Converses amb el senyor Gonzalo

Ja ha passat tota una vida. 

El temps fluïx com un riu on surem sense adonar-nos d’un corrent suau, imperceptible, que ens arrossega perquè estem immersos en ell. Ja, extraoficialment jubilat, no començaré un curs més treballant com a docent. Estic a l’extrem d’una vida laboral com abans estava al contrari, en les primers treballs a punt de fer vida d’adult com a professor.

Com féiem cada matí caminàvem des de les casetes fins a la zona que ens pertocava. La platja, encara a primera hora, estava preparant-se per a l’arribada massiva de banyistes i devoradors de sol. Cadascun dels treballadors preparava el seu negoci. Hamaques, patinets, els quioscs regats amb aigua per totes les bandes. El tractor de neteja dibuixava línies paral·leles emportant-se totes les coses que embrutaven l’arena. De vegades trobava una parella morta de son després d’una nit de farra i alçaven el cap sorpresos en la seua resaca. La llum dels matins sempre era dolça, la mar quasi sempre calma, però en qüestió d’un parell d’hores la calor seria d’una força abrasidora sols mitigada per l’efecte de la brisa. En eixe moment el mar de ombrel·les crearia laberints entre tovalloles, cadires, forats en l’arena amb la fragància apegalosa de les cremes per al sol.

Amb disset anys, sent un nadador ben entrenat i amb el flamant diploma de socorrista que havia obtingut l’any anterior, vaig entrar en el grup de socorristes de la platja de Gandia. La majoria dels companys era gent treballadora que repartia l’any en diferents tasques, portuaris, mariners, collidors o margenadors, estudiants, per a tornar a cada temporada a la tasca de socorrista. Bona gent la majoria, alguns amb una vida complicada i altres noctàmbuls i lligons. També, però en minoria, hi havia algun estudiant que havia deixat penjat els estudis i algun llicenciat que necessitava un treball temporal.

De company em van posar a C. que era un xicot deu anys més major que jo. Ell es tenyia els cabells d’un color palla amagant el seu castany natural. Era un animal nocturn que vivia el dia a la platja i la nit boja dels temps abans de la Sida. Era relacions públiques d’una de les discoteques del moment i tenia gratis la beguda. Portava una grossa cadena d’or i ulleres Rayban que li dotaven d’eixe aspecte interessant i misteriós que busca tot depredador sexual. Si no recorde mal, amb ja amb vint-i-set anys venia d’un matrimoni trencat i aleshores tenia de parella amb una xicona de díhuit anys que havia deixat una casa estable de classe mitjana per a anar-se’n amb ell. El resultat d’eixa precipitada unió era una xiqueta que encara era un bebè quan jo la vaig conéixer.

No tinc la menor idea de per què em van posar amb ell. Érem una parella improbable: jo formal i estudiós, ell amb una vida caòtica entre la seua tasca de socorrista, la seua vida en família i la nit boja de principis dels huitanta. El cas és que vam fer bones lligues respectant-nos cadascú en la nostra abismal diferència. Ell, gat vell on n'hi haja, em va ensenyar les rutines bàsiques d’un socorrista d’aquells temps, com posar les banderes, com portar els flotadors fets amb càmeres de roda d’automòbil, on guardar les ombrel·les de platja, saber observar els corrents i la forma d’eixir d’ells i em va introduir en el món de la fauna de la platja. Per la meua part, i encara que sembla una contradicció, ell necessitava el trellat que jo podia tindre i per això li aconsellava davant de les seues preguntes en els seus nombrosos conflictes sentimentals o personals. Es pot dir que, fins i tot, es va crear amistat i respecte entre dos persones molt diferents.

Entre tots els que treballàvem sobre l’arena hi havia una bona harmonia i ens ajudàvem si era el cas. Els de les hamaques ens deixaven un parell de cadires de platja de lloguer sense cost, podíem guardar les ombrel·les i les nostres coses als seus barracons i amagar-nos en dies de pluja al resguard de les seues barraques. Estaven la colla de Jose Maria, tots castellans del seu poble llogats per a l’estiu. Els altres eren els de Cheli i una altra d’una parella de grauers. Molt més menuts que el primer que quasi monopolitzava tota la platja.

També coneixíem als dels patins que eren de dues empreses: La de Jose Maria i la del “Tio Navarro”. Jose Maria era amable i respectuós amb els seus treballadors. El segon era el que tenia més múscul aleshores i no era molt estimat pels seus empleats. Recorde un tal “Cabolo” que era gran i fort com un armari. Fill d’una família benestant era el que en les novel·les de Pérez Galdós hagueren dit un calavera. Sense cap vergonya deia que li cisava diners al seu cap. També aquest era animal de discoteca.

Però de qui vull parlar, una vegada posats en ambient, és del senyor Gonzalo. Jo diria que en el moment que els vaig conèixer a ell i a la seua dona fregarien els huitanta. No sabria dir si la seua dona es deia Mercedes tal com la memòria m’indica. La senyora Mercedes era grossa i vestia un banyador de flors i un barret. Ell, de pell blanca, ulls menuts de teuladí i nas afilat era baixet i delicat en les seues formes. Eren d’una generació nascuda a finals del segle XIX o primers del XX. Segurament ell va ser format com a mestre en els convulsos anys de la dictadura de Primo de Rivera i la República, però de la seua vida anterior mai vam parlar o jo ja no ho recorde. 

C ja els coneixia d’anys anteriors i els saludava cordial. Solien seure davant de l’hotel Bayren on s’hostejaven. Passaven el dia en la seua ombrel·la sense eixir quasi de l’ombra.

Certament, la platja posseïx també els seus personatges entre els visitants que cada any tornaven i que acabaven formant part d’una zona concreta de la platja. Els éssers humans som territorials i intentem ocupar sempre que podem el nostre espai. En un parell de temporades era com una societat efímera que es feia i desfeia a la calor de les estacions.

En Gonzalo i la seua dona plantaven la seua ombrel·la a primera hora del matí, quan la platja estava buida, i, protegits del sol, estaven fins al moment en què la platja començava a omplir-se de gent. C em va dir que Gonzalo era pintor i, certament, portava una caixeta amb pintures a l'oli i feia obres d’estil impressionista aprofitant la mar i la llum tendra de primeres hores del matí. Eren ell i la dona persones molt educades, encara que ella es veia més a la defensiva i no es tragava l’estil de guapo de platja del meu company. Trobe que havia guipat a C i no li agradava eixe estil de persona. Gonzalo era més diplomàtic, però tampoc li feia gràcia del tot i torejava les peticions perquè li regalara una de les seues obres.

La parella, que no tenia descendència, em va agafar estima i, per això, la setmana en la qual ens pertocava fer guàrdia en eixa zona féiem xarradetes on em parlava de la seua vida com a mestre d’escola. Per l’edat segurament va ser un dels que es deien mestres de la república. Van ser eixes generacions que van encetar la seua tasca amb la il·lusió de canviar les coses en un país on el mestre d’escola era una figura molt respectada als pobles. És clar que ell era un dels mestres vocacionals, doncs parlava amb passió de la seua tasca docent. Em va deixar algunes frases d’eixes que t’acompanyen en la vida. Respecte de l’autoestima deia “si a una xiqueta lletja li dius que és guapa acabarà sent-ho”. Ja als últims anys de la meua carrera, amb les passions juvenils assaonades, em vaig fer un poc més sensible i vaig recordar la importància d'ajudar a salvar les inseguretats dels alumnes destacant allò que els feia sentir millor. Aixó de dir guapa o lletja haguera sigut un error amb els canvis de sensibilitat de la meua època. Els afectes ara per ara poden ser mal entesos.

Gonzalo parlava de les seues experiències amb passió i també de pintura. Em va regalar el llibre de cartes de van Gogh al seu germà, recomanant-me la seua lectura. No vaig arribar a llegir-lo mai, no estava preparat. Tal vegada ara a la jubilació podré fer-me amb ell. Algun dia de festa que feia mal temps ens vam trobar als salons de l'hotel on s’allotjaven per tal de tindre una conversa. Sempre m'ha agradat sentir als vells i aquest home era sempre un pou sense fons de saviesa humana.

Pense que va ser el 1981 quan vaig anar a Madrid i ens vam trobar al Museu del Prado. Ell era un visitant freqüent i em va fer la guia. Prova de la seua modèstia és la frase que he aplicat moltes vegades en la vida. Deia que no li agradava tant quan hi havia molta gent, però tot seguit reconeixia, que ell mateix era gent i no es podia queixar.

En una vella agenda d’aquells anys guarde la seua adreça. Carrer Mariano Cardedera 14 de Madrid. Coses del món modern puc arribar a veure el carrer. Finques de classe treballadora a dreta i esquerra. Res de persones de classe alta vivint en barris de luxe. Més aviat en el seu cas gent treballadora però educada i culta que guanya el seu sou treballant tota una vida. Supose que van morir ja fa molts anys. No vaig tornar a saber d’ells i la vida ens va portar per camins diferents. Recordar aquell mestre d’escola és recordar un bon exemple de saviesa i cultura que em va influir en aquells anys on eres com una esponja que agafa d’ací i d’allà per a construir tot un món de conviccions.

El sol de la vida abaixa i anem llevant les banderes. Anem cap a la caseta d’on hem eixit sent joves i tornem vells amb l’experiència de tota una vida. És tems deixar que siguen altres els que fan la que ha sigut la nostra tasca. Tan sols ens queda l’experiència que tal vegada algú escolte i li puga ser útil.