Mr. Hyde de passeig per la Safor Urbanisme i ètica.

Fa uns dies vaig poder veure en el canal “Història” un documental sobre la ciutat escocesa d'Edimburg. Pertanyent a la sèrie “Ciutats ocultes” parlava de l'existència de les restes de la ciutat medieval davall les noves construccions realitzades per a sanejar la ciutat. Com sol ser habitual el seu urbanisme no deixa de ser més que un reflex, com sempre ho és, dels esquemes mentals, valors, filosofia i estructura social de les diferents èpoques en què va ser construïda.
El documental, basant-se en aqueixa estructura urbana i social, establia un curiós parangó entre Edimburg i la novel•la de Stevenson”L'Estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde”. El ser humà és dual i per això tenim una part bondadosa, racional, educada, ordenada - i tal vegada reprimida - per a evitar que emergisca el nostre alter ego: Mr. Hyde. Davall les capes més modernes del nostre cervell batega el nucli del rèptil, el nostre jo més animal. Els instints de poder, sexe sense control, fam, por, en definitiva les temptacions que se simbolitzen en la Bíblia com el Fruit de l'Arbre Prohibit, viuen amagats a l'expectativa de poder alliberar-se del control d'aqueix ser convencional amb el que ens mostrem públicament.
La metàfora de la novel•la és senzilla però inquietant perquè ens retrata perfectament. Un doctor bondadós crea una fórmula que li permet transformar-se de la nit al dia en un ser tan pervers com intel•ligent que cada vegada domina més i més la situació. Dels carrers de l'Edimburg racional i quadriculat, de les illes ordenades al món sinuós i fosc dels baixos fons i la misèria. Paràbola moral amb materialització urbana.
El programa Google Earth cada vegada és més complet i fascinant. Una de les utilitats de l'última versió permet anar observant els mateixos paisatges en fotografies de diferents moments temporals. Retrocedint en el temps hi ha dues fotografies de 2002. En la primera, d'agost, ni es veu el meu carrer, en la segona, tan sols dos mesos després, ja s'insinua el seu traçat. Molts dels camps de tarongers i els vells camins de la meua infància segueixen encara intactes encara que amb signes evidents d'abandó a l'espera del mos urbanístic.
En concret la fotografia que mostra ma casa va ser presa el novembre del 2004. Es veu que va ser un dissabte perquè el mercat a Gandia es veu replet de parades i cotxes. La foto és un instant congelat de la vida de la comarca. Cotxes, cases, persones, tot és com un xicotet formiguer on amb lupa i paciència es descobreixen minúsculs detalls sobre aquell moment del passat. El centre comercial “La Vital” era encara un solar en construcció. Les naus de “Tableros Faus” estaven sent rematades i es veuen les ombres dels pilars. Era un moment de plena eufòria on més de cent immobiliàries compraven i venien en un mercat feroç que apujava els preus dia a dia. No hi havia límits, si la qualitat era roïna el constructor sempre tenia deu alternatives més a mà enfront de la reclamació del client. Com a autèntics carronyers centenars d'hienes tafanejaven entre els camps en decadència a l'expectativa de negocis fàcils. La cobdícia es va estendre entre els polítics que de la nit al dia posseïen les millors cases i automòbils del poble. La “cultura del pelotazo”, com s'ha vingut a denominar aquesta època, va substituir al sentit de l'honor, al treball conscienciós i ben fet, a l'afecte el patrimoni comarcal… Tal vegada un estudi històric els relacione amb el sorgiment dels programes del cor que glorificaven a autèntics inútils que mai van fer ni més menys que ser parella d’algun famós. L'època de les grans constructores va morir quasi alhora que el programa “Salsa Rosa”.
No hi ha fotografia “Google Earth” del 2009. Ja arribarà i veurem el moment congelat en el temps. Veurem que tot segueix igual però que tot ha canviat en deu anys. De moment l'única forma de percebre-ho consisteix a passejar pel camp pròxim i veure com desenes de plantacions de tarongers van ser i continuen sent abandonades. En set anys molts dels vells agricultors s'han cansat d'una situació insostenible i han abandonat aquella que fóra la forma de vida tradicional durant segles. Terres fèrtils des de temps immemorials jauen abandonades com a mòmies d'altres temps. Com un vell cadàver s'intueixen els seus trets de la seua vida passada però el temps ha cobert de mala herba i podridura el que en altres temps van ser fèrtils vergers.
“Plaza Major”, el que fóra el nou centre comercial agonitza des de fa anys. La Vital, el símbol d'una societat de consum i oci sense mesura és avui és un lloc on molts locals ja han tancat per falta de rendibilitat. “Tableros Faus”, l'empresa que va créixer, com tantes altres, a l'ombra del boom urbanístic gestiona un expedient de regulació d'ocupació; els temuts “ERES”. Molts treballadors s'exposen a un futur incert de desocupació. Junt amb els pobles molts polígons industrials segueixen traçats però sense naus ni activitat. Els territoris colonitzats pels últims PAÍS segueixen erms a l'expectativa de millors temps i els cartells de “Es Ven” pengen com a símbol de la desil•lusió de molts que van creure en el creixement sense fi del mercat immobiliari. El mal ja està fet i per desgràcia és irreversible.
Si l'urbanisme és el reflex de la moral de l'època hem de reconèixer que Mr. Hyde ha guanyat durant tots aquests anys la partida. Centenars d'empresaris de pacotilla, constructors per no dir destructors, han aprofitat la fórmula màgica del els PAI (sigles de Programa d'Actuació Urbanística) per a transformar-se en els Mr. Hyde de l'urbanisme. Mentrestant, els polítics es tractaven amb aqueixos mateixos sinistres personatges, això sí, transmutats en honorables ciutadans amb corbata, jaqueta i cotxe de gran cilindrada. Amb diners frescos del tràfic de terres, amb les mans brutes amb la sang del crim recent, compraven voluntats i aliats.
En uns deu anys vam dilapidar el patrimoni paisatgístic de la nostra comarca creat amb paciència durant segles. Vam ser capaços d'acabar amb canals de reg establits des de l'època àrab, macular el perfil de molts pobles que fins no fa molt conservaven la seua imatge tradicional, amb camins, amb trossos significatius de les nostres muntanyes, edificis i alqueries d'altres temps. Aqueix era el nostre patrimoni; no sols de cadascú dels seus propietaris, també de tots.
Com a societat vam fracassar. Només vam ser capaços de ser depredadors del paisatge, de fer un foc furiós que va cremar el passat per a crear un futur com l'actual. Seguim sense ser un país amb un creixement sa, hem educat una generació de jóvens en la cultura dels diners fàcils i de pas hem arruïnat el millor que teníem nosaltres mateixos i la nostra comarca.
Quan se'ns jutge en el futur no crec que els historiadors siguen especialment tolerants amb un moment de la història com aquest. Les futures generacions ens acusaran, i amb raó, que els vam robar quelcom que ens pertany tant a nosaltres com a ells, el nostre xicotet món, el nostre paisatge. Vam menjar del fruit de l'Arbre prohibit i amb això nosaltres i els nostres descendents hem sigut expulsats d'aquest en altre temps paradís terrenal.