Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Kilmore Quay s’estirava mandrosament sota els rajos del sol en eixe cicle interminable, sempre igual i alhora completament diferent. Els visitants ocasionals, aquell grup efímer de veïns que ho havia sigut tot just uns dies, s’afanyava a partir. L’habitació compartida, claustrofòbica, carregada d’humitat i desordre, s’havia convertit en un camp d’operacions. Les maletes obertes semblaven cofres desbordats per la vida de quatre dies. Hi havia motxilles per terra, roba sobre el llit i un embull de cables, carregadors, telèfons i trastos tecnològics que esperaven el seu torn per ser encaixats com peces d’un trencaclosques. L’escassa empatia de Ryanair amb la seua clientela, més el zel als controls de seguretat i el descontrol de les maletes en les entranyes dels aeroports, obligaven a una preparació meticulosa que fregava la logística militar. Esmorzàrem a peu dret, sense cafè amb llet calent, envoltats de bosses i presses. Al pati de l’hotel, al costat d'unes taules de fusta, es reun...

El eco de una canción. La isla Gran Saltee se empequeñecía en la distancia como lo hacen las vivencias del pasado: difuminándose, sedimentando, cediendo espacio a la nostalgia. La memoria, ese mecanismo casi artístico, moldeaba lo vivido, trenzando percepciones con imágenes de la cámara, fragmentos de conversaciones y pequeñas anécdotas para ir armando ese constructo que llamamos recuerdo. El día era gris y la lancha dibujaba estelas de blanca espuma en un mar cada vez más potente que parecía dar zarpazos desesperados siempre a punto de atraparnos. Las aves marinas cruzaban el cielo batiendo las alas con decisión; otras se lanzaban en picado sobre el oleaje. El pasaje cabeceaba taciturno; como agotados después de dos días intensos.  La costa se acercaba progresivamente dejando ver el espigón y la silueta de la iglesia de Killmore Quay. Protegidos entre las defensas de hormigón y piedra pasamos junto a barcos pesqueros con aparejos oxidados colgando inertes de sus costados.  El...

L’illa Gran Saltee s’anava fent menuda en la distància, com ho fan les vivències d’experiències passades: difuminant-se, sedimentant, deixant pas a la nostàlgia. La memòria, eixe mecanisme quasi artístic, ja començava a modelar el viscut, entrellaçant percepcions amb imatges de la càmera, fragments de converses i xicotetes anècdotes per anar bastint eixe constructe que anomenem record. El dia era gris i la llanxa dibuixava esteles d’escuma blanca sobre una mar cada vegada més poderosa, que semblava llançar urpades desesperades, sempre a punt d’atrapar-nos. Les aus marines creuaven el cel batent les ales amb decisió; unes altres es llançaven en picat sobre l’onatge. La costa s’anava acostant a poc a poc, deixant entreveure l’escullera i la silueta de l’església de Kilmore Quay. Protegits entre les defenses de formigó i pedra, passàrem a la vora de vaixells pesquers amb arts rovellades penjades inertes dels costats. El destí és sempre capritxós, i mai no se sap si un canvi de plans serà ...

“Feliç naturalesa! No sé el que em passa quan alce els ulls davant la teua bellesa, però en les llàgrimes que plore davant teu, la benamada de les benamades, hi ha tota l'alegria del cel.”  Hyperion, F. Hölderlin Tal com havia predit el meu amic Jesús, amb tan sols un dia profitós a les illes, la gran majoria de fotos possibles ja estaven fetes. Només quedaven variants o, amb sort, alguna imatge excepcional, d’eixes que l’atzar, de tant en tant, ens regala. Ja coneixíem bé els millors llocs per fotografiar les diferents espècies d’ocells. Per això vam seguir la senda que discorre paral·lela a la platja de cudols gegants. Tornàrem al punt exacte del dia anterior i, amb una llum molt més generosa, vam poder captar vols, parelles, grups, becs plens de peixos i totes eixes imatges típiques —però mai decebedores— del fraret atlàntic. També voltaven entre les roques els gavots, d’ulls diminuts, i alguns corbs marins amb el plomatge d’un verd metàl·lic que s’intensificava amb els raigs de...

“¡Feliz naturaleza! No sé lo que me pasa cuando alzo los ojos ante tu belleza, pero en las lágrimas que lloro ante ti, la bienamada de las bienamadas, hay toda la alegría del cielo.” “Hyperion”, F. Hölderlin Tal como había predicho mi amigo Jesús, con tan solo un día fructífero en las islas, la gran mayoría de las fotos posibles ya estaban hechas. Solo cabían variantes o, con suerte, alguna imagen excepcional, de esas que el azar, de cuando en cuando, nos regala. Ya conocíamos bien los mejores lugares para fotografiar las distintas especies de aves. Por eso tomamos la senda que discurre paralela a la playa de cantos rodados gigantescos. Regresamos a la última posición del día anterior y, con una luz mucho más generosa, pudimos captar vuelos, parejas, grupos, picos repletos de peces y todas esas imágenes tópicas —pero nunca decepcionantes— del frailecillo atlántico. También merodeaban entre las rocas las alcas, de ojos minúsculos, y algunos cormoranes de plumaje verde metálico, realzado...

"Hi ha un encant en cada illa, un xiuxiueig d’històries antigues que l’alè marí duu amb ell." – Isabel Allende "Cada illa és com un món oblidat, on el temps es mou d’una altra manera i la màgia encara roman." – J.R.R. Tolkien Que l’oratge d’Irlanda és extremadament voluble  no era cap secret. Un viatge com el nostre estava sotmès a la dictadura de la loteria de la pluja. No era cap nimietat; es tractava d’anar a una illa on no hi ha cap sostre, on la mar pot canviar sobtadament a molt perillosa, on els vents poden escombrar una plana sense amagatalls naturals ni artificials i tantes altres coses que no permetrien l’objectiu final del viatge per no parlar de les incomoditats o el perill. Les previsions són cada vegada més acurades i tot feia preveure un canvi a pitjor a partir de migdia: pluja, vent i més mar. Els guies del viatge van parlamentar amb l’empresa de transbordadors i havien acceptat avançar la partida a les set i mitja del matí — no era cap problema perq...