Jaciment del Molón de Camporobles.

fotos

Quatre amics en un cotxe. Viatgem cap al nord-oest. L’estiu d'intensa calor està portant-nos a disminuir la llargària de les rutes que fem, buscar noves alternatives i augmentar el radi dels nostres viatges. Per si faltava poc, aquests dies les zones forestals estaven subjectes a les mesures per la preemergència de nivell 3 que prohibia taxativament el senderisme. Vam trobar al Facebook una activitat organitzada pel Museu de Prehistòria de València i, feta la consulta, se’ns va dir que continuava endavant. Mai havia sentit parlar del jaciment del Molón de Camporrobles i sols anava amb una idea aproximada del que anàvem a veure a partir de les informacions que hi havia a la Internet.

El sol s’alçava com un disc ataronjat entre les torres d’apartaments del Perelló mentre viatjàvem per l’autopista amb més cotxes dels que sol ser normal. Calia trencar cap a l’oest seguint l’autovia A3 en direcció Madrid. L’abandonament de la plana costanera es destaca amb un edifici que sembla una base abandonada en un planeta llunyà. La cimentera de Bunyol continua abandonada al sud de l’autovia amb una imatge brutalista amb una decadència seductora.

Cal dir que una vegada es passa el viaducte de Bunyol el paisatge agafa aquesta configuració més típica de les terres de l’interior per a passar per Utiel i arribar a Camporrobles pel que ja és un paisatge netament típic de la Manxa. Cal recordar que Camporrobles va ser part de la província de Conca fins al segle XIX perquè aleshores, per Reial orde de 25 de juny de 1851, la comarca d'Utiel-Requena (inclòs Camporrobles), va passar a integrar-se a la província de València. Encara que estem al País Valencià es fa notar en molts aspectes la diferència en moltes coses com els noms de les pedanies i poblacions, el paisatge, l’arquitectura del temple del poble, accent a l’hora de parlar en castellà i altres detalls.

Es pot accedir fins al Centre d’Interpretació del Molón de Camporrobles amb el cotxe, però vam decidir arribar-hi caminant des del poble pel camí del cementeri. Sembla que fins a la dècada dels 70 hi havia una llacuna que es va dessecar i hui alberga del camp de futbol del poble. Llàstima que en aquells anys hi havia certa obsessió per dessecar totes les zones humides. Hui seria, tal vegada, un al·licient en la visita al poble i un indret on observar la fauna.

El camí d’asfalt es va convertir en un de terra polsegós entre vinyes ja quasi a punt de la verema i algun corral. S’ha fet una denominació turística que fa referència als vins de la zona. “Terra Boval” es diu. Els pobles de l’interior lluiten per fer-se amb una part del pastís del turisme i, cal dir, que cada vegada és més i més atractiu.

Vam veure un parell de matiners passejant el gos que ens van saludar amb la cordialitat i educació típica dels llocs menuts. Vam seguir per una senda fins a arribar a una zona habilitada amb jardí botànic, àrea de pícnic i edifici on és el museu.

Ens van saludar Tomàs, el responsable cultural del poble i Alícia una xica d’Ontinyent i de formació arqueòloga que ens faria les explicacions durant la visita. Al cap d’uns minuts van eixir i vam iniciar l’ascensió al cim del tossal fregant la frontera amb la Comunitat de Castella la Manxa.

El paisatge queda presidit pel nord-est pels aerogeneradors instal·lats en la fita entre les dues comunitats però ja a casa dels nostres veïns. El seu moviment constant, la combinació dels moviments i les formes crea una sensació hipnòtica que sempre m’atrau. Per l’oest es veia el poble de Mira, que per un curt termini va ser també part de la província de València. Cal dir que, segons ens van comentar, València està ara a un tir de pedra del poble i sols amb una hora de viatge per l'A3 es pot arribar al Cap i Casal. Quin és el seu sentiment de pertinència? Supose que com passa en tots els pobles de frontera fluctua entre les realitats pràctiques i l'acceptació de les seues arrels històriques. Curiosament, els visitants eren majoritàriament valencià-parlants i altres dos de Madrid van dir que l’entenien bé i Alícia ens va fer la majoria de les explicacions en valencià. Alícia va ser una magnífica guia, una dona menuda, vestida com a senderista amb roba de muntanya i barret d’ala ampla. Va ser molt eloqüent en les seues indicacions. Es notava passió i coneixement del tema, però sobre tot entusiasme juvenil d’allò que t’apassiona. Va dir que va voler ser arqueòloga des de xiqueta i ara ja graduada treballa al Museu de Prehistòria de València. Tot un luxe comptar amb ella.

El jaciment del Molón és un magnífic exemple de la vida en aquelles terres. En ell s’han trobat restes de diverses èpoques. El primer, i més antic, marca l'aparició del poblat, a principis del s. VIII aC, allà pels temps que els arqueòlegs denominen l'Edat de Bronze Final, una de les etapes finals de la Prehistòria. El poblat va créixer, evolucionar i es va desenvolupar durant una mica més de huit segles fins que va ser abandonat en el s. I dC abastant tot el desenvolupament i evolució de la cultura Ibèrica. La cova que nodreix la font del Molón, en l'actual berenador al costat del museu, va ser utilitzada com a santuari per les gents del poblat.

La pedra mostra en un determinat moment les canals per als carros que es veuen en altres indrets del passat com ara el Castellar de la Meca. Els dos jaciments comparteixen moltes característiques i fins i tot una posició fronterera entre l’altiplà manxec i les regions costaneres. També ací, com en altres jaciments, com ara el de les Alcusses es veuen, més que tot, els fonaments i els sòcols de les torres i les cases que marquen la planta del poblat.

L'element més destacat és la muralla i el sistema defensiu del poblat, un dels millor conservats de l’occident peninsular. Muralla, baluard, torre, avantmuralla, poterna i fossat són els elements del recinte que Alícia ens va explicar amb passió i coneixement.

Des d’ací vull felicitat les iniciatives que ha pres el Museu de Prehistòria de València per a donar a conéixer el patrimoni de la nostra terra. No hi ha més interessant que sentir les explicacions dels professionals que estudien i treballen directament les restes trobades. Hem tingut la sort de gaudir de les visites a diversos indrets i sempre és una activitat formativa, per al públic general, meravellosa.

Caminant per dalt del tossal es pot entendre bé perquè el van triar. Les vistes són espectaculars, al sud el poble de Camporrobles, per l’oest un tallat que va ser la necròpolis del poblat, pel nord un fossar natural millorat per a protegir el flanc d’aquella banda. Les reconstruccions il·lustrades que existeixen al museu donen una bona idea de com va arribar a ser tot aquell recinte. Tot l’indret estava perfectament senyalitzat, però uns vàndals s’havien dedicat a arrancar tota la cartellera.

La tercera època va ser la islàmica. A inicis de l'edat mitjana, quan l'Islam entra en la península Ibèrica, El Molón reprén la importància de segles passats i un nou poblat és construït sobre les ruïnes de l'anterior. El nou poblat emmurallat, Ḥiṣn, perviu dos-cents anys (SS. VIII a X dC). A aquesta època pertanyen les cledes per al bestiar -albacars-, alguns habitatges i, sobretot, la mesquita, un dels exemples més antics a la Comunitat Valenciana.

A partir de l’abandonament ja arribem als temps de la Guerra Civil. Una caseta de pedra recorda els anys de la bogeria i la mort entre germans. La violència ha sigut, malauradament, una constant històrica. Ningú fa uns murs tan potents si no és per a protegir-se dels atacs d’altres humans. Els éssers humans som capaços de les obres més impressionants pressionats per la por a la violència. Allà dalt la bona vista significava possibilitats de supervivència dels seus habitants protegits dins de la muralla.

Ja a la baixada Alícia ens va mostrar un pou ja utilitzat a l'època dels ibers amb una bona profunditat i on s’han trobat restes de les diverses ocupacions fins a arribar al nivell on ja es feia perillós continuar.

Com a conclusió cal dir que paga la pena una visita al jaciment del Molón, una mica de senderisme en dies amb temperatures moderades i una visita a la comarca que nosaltres no vam poder fer. Segur que tornarem.