Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La primera llum del dia encara no havia acaronat el fons del barranc quan veiérem la Serra Falconera retallada sobre un cel pintat amb els colors delicats de l’alba. Eren pinzellades de blau i un rosa suau que semblen desmentir les terribles tempestes que ens estan arribant de l’interior. Mentre un oratge cruel porta la misèria a milers d’andalusos amb diluvis quasi bíblics, ací patíem un altre excés: un vent que, setmana rere setmana, bufa amb una obstinació que acaba per embogir-nos. Havíem triat, per això, una ruta amb certa protecció d’aquest ponent que colpeja amb violència tot allò —i tots aquells— que se li interposen. De vegades sembla que la natura castigue l’arrogància humana, encara que siga a una escala tan petita com la nostra mentre caminem pel Barranc de les Voltes. Com una comitiva, avançàvem pels túnels de murta, llentiscle, romer i pebrella. Velles garroferes de temps indòmits resistien l’abandonament d’un lloc on cada racó útil havia estat dissenyat com una avantguar...

Contava ahir l’amic Villaplana com s’arriscava en el passat per a estudiar els nius de les àguiles. Baixava per llocs inversemblants per a estudiar les egagròpiles, que són boles de material indigerible que mostren la dieta diària d’aquestes aus. Coses que amb vint anys va fer, ara li semblen massa arriscades per a repetir-les. L’edat ja no perdona i tampoc valorem els riscos de la mateixa manera que quan som joves. La Safor, la nostra comarca, és més muntanyenca del que sembla i, afortunadament, l’orografia ha creat barrancs i racons on l’ésser humà mai no ha intervingut, ni amb les activitats típiques del medi rural ni amb construccions. Hui, però, ja no és el mateix. Les activitats esportives s’han convertit en una moda i la muntanya s’ha omplit d’entusiastes que volen caminar, córrer o grimpar, de vegades per sendes més o menys establertes, però també per indrets fins ara verges. Jo no soc aliè a aquest fenomen, però en el nostre cas ens limitem a caminar per sendes i pistes, sense...

Fa poc més d'un any que un gat negre ens visita. Des del solar del costat de casa arriba a la tanca de la façana i, caminant amb parsimònia felina, bota per l'antiga caseta del gos per a posar-se davant de la porta amb mirada seriosa i impenetrable. Ve a demanar menjar, però sense cap mostra de gratitud. És un mascle corpulent amb un cap gairebé de la mida d'una pilota gran, ulls verds quasi de rèptil i un pelatge negre que, en els seus millors moments, el mostra com un animal preciós. Les dues gossetes lladren com a boges només senten que aquest descarat ha envaït el seu territori. A ell no li importa gaire. Ja ens ha agafat certa confiança, sempre acompanyada d'una fera resistència a qualsevol afalac. De tant en tant, se li escapa algun bufit que mostra la seua part més salvatge. Ignorem completament les seues aventures pels voltants de casa. Va estar desaparegut quasi mig any i el véiem patrullant els horts de darrere de casa, les avingudes i els solars abandonats on...