Dues vegades en el mateix riu.
Si ixes uns quilòmetres de Vilallonga, seguint la que va ser la plataforma del tren, vas al costat d'un Riu Serpis que cantusseja encara joiós amb tanta aigua que porta. No sap que una mica més cap a baix la xarxa de canals domarà la seua empenta natural i tot un seguit de malifetes van a cobrir-lo de fem i deixalles abans que muira al mar.
Encara a la Reprimala, una cabalosa font aporta aigua que brolla deliciosament en estiu i en hivern. Els llobers sempre van poder agafar l’aigua que anava al riu, però sols allí mateix ja que tota estava destinada als habitants de la fèrtil Horta de Gandia.
En la zona més ombrívola de la vessant est del Circ de la Safor, casetes i berenadors, fins i tot el trinquet de Tarsan, van anar ocupant l'estret i fresc indret. Tan estret es fa el camí que en dies de molta pluja poden caure les parets d’un feble penya-segat cobert de plantes amb exuberància tropical.
D'ençà que era xiquet recorde haver anat i gaudit de l'aigua fresca, dels esmorzars a la valenciana i de les aventures pel llit del riu saltant les pedres. En una ocasió em vaig fer un tall al peu i el dia de festa es va convertir sobtadament en una visita al metge per tal de posar-me la injecció antitetànica.
En una de les excursions amb el col·legi, àvids d’aventures, vam passar el pontet i vam entrar en la fàbrica de llum encara amb les seues instal·lacions però ja aturada. Era aleshores un lloc màgic, quasi com el mateix laboratori de Frankenstein amb dispositius de ferro, canonades i baranes entre canals que en no entendre tal vegada ens fascinaven més.
En un racó, amagats lluny de la vigilància benvolent del retor, ens vam amagar. Recorde als companys de classe fumant els primers cigarrets dels dotze anys. Jo esportista, nadador i xic sa vaig rebutjar l'oferiment, sempre he segut molt (massa?) recte i no he gosat ultrapassar els límits de les normes de casa.
La Reprimala, doncs, sempre ha estat aquest lloc on passes de camí a les excursions al Racó del Duc i la Safor, part indisoluble d'aquesta ruta estimada cap al lloc on trobe el meu cor. Entre anades i tornades se n’han escapat cinc dècades.
Hui tenia una estona lliure entre moltes hores de classe. Necessitava desemboirar-me i amb la càmera he arribat. Uns obrers reparaven una de les tanques dels bars que van estar tancats des de fa anys. El soroll xerricant de la serra trencava amb la pau del vent l’aigua i els animals. El pont romania tort per la força de la riuada de fa dos anys, finalment inútil en la seua primitiva funció. Hui és un cadàver rovellat amb els membres desconjuntats. El nivell del riu va arribar a inundar tres metres la carretera del costat i baixava amb la força d'una bèstia desbocada entre les angostes parets de la Reprimala.
Tot s'ho va emportar aquell dia, però com passa la tranquil·litat ha tornat. Tretze de novembre de 2018. Fa cinc anys que va faltar ma mare en acabar el dia. Grisos en els cels i colors encesos en els arbres de fulla caduca. És tardor i com deia Heràclit mai et banyaràs dues vegades en el mateix riu.
Encara a la Reprimala, una cabalosa font aporta aigua que brolla deliciosament en estiu i en hivern. Els llobers sempre van poder agafar l’aigua que anava al riu, però sols allí mateix ja que tota estava destinada als habitants de la fèrtil Horta de Gandia.
En la zona més ombrívola de la vessant est del Circ de la Safor, casetes i berenadors, fins i tot el trinquet de Tarsan, van anar ocupant l'estret i fresc indret. Tan estret es fa el camí que en dies de molta pluja poden caure les parets d’un feble penya-segat cobert de plantes amb exuberància tropical.
D'ençà que era xiquet recorde haver anat i gaudit de l'aigua fresca, dels esmorzars a la valenciana i de les aventures pel llit del riu saltant les pedres. En una ocasió em vaig fer un tall al peu i el dia de festa es va convertir sobtadament en una visita al metge per tal de posar-me la injecció antitetànica.
En una de les excursions amb el col·legi, àvids d’aventures, vam passar el pontet i vam entrar en la fàbrica de llum encara amb les seues instal·lacions però ja aturada. Era aleshores un lloc màgic, quasi com el mateix laboratori de Frankenstein amb dispositius de ferro, canonades i baranes entre canals que en no entendre tal vegada ens fascinaven més.
En un racó, amagats lluny de la vigilància benvolent del retor, ens vam amagar. Recorde als companys de classe fumant els primers cigarrets dels dotze anys. Jo esportista, nadador i xic sa vaig rebutjar l'oferiment, sempre he segut molt (massa?) recte i no he gosat ultrapassar els límits de les normes de casa.
La Reprimala, doncs, sempre ha estat aquest lloc on passes de camí a les excursions al Racó del Duc i la Safor, part indisoluble d'aquesta ruta estimada cap al lloc on trobe el meu cor. Entre anades i tornades se n’han escapat cinc dècades.
Hui tenia una estona lliure entre moltes hores de classe. Necessitava desemboirar-me i amb la càmera he arribat. Uns obrers reparaven una de les tanques dels bars que van estar tancats des de fa anys. El soroll xerricant de la serra trencava amb la pau del vent l’aigua i els animals. El pont romania tort per la força de la riuada de fa dos anys, finalment inútil en la seua primitiva funció. Hui és un cadàver rovellat amb els membres desconjuntats. El nivell del riu va arribar a inundar tres metres la carretera del costat i baixava amb la força d'una bèstia desbocada entre les angostes parets de la Reprimala.
Tot s'ho va emportar aquell dia, però com passa la tranquil·litat ha tornat. Tretze de novembre de 2018. Fa cinc anys que va faltar ma mare en acabar el dia. Grisos en els cels i colors encesos en els arbres de fulla caduca. És tardor i com deia Heràclit mai et banyaràs dues vegades en el mateix riu.
Comentarios
Publicar un comentario