Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  fotos Els cumulonimbus, com un exèrcit ordenat a l’espera de l’ordre d’atac, s'albiraven ja feia uns dies sobreeixint de la mar per l’horitzó. Dilluns l’oratge va ser assolellat i dimarts era l’última oportunitat de fer alguna ruta en uns dies on s’anunciava l’arribada de pluges que abastarien tota la setmana. De tot el grup que ens ajuntem els dijous sols Robert, Ximo i jo mateix vam decidir fer la ruta que els vaig proposar per la zona del Pas de les Aigües. Professors jubilats els tres, vam haver de recórrer la Vall d’Albaida anant cap al treball en el passat i, per això, ens era familiar la presència de boira en aquesta comarca que és una cassola envoltada per les muntanyes. Al sud, a la Serra del Benicadell, naix el Riu d’Albaida i des d’ací, seguint cap al nord es troba amb el Clariano i arriba a l’embasament de Bellús. Poc després fuig de la Vall d’on prové pel congost que obri en la Serra Grossa i arriba a la costera pel paratge d’Alboi, ja al terme de Genovés. Com és lòg

El teix de la Safor fotos Tindria jo al voltant dels tretze o catorze anys la primera vegada que vaig pujar al cim de la Safor. He oblidat la data, els detalls i els companys. Aquella època vam anar moltes vegades portant els amics a què també ells conegueren les meravelles que ens havien colpit. La finestra de la Safor i el cim eren fites de totes les ascensions i el pla de la nevera, que ara sé que antigament es deia «la Coma de la Safor». Ens sorprenia la visió d’un cilindre de pedra, pràcticament enderrocat, en la meitat d’una plana d’herba que s’obria al circ de la Safor. No he oblidat mai la colpidora visió de les parets de pedra dels penya-segats que, alternades amb barrancs, anaven girant i descendint per la banda contrària al cim. La fondalada davallava de forma vertiginosa entre els plecs que, dels runars de dalt, arribaven als barrancs inferiors els quals, de forma lògica, s’unien als peus de la serra per a arribar al riu. El nom tècnic d’aquesta configuració és, per cert, «

  La corona superior de la Safor, una esquerpa cinglera —els Arrimalls— esgarrava els núvols deixant penetrar dèbils rajos de sol que dibuixaven a contrallum els puntals de pedra separats pels portells que, com un sistema circulatori, cauen per un costerut aiguavessant al Barranc de la Safor el qual mor al Riu Serpis que drena tota la base dels enderrocs. La senda, si així se li pot dir, s’interna per un terreny accidentat, ple de roques de totes les grandàries, grava i terra que la pluja, en el transcurs dels eons, ha rosegat de la imponent serra. En la distància, vista des de la plana, la Safor sembla senzilla de recórrer. És com un volcà trencat, per una banda, i atapeït de vegetació que sembla un vellut verd que acarona els penya-segats superiors. Ben al contrari, a l'interior tot és un laberint intricat de barrancs, arrimalls i cudols amuntegats sense ordre ni concert. La muntanya així és un organisme viu que desperta de tant en tant deixant caure les seues parets en for

Són dies d'esdeveniments tan terribles i desmesurats que els sentiments s’imposen davant d’una anàlisi racional que no sé si és possible.   Seria terrible pensar que el Govern de la Generalitat se l’haguera jugat, com ho va fer, si hagueren sigut sabedors de la que ens venia. Si admetem bona voluntat en la gestió, la incompetència de la qual van fer gala els desqualifica totalment. No és la primera vegada que ací han tallat el pas pel riu quan se sap que ve una avinguda. Eixes coses, en el temps de la internet i la telefonia mòbil se saben al moment. De la gravetat de la situació ja es parlava els dies anteriors, la qualificació del risc per part d’Aemet eixe mateix matí era coneguda, l’arribada de cabals gegants pels rius havia sigut comunicada per la Confederació Hidrogràfica mentre els gestors de la protecció civil, autonòmics, anaven donant missatges tranquil·litzadors que van fer abaixar la guàrdia a molts valencians confiats en la poca pluja i la normalitat aparent del dia. T

  La Serra de Martés. Cortes de Pallars El dia no va ser tan clar com havia sigut la setmana anterior. Estaven molt lluny de casa, encara que la distància, en línia recta, és pareguda a la que ens separa de València. El cas és que l’accés a les muntanyes de l’entorn de Iàtova o Cortes de Pallars, on fèiem la ruta, s’ha de fer per carreteres intricades que obliguen a navegar més que conduir per un mar ple d’ones, pujades i davallades. Dalt ja de la lloma de la Serra de Martés intentàvem esbrinar els pics coneguts de les nostres comarques centrals. Vam localitzar la Serra de Corbera i el Mondúver perduts entre una densa boirina que els feia semblar part de l’obra d’un mestre de l’aquarel·la. El dia era gelat i ventós. La calor s’allarga tant que un dia de sobte ve el fred i ens sentim traïts per no haver vist vindre els canvis. Menys mal que entre Juan i jo portàvem jaquetes impermeables que ens van permetre suportar la gelor. La Serra de Martés és una alineació muntanyenca del País

fotos L’accés a la nostra meta es feia per pistes costerudes, però amb bon estat de conservació. A quasi mil metres d’altura la vegetació és més verda i les pinedes són d’espècies de climes més gelats.  El penyal del Castellet és, vista des de l’est, una columna de pedra impressionant que s’alça a la vora del camí. Un poc més endavant, també a l’esquerra, es veien restes de murs i torres coberts de vegetació. Seguint la senyalització vam trencar en direcció sud arribant al primer recinte, l’albacar, on camperols i bestiar s’amagaven en temps de guerra. Vam recórrer el recinte abans de grimpar a la part més alta. La senda, el seu tram final, ja quasi arribant al cim del crestall, és estreta i entre penyes amb caigudes considerables pels dos costats. Una penetrant aroma d’excrements d’herbívors, encara frescs, indicava que la zona és utilitzada per cabres o arruís que no vam veure, però que els gossos sí percebien. Llum, la major, trau tot el seu instint caçador quan va per la muntanya i