Entre Sant Josep i Sant Joan

El sol llueix tímid aquest dia d'abril. No fa tants dies que cremàvem el passat i prometíem començar un any sense els vicis de l'anterior. Avui el vent de ponent se’n porta una setmana en què cristianisme ha commemorat l'èxit, la caiguda en desgràcia, la mort i la resurrecció de Crist. Milers de penitents, conscients o no, han lluït la cucurulla del pecat cobert per la màscara que amaga la personalitat del pecador. Desenes de portadors han tret immensos baiards i carrosses amb imatges sagnants, amb escenes de germanor, de traïció, de dolor, de mort i solitud. Als costats una multitud expectant reviu l'espectacle anual entre eixordadors cops de tambor i estridents tocs de corneta. Els xiquets esperen les llepolies d'aquests misteriosos éssers que desfilen al costat de trons il·luminats. Probablement ells siguen els que perceben la màgia del ritual que els adults hem oblidat. La Setmana Santa continua el ritme compassat de les llunes, de les marees i del gir del planeta marcant la fi del cicle hivernal per donar pas a l'explosió de la vida.

En el moment en què Crist ressuscita al so dels petards i els coloms que escapen al cel d'abril, es produeix l'estampida de pasqua en la qual els nostres escapen al camp, a la naturalesa i a la vida. Són dies en què cada racó de la muntanya, la setmana anterior deserta, s'ompli de gent desitjosa de combregar amb la natura.

Comptaven els meus pares en un vídeo que la meva filla va gravar per al col·legi, com la pasqua era el moment en què s'estrenava roba nova. Unes sabatilles corredores, recordava la meva mare, un vestit de percal per a les xiquetes, recordava el meu pare. La vida renaixia i els adolescents, els joves, executaven rituals de fecunditat i de transició d'una manera discreta, o no tant, que encaixessin en l'estricte marc de la religió jueva-cristiana. La xicona li preparava el dinar de pasqua al xicon i aquest es deixava estimar entre flor i flor.

Ens expressem com a societat en aquestes catarsis que anomenem festes, ens comuniquem d'una manera simbòlica de la qual tot just som conscients. L'ou a la mona representa la promesa de vida, la llonganissa de pasqua, un remot símbol fàl·lic. La llonganissa en els primers mesos de l'any ja existia en temps dels romans i l'Església Catòlica, sempre controladora, la va arribar a prohibir per considerar-lo un ritual obscè. D'altra banda els càntics de pasqua tradicionals insisteixen a parlar sobre nens que no aconsegueixen empinar el Catxirulo, o noies que no aconsegueixen el nuvi que desitgen. Pasqua era el moment en què la llibertat escapava per les escletxes del sistema entre penyals i pinedes.


El mite de l'etern retorn dels cicles que van i vénen, dels símbols que naveguen per les cavernes de l'inconscient col·lectiu entre l'etern esdevenir del sol, la lluna i els planetes. Sortir al camp aquests dies suposa recobrar la vida, ressuscitar de la mort i la foscor de l'hivern. S'acosta el solstici d'estiu. Aquesta nit farem foc perquè el sol no s'extingeixi mai, saltarem les flames per propiciar l'estiu i ens fondrem en aquest brou de vida que és el mar amb la vana esperança que no torne el cicle hivernal. Vana esperança. Tempus fugit.