La desmemòria
fotos Un grup de senderistes puja per la solana del Benicadell. El sol s’alça amb una dolçor rara, la més amable de l’any. Encara fa fresca a primera hora, però el dia promet ser quasi d'estiu, i Desi, com sempre, protesta: no li agrada la calor. Tots som descendents de llauradors. Els meus companys encara tenen bancals; en el meu cas, els avis ja eren comerciants o gent d’oficina i l'agricultura quedava més lluny de la cultura familiar. No tinc terres, ni tampoc sabria què fer-ne amb elles. Mentre caminem, m’esforce a reconèixer les plantes silvestres que creixen a la vora de la senda. A mesura que en sé més, més m’agrada aturar-me a observar-les. Moltes ja em són familiars: matapolls, olivarda, ginebre, romer, pebrella... També conec animals que abans ni havia vist mai. Mon pare encara va viure aquell món, i de menut em fascinava amb el seu coneixement: on trobar nius, com criar animals, com distingir les plantes bones de les dolentes. Com que nosaltres ja no teníem terres, a...