Dret a caminar

Aquest estiu està sent per a mi el de les caminades diàries. Només trenca el dia, acompanyat del meu escuder caní i armat de càmera isc de casa amb el propòsit de descobrir eixe món tan pròxim i tan desconegut de vegades que és la nostra comarca. El sol penja a eixa hora del matí com en una aquarel·la de Turner darrere de les boires esponjoses que provoca la combinació d'humitat i calor extrema. 

A estes altures conec ja la forma de connectar Real de Gandia amb Rafelcofer, Potries, Bellreguard o Marxuquera simplement caminant entre els milers de camps que conformen les partides rurals de tots els nostres pobles. L'experiència és per moments bella quan es descobreixen paratges recòndits enmig de vies d'asfalt que tallen a ganivet la circulació natural del caminant. Si haguera de triar un lloc que m'ha fascinat és la península que el Vernisa i el Serpis creen a cavall entre Real de Gandia i Beniarjó. Des del pla que la corona pareix tot enganyosament prop i a l'abast de la mà, a un passeig d'uns centenars de metres en línia recta, però n'hi ha prou amb arribar als seus límits per a veure com els densos canyars impedeixen tan sols abaixar al llit sec dels rius i travessar a l'altre costat. En alguna ocasió m'he atrevit a caminar pel llit buscant eixides però la vegetació ha crescut fins a convertir-se en una selva impenetrable que causarà problemes en la propera riuada.

Enmig de tant asfalt, formigó i estructura metàl·lica han sobreviscut miraculosament relíquies de millors temps, alqueries venerables que podrien contar meravelloses històries d'estiu, tragèdies de guerra, assumptes de sexe o vendettes territorials o, tanmateix, estructures de l'aigua que han transportat fidelment durant segles el tresor de vida fins als camps exhausts a l'estiu. Aquest matí recorria caminant la zona pròxima a l'hospital com molts ciclistes diumengers feien. El que era fa uns anys una ruta molt agradable entre tarongers és avui un passeig per un erm de runa, carreteres i urbanitzacions a mig acabar, ruïnes industrials i abandonament agrícola.

Els dissabtes són els de les rutes per la muntanya i la sorpresa. La sorpresa d'un paisatge encara commovedor, bell a pesar de tant dany infringit. En un ziga-zaga savi les sendes porten als altiplans de la Serra Grossa o la del Monduver. En ruïnes romanen els riuraus o els refugis de pastors, els vells bancals de secà o els castells roquers. Ni tan sols ací es deixen de veure les barrabassades dels bàrbars que mai van entendre de poesia o bellesa. El Monduver, una vegada cim orgullós, és una embolic metàl·lic d'antenes que, sense negar la seua utilitat, maculen una dels tres cims senyers de la comarca.

Hem oblidat que vam ser caminants abans que automobilistes i hem deixat perdre moltes de les sendes que durant segles van crear drets de pas. Pertot arreu les tanques impedeixen el pas en camins de lliure servitud, les autopistes o variants tallen el pas i només permeten creuar amb perill o donant grans voltes. Les Rutes de Potríes a Beniflá o de Palma a Real són quasi impossibles per al caminant. Una de tants matins vaig veure una caravana de carros amb les seues cavalleries anant al pas lent del passat, marginats de les rutes principals i esquivant obstacles en el que una vegada fou el seu regne.

Pense que dels xicotets detalls s'intueixen els efectes dels grans paradigmes i vivim immersos en la cultura dels combustibles fòssils que ens porta a la ruïna. Hem creat una vida per i per als vehicles de motor i oblidat la necessitat de reivindicar el dret a caminar, a anar amb bicicleta o perquè no si vullguerem amb aca o carro. Per a fer un món millor, on el canvi climàtic no siga una espasa de Dàmocles, hem de pensar en una comarca ben comunicada per a tot aquell que desitge prescindir del cotxe. Em pareix genial la idea de crear un corredor paral·lel als rius per a recuperar aqueix plaer de sentir de prop la terra i per a començar en el canvi local un de global. Una bogeria? No hi ha més que veure l'assut de Palma, sec com mai, per a pensar que els canvis en el clima mundial són un perill més dels que aguaiten al nostre xicotet paradís.