Una bandera al muscle

El carrer Xàtiva és el punt on totes les artèries ferroviàries de València connecten amb el cor de la ciutat. De l’immens edifici de l’Estació del Nord entren i ixen multituds a cada moment que, com a glòbuls rojos, travessen les membranes dels torns en una o altra direcció. Tots els que vivim en esta zona hem usat el sistema de rodalia com a estudiants, en visites a especialistes en la capital, de compres o en eixos dies de falles en què València es convertix en una immensa zona de vianants.

Eixir a la porta de l’Estació i estar en ple centre de la ciutat tot és u. A l’altre costat de la vorera el vell institut Lluís Vives, a la dreta la plaça de bous, a l’esquerra La casa dels Caramels. Ficada en un carrer transversal, la venerable llibreria "París València" i un poc més enllà l’inevitable FNAC i l’església de Sant Agustin, punt de partida del nostre particular manifestódrom. El trànsit ompli sempre els quatre carrils disponibles del que al seu dia va ser la ronda extramurs de la vella muralla. Pense que en la ment de cada valencià ha d’haver-hi com un mapa de la zona associat a la seua pròpia vida i totes les experiències de les nostres anades i vingudes en eixe punt.

Tallar la ciutat en eixe punt tan estratègic és bloquejar una de les artèries que porta al cor mateix que és la plaça de l’Ajuntament. Els alumnes del Lluís Vives van aprofitar la circumstància per a amplificar les seues reivindicacions. Podem discutir, perquè no, el seu dret a fer-ho sense avís o sense permisos però no la brutalitat en què va degenerar l’actuació policial. Estic segur que alguna ment brillant portava mesos pensant que a ells, això de l’ocupació del carrer que va fer el 15M, no els passaria i van suposar que era el moment de donar canya al perroflauta, que és com la dreta més recalcitrant anomena a tots aquells que combreguen amb idees alternatives o antisistema. Vist allò vist els estudiants de la primera assentada no eren certament més que adolescents preocupats pel seu futur. Se’ls va anar la mà i les declaracions.

En el tren una dona em va preguntar al veure’ns en grup i amb camisetes. Hi ha partit de futbol o quelcom així?. Grups de professors anaven pujant en les estacions i d’alguna manera hi havia un cert ambient de camaraderia, sentiment que és una ocasió que no hem de deixar passar i realisme perquè tot el món sap de la difícil situació que travessem. A l’arribar a l’estació molts més companys es van unir al grup fins a trobar-nos amb els de pares  del nostre institut que van arribar amb autobús. No hi ha activitat ara com ara que no quede reflectida per milers de fotos com així va ocórrer.

Algú va arreplegar una bandera de la UGT, sindicat a què no pertanc i em va demanar que la sostinguera, va desaparéixer i no em vaig atrevir a tirar-la. Pensat i fet: quelcom que agitar.Me la vaig posar al muscle. Mesclat entre les milers de persones vaig seguir el recorregut fins a l’edifici que alberga a la Delegació del Govern. En el pelegrinatge dels manifestants el lloc era parada obligatòria per a exigir la dimissió de la responsable última de l’actuació dels antiavalots de la setmana. Allí estava jo enmig de la multitud amb la meua bandera de plàstic de la UGT. De sobte vaig recordar que el meu iaio matern va ser, segons paraules de ma mare, d’eixe mateix sindicat. No vaig arribar a conéixer-lo però se que va ser una persona pacífica que mai es va ficar amb ningú ni ningú finalment es va ficar amb ell. Quan la guerra era un pare de família ja massa major per a ser soldat. Sé que se sentia republicà perquè en un diccionari que vaig heretar hi ha ratllat un escut de la casa reial espanyola. Vaig sentir  sobtadament una connexió amb el passat. Em vaig imaginar els anys vint, els anys trenta, l’Espanya dividida entre ric i pobre, la tensió social i la guerra.

Estem en un país on, per fortuna, encara tenim el dret a manifestar la nostra discrepància. Guanyem o perdem en la política, tenim l’oportunitat d’eixir al carrer i defendre l’estat de benestar. Podem sentir-nos contents de poder-ho fer. M’imagine al meu iaio, després de la guerra, dissimulant la seua ideologia, rumiant la impotència de no poder canviar les coses dins d’una dictadura que ensenyava les urpes a què no combregava amb les seues idees.

Tant de bo no perdem mai el dret a expressar i defendre les nostres conviccions i tinguem la suficient força i perseverança perquè, de forma pacífica, sempre ens oposem a tot allò que faça el nostre món més desigual, més corrupte i més injust. El dret a portar una bandera al muscle, la que millor represente allò que som o allò què desitgem és finalment el millor futur que podem deixar els nostres fills i, perquè no, els nostres néts.