Estació de terme

Es fa de dia prop de Requena. Camí a Madrid en l’AVE. El títol em ve al cap prop de l’estació d’Atocha. Els personatges són reals però els noms estan canviats per a preservar la privacitat de les persones.

Quasi podria passar per un hotel de platja d’unes tres estreles. Les habitacions són funcionals i prou modernes. Els mobles són senzills i de colors clars. El personal per telèfon o en persona eficient, atent, servicial, amable amb les visites i pacient amb els ancians. Què més es pot demanar? Els jardins posteriors reben la carícia de la llum cada vesprada la qual eleva prou la temperatura inclús en els dies del fred. Hi ha una gàbia amb periquitos com a sorollosos testimonis del dia a dia. Entre tanques i parterres hi ha bancs i engronsadores que permeten per a passar una agradable vesprada conversant amb els interns mentre els néts juguen.

L’olor és la primera pista que colpeja amb duresa i contradiu la prematura impressió visual. A pesar de la impecable i constant neteja hi ha una persistent olor de rovells subjacent que retrata amb cruesa la decadència de la vellesa.  Hi ha coses que no es poden esborrar. Les portes de les habitacions fan de marc de dues fotos amb dos noms; l’últim reducte del que va ser una vida plena amb casa i família. El pas d’infermeres, quasi totes gent jove i ben disposada, trenca aqueixa estàtica presència dels interns en les seues cadires de rodes. Ells a penes mouen la mirada darrere de cada mínima novetat en un lloc on regna una rutina atroçment monòtona. Sons. Alguna discussió amb timbre trencat d’ancià, un insult o una conspiració a mitja veu per a cremar la institució. Un dia li botarem foc a tot açò, diuen dues dones com a col·legiales roïnes. Al fons se sent el mugit dolorós d’algun dement, un grup en millors facultats cantant una vella cançó o la megafonia convocant qualsevol treballador.

Mai he estat a la nit, però coneixent les nits en l’hospital en la seua planta de malalts greus imagine sons planyívols eixits d’algun malson o cridades d’esperits perduts en el seu món mentre una infermera de guàrdia fa la seua ronda nocturna. Amb horari monàstic o de caserna, segons siga el punt de vista, s’iniciarà amb l’alba la ronda de sessions de dutxes, netedat, cures i desdejunis cullerada a cullerada o amb xeringa i pitet. Nets i endreçats se n’aniran distribuint per sales per a començar un dia que amb sort tindrà alguna escassa novetat.

Recórrec els corredors acompanyat de la meua tia María. Es vist cada dia amb coqueteria com si fóra diumenge i t’acompanya amb aparent lucidesa fins que algun petit detall la delata. Preguntes ja contestades que es reiteren, relats repetits, desorientacions considerables. Diu estar feliç en el seu xicotet món,  però s’excusa per les seues incoherències amb el decor de qui se sent ridícul per aqueixos lapsus absurds. En el seu temps va ser, ella mateixa, ajudant en una clínica i encara intenta amb bona voluntat ajudar als que es valen menys. Un dia va traure del recinte a una malalta i van tornar escortades per la policia municipal ja que no sabien cap a on anar. En la residència temen que prenga iniciatives perquè en qualsevol moment tot es pot embolicar.

Ma mare no està per cap lloc. No la vam trobar per on vam buscar. Vam preguntar a Amparo Llobell, una vegada dependenta en el forn contigu a la rellotgeria dels meus pares. Em mira amb alegria i ,tal vegada tendresa, mostrant el seu millor somriure, des que sap, una altra vegada, qui sóc. D’aquell xiquet que li demanava tres pessetes de caramels Sugus encimbellat als contenidors de vidre a aquest home de cinquanta que va quan pot a veure sa mare. El destí ens ha posat en el mateix espai una altra vegada. Com diria Ernesto Sabato els nostres túnels tornen a tenir una finestra que els comunica entre l’home que va ser xiquet i l’anciana que va ser adulta.

Vam seguir de corredor en corredor creuant-nos amb personatges atrapats en la seua nau i un altre valent-se de les seues poques forces per a moure’s amb el caminador. Una altra anciana va amb un ramet de romer. És així cada vegada que la veig. Algunes sales, les escales, estan protegides per reixes de fusta per a evitar que caiguen o escapen. Qualsevol adult les pot obrir. Per a molts ancians suposa, en canvi, un repte intel·lectual i físic majúscul que els protegeix però, al mateix temps, els tanca i, sense maldat, els denigra. En la part posterior hi ha dues sales d’estar. Una mitja lluna de cadires de rodes es situen com en una cerimònia formal enfront d’un enorme i flamant televisor que ha substituït a l’anterior. No se sap sempre si miren o no els programes, en realitat la majoria pareixen absents o hipnotitzats. Els que millor estan duren poc en la sala, escapen del tancament i prefereixen la tertúlia en el pòrtic des d’on divisen el carrer i on veuen el trasbals de visites que entren i ixen al llarg del dia. El més paregut a la seua vida independent en el passat.

Una dement en cadira de rodes i cabell pulcrament tintat insisteix a demanar que l’atenga qualsevol que passe. És una crida tan inútil com desesperada ja que ningú aliè al personal pot, ni deu, fer el que demana. Una altra plora perquè les seues filles no van anar a veure-la oblidant que la seua última visita va ser fa uns pocs minuts. Assegura que està des d’ahir i que demà se’n va. Porta mesos. Inquieta en gran manera una dona de cabell curt clar, cara de pell pegada als pòmuls i ulls blaus penetrants. No és tan major. Tal vegada en les seus cinquanta? Si veu una cara nova es posa a caminar al pas, prop, com un esperit errant. Al menor descuit et lleva la cadira de rodes que portes i es posa en silenci a portar-la. Si diu dues paraules és per a demanar tabac. Si el té el fuma xuplant amb totes les seues forces, amb la desesperació de l’addicte. Diuen que va arribar a tenir diverses carreres. Ignore què li va poder passar o com va arribar a aqueix estat.

Buscant una infermera passe per l’habitació 122. És el més paregut a una habitació d’hospital o una unitat de vigilància intensiva que hi ha en la residència. Aguaite una figura enllitada i un goter. Recorde ma mare fa unes setmanes abans de ser ingressada en l’hospital, immòbil i inconscient. Una setmana després va tornar al mateix lloc llavors, desperta i parladora però perduda en el seu món de confusió.

Finalment una infermera ens aclareix que ma mare està gitada en la seua habitació. La doctora li ha prescrit més hores de llit per a curar les malalties comunes en les persones immòbils. Amablement m’acompanya a obrir, En l’ascensor conversa amb una anciana que li conta els seus problemes en menjar per la falta de queixals. No interferisc en la seua conversació però pense en com pot ser de terrible arribar a ser no tenir ningú pròxim amb qui compartir aqueixos xicotets problemes que no es van a solucionar o inclús van camí d’empitjorar.

Entrem en l’habitació. Ma mare pareix un d’aquells teuladins desvalguts que recuperàvem caiguts en el carrer en la meua infància. Amb il·lusió el portàvem a casa i intentàvem tirar-los avant amb pa mullat amb llet. La majoria de les vegades duraven uns dies fins que els trobàvem sense vida tan freds i inerts com diminuts.

Ma mare estava desperta i sola. Ens va somriure en reconèixer-nos. Els seus ulls són cada vegada són més diminuts, opacs, la seua mirada menys viva. Rebia l’afecte i les carícies amb alegria i els tornava demostrant conservar l’habilitat de l’empatia. Jo li feia burles amb les mans i ella m’imitava. Li treia la llengua i ella em tornava el senzill gest en un joc propi de xiquets. Per moments li canviava l’humor i xanglotava com una xiqueta perduda en una multitud. Unes paraules li calmaven i tornava al seu discurs desllavassat sobre el que podríem comprar, les cassoles que havia de fregar o sobre el jersei que creia estar teixint. Les seues mans, des de fa mesos, busquen fer les vores de qualsevol tros de tela i les prepara amb tanta ansietat com a desesper.

En l’habitació conviu una tal Elisa. No puc evitar sentir antipatia irracional per ella. Ma mare va ser allotjada en la seua habitació i ella ho va prendre com una invasió del seu reducte. Encara li costa acceptar que només té dret a aqueixa mitat de privacitat. El primer dia li vaig haver d’indicar a la infermera que el vestit que portava no era seu, el segon van ser unes sabates. La veritat és que ella és víctima de la desmemoria com molts. Ha oblidat que no paga suficient per a tenir una habitació en exclusiva. Qui va tenir va retenir. Té un geni terrible, diu ma tia, i aires de grandesa, això ho veig jo. Tot allò que hi ha en l’habitació, pensa, és de la seua propietat i les seues fotos omplin l’únic estant enfront dels llits. En eixir vaig veure una foto en blanc i negre amb dos personatges esvelts i elegants com eixits de Casablanca: Un home en un vestit jaqueta de costura clàssica i una bella dona de cabells clars, ondulats i vestida amb roba d’estil. Era ella o, més aïna hauria de dir, va ser ella.

València a la vista. Tornem a casa