Cap al nord i, per fi, cap al sud.

Kilmore Quay s’estirava mandrosament sota els rajos del sol en eixe cicle interminable, sempre igual i alhora completament diferent. Els visitants ocasionals, aquell grup efímer de veïns que ho havia sigut tot just uns dies, s’afanyava a partir.

L’habitació compartida, claustrofòbica, carregada d’humitat i desordre, s’havia convertit en un camp d’operacions. Les maletes obertes semblaven cofres desbordats per la vida de quatre dies. Hi havia motxilles per terra, roba sobre el llit i un embull de cables, carregadors, telèfons i trastos tecnològics que esperaven el seu torn per ser encaixats com peces d’un trencaclosques. L’escassa empatia de Ryanair amb la seua clientela, més el zel als controls de seguretat i el descontrol de les maletes en les entranyes dels aeroports, obligaven a una preparació meticulosa que fregava la logística militar. Esmorzàrem a peu dret, sense cafè amb llet calent, envoltats de bosses i presses.

Al pati de l’hotel, al costat d'unes taules de fusta, es reunia el grup. Les maletes formaven petits monticles al sol. Després del sopar de la nit anterior i tantes converses entrecreuades, ja ens unia una certa complicitat: eixe tipus de companyonia fugaç que només naix en els viatges compartits.

El dia s’havia alçat assolellat amb una capa de núvols alts que, de tant en tant, enterbolien el verd paisatge irlandès. Les carreteres rurals, estretes i capritxoses, semblaven dissenyades perquè cada revolta despertara un dubte. El xofer, un home enorme i barbut, no mostrava gens ni mica d’inquietud. Conduir per l’esquerra afegia un matís estrany a l’experiència: la lògica particular de l’herència britànica. Passàvem per cases aïllades, totes amb el seu cotxe aparcat a la porta, com símbols del benestar dels seus habitants.

El camí es tornava cada vegada més estret, com si la mateixa natura volguera protegir el seu secret. El miniautobús avançava entre bardisses fins que, en girar una corba, aparegué la llacuna. Era com si el paisatge s’haguera obert per formar una làmina d’aigua envoltada de vegetació. Al fons, per damunt de la llacuna, camps de cultiu i praderies ondulants, granges i magatzems escampats i aerogeneradors a prop de l’horitzó girant amb solemnitat mística com gegants absorts en la seua faena.

Tacumshin Lake és una albufera situada al comtat de Wexford, restes del que un dia fou un golf marí ara reblit. Cada estació de l’any transforma completament el lloc. A la tardor hi ha dies en què els cels s’enfosqueixen per l’arribada d’ocaïns del nord, fugint d’un hivern que ja ronda. Les vores s’omplin de vida amb l’arribada de becadells, tiforts i territ menut. És el temps del trànsit i l’espera.

Durant els mesos freds i foscos de l’hivern irlandés, el paisatge es cobreix de boires i fred, però també de vida. Oques i ànneres hivernants es conten per centenars. Hi ha una llarga llista on destaquen les cercetes, l’ànec cullera, el morell cap-roig i grups imponents de cignes cantaires.

Amb la primera llum de març, alguna cosa desperta. Se senten els trins del corriol menut o el crit trencat del fredeluc. Altres aus tornen per quedar-se, per niar entre joncs. El llac es converteix en un escenari invisible on la vida reescriu el seu guió. És un moment ideal per gaudir dels rituals nupcials i els cants.

L’estiu arriba amb el seu excés de llum. A aquestes latituds, els dies semblen no acabar-se mai. Algunes aus ja parteixen. Altres crien. Hi ha bernats, espàtules, becadells. I amb sort, alguna raresa inesperada: una limícola americana, un ibis errant, una gavina que ha travessat oceans.

Aquell dia, tanmateix, la sort fou més modesta: alguns estols d’ànecs, un parell de cignes que creuaven l’aire i un bisbita comú que ens vigilava des d’un pal. Caminàrem per la vora, d’anada i tornada, amb la llum lliscant lentament sobre l’aigua, i ens acomiadàrem del lloc amb la sensació d’haver arribat tard a una cita amb alguna cosa més gran.

El paisatge fugia ràpidament pels laterals, com una metàfora del temps: el futur al davant i el passat dissolent-se a l’esquena. En poc més d’una hora arribàrem a la segona destinació, ja prop de Dublín, la Vall dels Dos Llacs —Glendalough en gaèlic—. Era diumenge i l’aparcament estava ple a vessar, amb desenes de visitants escampats pels senders.

Glendalough és una escletxa glacial esculpida per la paciència dels segles al cor de les muntanyes de Wicklow. El gel, en retirar-se, deixà al seu lloc dos llacs enllaçats entre penyes i prats, en un entorn que pareix fet a posta per a la pintura o la fotografia.

El lloc està lligat a la vida de sant Kevin, jove noble de Leinster, que al segle VI abandonà la vida cortesana per lliurar-se a la retirada espiritual. Trià una cova damunt del llac superior, on visqué set anys completament aïllat. Conten que una merla va niar a la seua mà estesa mentre pregava, i que ell no es va moure fins que nasqueren els polls. D’aquell gest naixeria una ciutat monàstica.

Entre els segles IX i XII, Glendalough esdevingué un dels principals centres religiosos d’Irlanda. S’hi construïren esglésies de pedra, una catedral, cases comunals i, sobretot, la torre circular de trenta metres, alçada com a defensa contra els saqueigs víkings. Encara hui s’alça amb orgull, com a far espiritual contra un cel d’un blau intens.

En la seua esplendor, Glendalough albergà manuscrits, tallers de còpia i una vibrant comunitat d’erudits i creients. El "Llibre de Glendalough", manuscrit del segle XII, és testimoni d’eixa riquesa intel·lectual. La doble porta d’entrada —única a Irlanda— i les xicotetes esglésies escampades entre els arbres evoquen la vida d’una comunitat que entenia la fe no com una fugida del món, sinó com una forma d’habitar-lo amb humilitat.

El declivi arribà en 1214, quan fou absorbit per la diòcesi de Dublín. El monestir caigué en ruïna, i les pedres sagrades es cobriren de molsa i silenci. No obstant això, mai no fou del tot oblidat. Fins ben entrat el segle XVIII s’hi celebraven els anomenats pattern days, festes populars en honor a sant Kevin, on allò pagà i la cosa cristiana es mesclaven sense escàndol.

Amb l’arribada del romanticisme i el redescobriment del passat celta, Glendalough renaix com a lloc de pelegrinatge artístic i espiritual. Pintors, poetes i arqueòlegs acudiren a recuperar les seues formes mig devorades pel temps. El 1875 començà la restauració oficial per part del Board of Public Works. La bellesa del lloc s’imposà una altra vegada, ara com a patrimoni a conservar.

El parc, un lloc preciós, ens mostrava per moments una ombra d’intensitat plujosa i, de sobte, un esclat de llum primaveral. A voltes pense que viatgem no per conèixer més llocs, sinó per descobrir quants mons diferents poden cabre dins d’un mateix. I quants deixem enrere sense adonar-nos-en.

També ací el turisme ha deixat cicatrius. L’asfalt, les multituds, la pressa per veure, fotografiar i marxar han domesticat el misteri. Com escrigué Seamus Heaney, “la bellesa parla —parlava— amb veu baixa per no molestar l’eternitat”. Hui, eixa veu competeix amb les càmeres dels telèfons, el xivarri de centenars de visitants i els seus passos apressats. Tornàrem a pujar a l’autobús. Ja no quedava temps per a més. Tot just una hora, quan el que la vall demanava era un dia sencer i, amb sort, un poc de silenci.

Contrastos, vivències, amistats noves, perspectives diferents. El viatge en realitat havia acabat i això només eren retalls, propines menors d’una experiència de quatre dies.

El pas per l’aeroport va ser una odissea entre una multitud que farcia els avions que eixien disparats com en una centrifugadora cap a qualsevol altre lloc del món.

La facturació, feta pels mateixos viatgers, no és difícil, però cal entendre-la, cosa que no sempre passa. El control de seguretat s’ha convertit en un tràmit necessari que pot ser enrevessat o senzill depenent de l’atzar. Controls antidroga, tots els objectes en la safata, la càmera i el caríssim material fotogràfic navegant per les cintes, les botes també en un viatge independent. Els funcionaris no et miren als ulls, però t’examinen. Amb cara de pòquer, observen el trànsit d’equipatges de mà, exigint qualsevol requisit entre un riu de safates grises i desenes de viatgers travessant la porta. En algun moment sonen les alarmes i el turista, tant obedient com aclaparat, ha de tornar a passar la inspecció invisible amb els braços en alt — açò és un atracament — i amb eixa sensació kafkiana d’haver comés un delicte sense saber-ho.

Els aeroports pareixen hui assajos de malsons futuristes. Són llocs on, amb l’excusa de la seguretat, acceptem qualsevol exigència, fins i tot perdent la dignitat. Les terminals són ja temples del consum on els productes, il·luminats amb una llum blanca intensa, reclamen acompanyar els viatgers. Els tubs metàl·lics s’eleven a tota velocitat, carregats de bestiar ordenat en espais mínims, sobre la mar d’Irlanda. Se sent el plor persistent d’un nadó. No, viatjar no és sempre un plaer. Un descobreix massa tard que volar és, en realitat, una forma elegant de ser engolit per un món cada vegada més autoritari.

En el vol de tornada, sobre la mar d’Irlanda, tot semblava haver passat molt ràpidament. Però encara quedava alguna cosa. La vida tranquil·la i senzilla de Kilmore Quay. La imatge d’una llacuna, una duna sota la pluja, un fraret suspés en l’aire o un grup cantant alegrement sota un ruixat. I eixa certesa difícil de posar en paraules: la d’haver aprés, encara que siga per un instant, a mirar el món amb una mica més de cura.