“El qui es burla el dimoni li furga”
Es conta que en la època colonial Alemanya va intentar dominar una de les seues colònies amb la força i la explotació amb magres resultats. Va ser quan va decidir que els súbdits havien de tindre part de la riquesa generada quan la colònia es va convertir en un negoci per a la metròpoli. D’una situació de justícia social es beneficien tant els rics com els pobres.
En una època de retalls vivim en un país d’ignorants que veuen en els retalls als funcionaris el moment de la venjança per greuges passats e inútils que tots hem patit davant d’un professor incompetent, un metge arrogant o un oficinista antipàtic. En un grup tan heterogeni de gent és clar que hi ha de bo, de boníssim, de dolent i de pitjor.
Hui, noticia de la matinada, sembla que tres policies nacionals han mort en intentar treure a un jove en dificultats a la mar en A Coruña. Tres funcionaris donant la vida per la seua professió com, a la seua manera ho fan professors, metges o oficinistes que si treballen bé per la societat que els paga en la mateixa mesura que els necessita.
A la Comunitat Valenciana hem viscut una època que mereixeria no ser mai oblidada per nefasta. Hem malbaratat els diners com nous rics que es pensen que els llepaires els alcen la cua per lo bons i simpàtic que són, mentre que no és més que allò que deia mon pare. “Quan a un sant mai li han fet festa i ara li volen fer, és que volen fotre’l o l’han de menester”. Hem deixat que la justícia siga terriblement injusta i el que és més que la corrupció no estiga penada com cal. Me podran dir que no hi havia suficient evidència jurídica però sent vergonya aliena en sentir al Senyor Costa o al Senyor Camps declarant la seua innocència desprès de converses tan penoses com les que se van ver públiques.
I ara què? Tenim un sector públic que ha de salvar o curar persones, ensenyar xiquets, portar endavant expedients a més de fer front a les seues obligacions familiars amb un retall considerable del seus salaris. Tenim un sector públic considerat i taxat de malfaener i privilegiat per una societat que no vol deixar de ser atesa en el moment que acudeix a urgències, pateix un incendi a sa casa, ha de ser operada o vol que els seus fills tinguen un futur.
Com en el cas històric de la colònia alemanya mai de la desgràcia aliena la societat pot traure res. Sols de la solidaritat i el repart dels beneficis naixen les societats modernes que han permitit la pau a Europa els darrers 60 anys. Els funcionaris som classe mitjana o mitjana baixa. Som eixos que porten als fills a menjar pizza, els que fan viatges a Benidorm o els que compren una marca coneguda o blanca. No som grans milionaris però estem darrere d’aquells que treballen a una fàbrica o es paguen els estudins treballant de cambrers a un restaurant de menjar econòmic.
Si no ens recolzem els que ens identifiquem com les classes treballadores no tenim futur. No oblideu mai que els funcionaris ni som millor ni pitjor. Som simplement treballadors com vosaltres amb un altre patró i la nostra desgràcia és la vostra como la vostra al final és la nostra.
O els polítics pensen més en nosaltres com a suport d’una societat equilibrada i els nostres conciutadans com un altre treballador més o d’aquesta eixirem amb una societat civil separada en rics i pobres de solemnitat on la educació, la sanitat o els serveis de qualitat són cosa de rics i la policia, la burocràcia i el exèrcit institucions corruptes perquè els seus servidors han de viure a costa de els suborns i les propines. Per desgràcia ho he vist en els meus viatges pel món i no ho voldria veure al meu propi país.
En una època de retalls vivim en un país d’ignorants que veuen en els retalls als funcionaris el moment de la venjança per greuges passats e inútils que tots hem patit davant d’un professor incompetent, un metge arrogant o un oficinista antipàtic. En un grup tan heterogeni de gent és clar que hi ha de bo, de boníssim, de dolent i de pitjor.
Hui, noticia de la matinada, sembla que tres policies nacionals han mort en intentar treure a un jove en dificultats a la mar en A Coruña. Tres funcionaris donant la vida per la seua professió com, a la seua manera ho fan professors, metges o oficinistes que si treballen bé per la societat que els paga en la mateixa mesura que els necessita.
A la Comunitat Valenciana hem viscut una època que mereixeria no ser mai oblidada per nefasta. Hem malbaratat els diners com nous rics que es pensen que els llepaires els alcen la cua per lo bons i simpàtic que són, mentre que no és més que allò que deia mon pare. “Quan a un sant mai li han fet festa i ara li volen fer, és que volen fotre’l o l’han de menester”. Hem deixat que la justícia siga terriblement injusta i el que és més que la corrupció no estiga penada com cal. Me podran dir que no hi havia suficient evidència jurídica però sent vergonya aliena en sentir al Senyor Costa o al Senyor Camps declarant la seua innocència desprès de converses tan penoses com les que se van ver públiques.
I ara què? Tenim un sector públic que ha de salvar o curar persones, ensenyar xiquets, portar endavant expedients a més de fer front a les seues obligacions familiars amb un retall considerable del seus salaris. Tenim un sector públic considerat i taxat de malfaener i privilegiat per una societat que no vol deixar de ser atesa en el moment que acudeix a urgències, pateix un incendi a sa casa, ha de ser operada o vol que els seus fills tinguen un futur.
Com en el cas històric de la colònia alemanya mai de la desgràcia aliena la societat pot traure res. Sols de la solidaritat i el repart dels beneficis naixen les societats modernes que han permitit la pau a Europa els darrers 60 anys. Els funcionaris som classe mitjana o mitjana baixa. Som eixos que porten als fills a menjar pizza, els que fan viatges a Benidorm o els que compren una marca coneguda o blanca. No som grans milionaris però estem darrere d’aquells que treballen a una fàbrica o es paguen els estudins treballant de cambrers a un restaurant de menjar econòmic.
Si no ens recolzem els que ens identifiquem com les classes treballadores no tenim futur. No oblideu mai que els funcionaris ni som millor ni pitjor. Som simplement treballadors com vosaltres amb un altre patró i la nostra desgràcia és la vostra como la vostra al final és la nostra.
O els polítics pensen més en nosaltres com a suport d’una societat equilibrada i els nostres conciutadans com un altre treballador més o d’aquesta eixirem amb una societat civil separada en rics i pobres de solemnitat on la educació, la sanitat o els serveis de qualitat són cosa de rics i la policia, la burocràcia i el exèrcit institucions corruptes perquè els seus servidors han de viure a costa de els suborns i les propines. Per desgràcia ho he vist en els meus viatges pel món i no ho voldria veure al meu propi país.
Comentarios
Publicar un comentario