Els caminants que ens precediren.
Caminar per les nostres muntanyes és avançar entre les petjades de tots els qui ens precediren. La Vall de Gallinera n’és un bon exemple: hi reposen despoblats antics i corrals on encara s’alcen arcs de pedra a punt de caure, testimonis d’un treball sòlid i minuciós fet amb les mans fa segles, que el temps sembla haver deixat en suspens. A escala humana costa percebre els canvis, però amb la perspectiva dels segles quasi no queda res del que fou. Passem a la vora de construccions més recents, d’un gris malaltís, i de vehicles fossilitzats a terra, coberts de líquens i fulles. El corral que un dia va acollir cavalls és ara un dipòsit de ferralla i motors morts —cavalls d'acer ara quiets, abandonats a la solitud del paratge—. Avancem per una pineda amb nous murs resistint la gravetat. Una merla fuig sota la selva vegetal que ja omple els recintes abans humans. La ruta guanya altura fins als abrics on perduren, fràgils, les pintures que els nostres avantpassats hi deixaren. Costa imag...