Deu óssos a Berlin

El vagó de metro se sacseja, com de costum, a través de l’immens espai buit que s’obri entre Mitte i Charlotemburg, dos dels districtes del centre de Berlín. El sol rasant d’hivern i la calefacció interna del vagó dissimulen els quasi vint graus sota zero que tenallen la ciutat. En moments en què el temporal de fred recorre Europa Berlín seguix la seua rutina diària, això sí, amb més botes, guants i barrets d’allò habitual. Cap al sud es destaquen les formes dels edificis governamentals, el Reichstag, les cúpules del complex de la Postdammerplatz i la Columna de la Victòria. La neu domina el paisatge sabedora del seu moment i els arbres només deixen veure el seu esquelet pelat a l’espera dels brots de la primavera. La immensa estació central de Berlín devora les serps que s’entrecreuen en una versió actualitzada de Metròpolis devorant passatgers de tots els tipus i colors. Més enllà de les vitrines el Spree es mostra congelat i inert.

Crec que hi ha sigut el primer any en què he sentit una certa vergonya de ser espanyol. El nostre govern es plega al poder central que emana des d’esta ciutat llunyana i abaixem el cap sabedors que estem a punt d’entrar en barrina. De viure en un país que sentia modern i europeu a veure que, per primera vegada en molts anys, els nostres joves han d’eixir de les nostres fronteres per a tindre un mínim futur. Ha sigut la primera vegada en què em sentia ronsa i apàtic, amb poques ganes de repetir el pelegrinatge anual a la vella capital germànica. Però allí estava la segona setmana de febrer, com de costum.

Advertit per tots els pronòstics meteorològics no m’havia deixat sorprendre per la gelada fent front a base de capes de roba interior al penetrant fred que només podia atacar-me entre el nas i els ulls. Sempre m’agrada observar la gent que viatja en el metro i imaginar orígens, estatus, vida i destí a través de les pistes que ens descriuen. Ací algú amb un quadern ple de fórmules matemàtiques. Allà una dona amb aspecte d’hippy passada de voltes amb un bestseller. Un tipus amb el seu ordinador concentrat en la seua pantalla. L’alternatiu venent un periòdic independent o els gitanos romanesos pesats amb la seua acordió i les seues peticions d’almoina. Enfront s’assentava una xica rossa d’ulls ametllats i cabell pallós. Alguns centreeuropeus deixen entreveure trets propis dels lapons o dels russos pels seus rostres de lleuger sabor asiàtic. Amb dissimulació veia el blau grisenc d’uns ulls perduts en el seu món interior. Tal vegada descendent d’algun soldat rus?. Al meu costat tenia un home llegint el periòdic. Des de la meua posició a penes veia la seua silueta, però apareixia entre flaixos de llum daurada en el reflex del vidre del fons del vagó. Barba grisenca, lents de ratolí de biblioteca i trets llatins. La coctelera de l’espai i el temps ens agita en un vagó fins que la porta s’obri i els passatgers es perden en la voràgine de la multitud. Se’m presenta com una pel·lícula accelerada de principis de segle on s’intueix més que es veu. Seguisc amb la vista a la xica caminant precipitada per l’andana mentre la seua silueta es retalla enfront del sol més enllà de les finestres. Se segur que mai la tornaré a veure.

Amb sorpresa arribe al recinte firal de Berlín i veig que un dels edificis està sent demolit. La llum esmorteïda del sol il·lumina els monyons de formigó armat mentre excavadores immenses, escorpins que claven el seu agulló en els ferros retorçuts, arrapen els muntons de enderrocs en què està quedant reduït. És curiós en una ciutat que va sucumbir a les runes que algú s’atrevisca a recrear novament el malson. M’agradaria parar i fer fotos però la temperatura extrema em porta a recórrer tot tan ràpid com siga possible el trajecte. L’any que ve, si és que n’hi ha, només em quedarà el record d’allò que una vegada vaig veure. Finalment tot és efímer i mai tornem del tot.

Com sempre la fira a dos dies de la seua obertura és una espècie de laberint o jungla que només pots recórrer amb la tenacitat d’un explorador vuitcentista. Amb la seguretat d’un expert recórrec els espais fins a arribar al nostre estand. Conec a algun dels treballadors que el construïxen, ens saludem amb un somriure i poca cerimònia. Tot està en orde i no cal que m’espere més enllà del temps necessari per a deixar clares les posicions dels focus.

Berlín va deixar fa anys de ser una ciutat desconeguda i realment em moc amb comoditat per andanes i estacions fins a arribar al mercat central. Beuselstrasse és el nom de la parada. Sobre el pont elevat que creua les vies mire com estes es perden en el punt de fuga davall el blanc pur de la neu. Una central tèrmica llança un doll de fum que dibuixa un bell núvol bulbós sobre l’horitzó. Realment els dies de sol i neu dignifiquen paisatges que amb pluja serien poc més que erms enfangats. Dos joves mares conversen mentre els seus bebès miren botinflats des dels seus cotxets. La vida és possible inclús a 15 graus sota zero.

Després de la visita al mercat torne al centre i d’allí, després de descansar en l’habitació, decidisc prendre el camí cap a Postdam. Sempre ha quedat quelcom lluny del centre i és la visita permanentment ajornada. Enguany tampoc serà. Després de passar Grünewald m’abaixe en Wansee. Esta zona, situada al sud-oest de la ciutat és, sens dubte, la més bella per la proximitat als llacs i als grans boscos. Wansee és famosa pel seu ambient relaxat i, quasi diria, de platja. A l’estiu és el lloc on escapar del centre i nadar prendre el sol o, simplement, deixar-se veure. Ningú diria que en el mateix lloc, en una casa burgesa de les proximitats, es va prendre la decisió planificar la manera de liquidar a milions de jueus amb eixa forma eficient i freda que només possible en eixe cap tan quadriculat que tenen els alemanys. Bellesa i horror, intel·ligència i brutalitat en un sol escenari.

A l’arribar al llac el veig completament congelat, canvie de plans no visitaré el museu de l’Holocaust, més bé faré quelcom que m'ha commogut com a un xiquet. M’acoste a les seues vores i, seguint les empremtes dels passejants, m'endinse en una superfície de gel i neu sobre la qual destaquen els punts negres dels pocs que en un dilluns es poden permetre el luxe de perdre el temps fent fotos o passejant. Els meus peus cruixen sobre la neu d’última hora. N’hi ha més que fregar amb la sola de la sabata per a traure a la llum la superfície polida del gel. El paisatge és tan impressionant que torne a reconciliar-me amb aquell xiquet que vaig ser i que era capaç de sentir l’emoció per qualsevol experiència nova.

Ja són deu els meus viatges a Berlín. Cada any he portat un ós de porcellana a la meua filla i per això la col·lecció em recorda amb exactitud el nombre de les meues estades. Cada vegada descobrisc una nova faceta d’una ciutat que mai s'atura. Jo mateix sóc diferent. Es que cada nou ós m’acosta a l’últim, no ho dic amb melancolia, tot arriba i tot se’n va, així és la vida. Arribaré algun any a Postdam?