Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Hi ha una màgia innegable en els punts més alts. Des de sempre, els cims han estat el lloc on la terra toca el cel, on les civilitzacions han buscat l'inefable. La història n'és testimoni: els ziggurats sumeris i babilònics eren escales de fang cap als déus; les piràmides egípcies elevaven l'ànima del faraó cap a Ra, el Déu Sol; i a l'Amèrica antiga, inques, maies i asteques construïen temples com escales sagrades cap al firmament. Aquesta lògica silenciosa que uneix altura i espiritualitat, aquesta memòria comuna, transcendeix temps i cultures. Potser per això els habitants de Pego van alçar una creu al cim del Bodoix, dominant el poble, vigilant-lo des de dalt, com un far etern i recordatori de l'antiga ortodòxia. Vam començar la pujada amb l'alba, quan el sol despuntava tímid per darrere del mar, esclatant en una paleta de colors rosa i taronja. El passeig del Calvari ens conduïa, lent i segur, cap al barranc de les Coves. Les cabres marrons, fugint del...

Fotos de la ruta Sols el cant d’algunes aus o el grallar d’un corb solitari alterava la quietud mineral del circ de la Safor, allà pel racó del Secà dels Carreters. Lluny quedaven encara els temps actuals, aquests en què moltes casetes han passat a mans d’estrangers —exiliats del clima i de la foscor— que, a poc a poc, han anat colonitzant allò que havia sigut la terra de garroferes, oliveres i ametlers dels llobers. Sota un arrimall —com es diu en la parla local—, una gran pedra, com un monòlit fàl·lic que havia rodat des dalt de la muntanya, obria pas a un pou immens, negre com una pupil·la. D’una corda penjava un home, subjectat per l’abdomen. Estava mort. Ningú no sabia que era allí. Era el tio Vaquero. El dia abans havia eixit —ningú no ho sap del cert— a buscar unes barretes de freixe o unes arrels d’heura per fer-se uns cigarrets. Aleshores, cada planta era un recurs, i els natius ho sabien. Havia baixat amb una corda, potser amb més confiança que prudència, i en pujar se li va ...

Avui de matí hem visitat el Parc Natural de Pego-Oliva en una ruta oferida per l’oficina de turisme de Pego i les valls. La ruta, dedicada a les plantes i a l’etnobotànica, la feia Maria Roselló, de la empresa Endèmica Natura i travessava un mosaic de canyars i marges humits on la vida s’entesta a brollar malgrat la set. En arribar, entre el grup de visitants desconeguts, he reconegut una antiga companya de treball a qui no veia des de feia, si més no, vint i cinc anys —potser més. L’he saludada amb aquella emoció continguda que desperta el passat quan es fa present, i ben prompte hem començat a parlar dels vells temps, dels companys d’aquella època, de tants noms que el temps ha anat esborrant amb la discreció d’una marea lenta: uns per malalties, altres per pura biologia del viure. Hem recordat una fotografia feta a les escales de formigó de darrere del nostre centre el 1997: cadascú sostenia un instrument que representava la seua especialitat, com si volguérem fixar per un instant l...