heroi del meu relat, té un final tràgic però digne. La seua mort i la descripció d'una vida en un poble cruel amb la diferència tenia, almenys, la dignitat del reconeixement de les seues circumstàncies tràgiques. La realitat és prou més cruel deixant encallats molts essers humans, siguen quals siguen les seues circumstàncies, desgràcies o grau de culpa i impedint que ni tan sols els seus actes puguen ser heroics o els redimisquen.

Allí, assegut a terra, amb un cartell de cartó, seguia en tornar del meu passeig. Li he donat una moneda, a pesar que sempre he pensat que la mendicitat i la caritat són dues formes de posar pegats al món que no porten a res. Al cap i a la fi pague els meus imposts, entre altres coses, perquè es lluite contra la marginació i que qui cau tinga, almenys, alguna xarxa de seguretat. Per pura justícia social.

En aquest cas no he pogut evitar adreçar-me a ell desitjar-li una vida millor i fer un poc de justícia. Almenys poètica.