El monstre que mai dorm

Benidorm ja es deixa veure en la llunyania, tot just en eixir dels túnels del Mascarat. Altea conserva quelcom del seu perfil tradicional. Benidorm és pur artifici. Amb el seu paisatge serrat propi de ciutat asiàtica en plena febra de la construcció, les desenes de fal·lus geomètrics lluiten per escapar del sòl escodrinyant l'horitzó blau entre murs de formigó i erms ressecs. Com a rius de lava, les vies de negre asfalt condueixen costera cap a baix als vehicles fins a desembocar en la Platja de Ponent, als peus de les torres que cenyeixen la suau corba de la badia. Aferrats a la roca un laberint de carrers comunica desenes d'edificis que s'alcen desesperats per estirar-se fins al cel. A penes queda rastre del paisatge original. De tram en tram les formes gastades de la roca groga primigènia apareixen com a record d'un passat que s'ha esborrat en poques dècades.

Un termiter humà sesteja al brillant sol de primavera entre el passeig i les escasses onades de la mar tranquil·la. En formació d'atac el prisma repetit fins a l'infinit. L'arquitectura funcional, la línia recta i el mòdul envelleixen malament. Alguns edificis mostren la seua insolent decrepitud a pesar d'estar situats encara en la posició privilegiada que els va donar haver arribat primer. Pegats al sòl alguns xalets, relíquies del Benidorm prehistòric dels seixanta, resisteixen agafats a la seua parcel·la a l'espera d'una licitació que els sentencie a mort.

La pell blanca nòrdica adquireix la tonalitat ruboritzada de la cremada de primer grau. No importa: l'absència de llum, els dies grisos o la monotonia d'un barri anodí perdut en cap part s'il·luminen amb la il·lusió del paradís barat. En el "Tiki Bar" els proletaris del nord mostren el desvergonyiment de la carn en un bany d'alcohol que no sembla tenir principi ni final. Un parell d'ells realitzen equilibris de saltimbanqui gaudint del seu moment de glòria enfront de l'escamot etílic. Quan falta el cervell la força física és l'única eixida. Els cossos van des de l'atlètic musculat amb hores de gimnàs fins a la panxa cervesera d'un blanc lletós.

Com en un immens cresol les edats de l'esser humà es mesclen; de la innocència d'un castell d'arena, a la decadència d'una cadira motoritzada que suporta la invalidesa o la obesitat mòrbida. L'adolescència llueix la insolència del moment, formes i colors, musculatures i cossos atapeïts. En el local de la discoteca Penélope ballarines de strip tease fan la seua sessió diürna per a vells i xiquets. És l'aperitiu del matí que prepara una nit boja.

Benidorm és com una gran cassola on bull la vida d'un món global. És l'albelló del model consumista que tot ho compra i tot ho ven. El lloc on somiar que la felicitat es pot comprar. L'ecosistema és així depredador. Una embolic de senyals i colors atrauen la mirada de l'incaut. Bingos, hamburgueseries, casinos, lloguers, pizza, sexe, cadires mòbils, gelats...  Com un paràsit Benidorm absorbeix aigua, energia o recursos que transfereixen sang al monstre que mai dorm. L'oferta no pareix tenir fi en una central de reciclatge que engul turistes eixits d'un tub metàl·lic i els digereix entre plats de paella barata i sangria.

I què queda del Benidorm que una vegada va ser? És just quan la Platja de Ponent es tanca pel sud amb una gran mola escalonada de pedra groga. Els carrers ascendeixen i la closca d'un poble costaner mediterrani vampiritzat pels mercaders va sorgint com acatxapat entre un urbanisme despietat. La plaça enfront de l'església, amb vista a les dues badies, és l'única concessió al paisatge que una vegada va poder haver sigut. En un anar i venir de turistes per l'escala del mirador es repeteixen les fotos de rigor fins a la sacietat. Pareix que la troqueladora impel·leix els turistes a repetir el selfie, la foto de la roca o la de la parella somrient convencional com a mostra de l'èxit del viatge. Les imatges devoren un paisatge on sols el color humanitza el que és la mort per explotació d'un món que ja no aguanta aqueixa pressió d'una plaga que anomenem humanitat.

Sona un tango. Una anciana tapada amb una manta com un sudari caboteja en la seua cadira de rodes. Darrere dels cristalls parelles de jubilats criden carpe diem al so de les mil voltes del ball. Xoquen uns amb altres en el concorregut espai. La lletra del tango vola al carrer.

Volver
con la frente marchita
las nieves del tiempo
platearon mi sien.

Curiosos miren als elegants ballarins que segurament disfruten tant més del record de la seua joventut portats per la música.

Vivir
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo
que lloro otra vez

La platja ja està quasi buida. La temperatura ha baixat i l'autopista torna a estar plena de cotxes que realitzen el camí de tornada. Les vacances passen prompte. L'aeroport de l'Altet estarà segurament transferint desenes d'esgotats passatgers comdemnats al gris i a la fosca rutina que els aguaita.