Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2017

El riuet

Imagen
Traducció al valencià d'un article que vaig publicar el 2007 i que he recuperat. Vida i mort en el passat i ara.  1940 Anna va calcular les seves possibilitats amb optimisme infantil. Va saltar la rasa que la separava de la perera. Per molt poc no va aconseguir la riba i va relliscar empastifant genolls i sabates d'aquella argila vermella que tenyia tot el poble. Un xicotet esforç agafada a dues mates i ja estava a l'hort. Amb habilitat de gat es va enfilar al tronc, va recolzar un peu darrere l'altre i es va asseure en una bifurcació de les branques. Asseguda en el seu trona va arrencar un deliciós pera d'aigua i la va envestir a mossos. La polpa es desfeia en sucs que acariciaven com formigues juganeres el dors del seu braç. Com una xicoteta reina mirava per sobre de les crestes dels bancals el poble de cases de pedra i teula que creixien apinyades a la base de la vella església barroca. El cel d'aquell matí de ponent relluïa nítid, com acabat

La cáscara

Imagen
La casa tiene grietas. Sé que es nueva pero se parece a las viejas casas del pueblo en momentos del sueño (¿Pesadilla?) y en otros parece una casa nueva muy mal construida y deteriorada. El pasado se derrumba a mis espaldas como el arco de piedra, la ventana azul, que un día viera y fotografiara en la isla de Gozo. Un temporal bravo golpeó la aparente solidez de la columna y hoy yace a piezas sin remedio en el fondo del Mediterraneo. La vida, la vida a estas alturas de la vida, parece que se derrumba. Con la muerte de Troy, nuestro querido niño perruno, se van al fondo del océano de la vida los últimos once años y medio. Se van la niñez de Mar, el pelo negro y denso de la juventud, mis padres, mi amiga Erika en Alemania, Guillermo, el que fuera mi compañero de piso en Valencia, los tíos de mi esposa. Tanta gente se ha ido... La casa se ha quedado vacía. Mar voló hacia Stuttgart y, de repente, vemos cómo nadie espera al bajar la escalera. El paisaje de huertos se ha quedado vací

La closca

Imagen
La casa té esquerdes. Sé que és nova, però s'assembla a les velles cases del poble en moments del meu somni (¿Malson?) mentre que en altres és una casa nova molt mal construïda i deteriorada.   El passat s'esfondra a les meves esquenes com l'arc de pedra, la finestra blava, que un dia vaig vore i fotografiar a l'illa de Gozo. Un temporal brau va colpejar l'aparent solidesa de la columna i avui jeu a peces sense remei en el fons de la Mediterrània. La vida, la vida a aquestes altures de la vida, sembla que s'esfondra. Amb la mort de Troy, el nostre estimat xiquet caní, se'n van al fons de l'oceà de la vida els últims onze anys i mig. Se'n van la infantesa de Mar, el cabell negre i dens de la joventut, els meus pares, la meva amiga Erika a Alemanya, Guillem, el que va ser el meu company de pis a València, els oncles de la meva dona. Tanta gent s'ha anat ... La casa s'ha quedat buida. Mar va volar cap a Stuttgart i , de sobte,

Troy 6/10/2005, 10/03/2017

Imagen
Troy era una mica animalot, de vegades maldestre i cabut. Quan baixàvem al riu s'embardissava en la inútil tasca de desenterrar el pedrot més pesat, ficar el cap en l'aigua i, amb tota l'energia, intentar aixecar entre la gargamella d'aquesta bocassa tan enorme que tenia. Ai la vida. Un gosset, un gosset ... La il·lusió que va tenir Mar quan ens el van oferir va ser una barrera insalvable. Un fuster amic, el que ens estava arreglant la casa, ens va dir que tenia una camada i que un era per a nosaltres. Jo em vaig resistir. Hi havia tingut ja una gossa anys abans i sabia tant de les obligacions com de la ràpida vida que tenen. Recorde haver anat discutint entre el Real i l'entrada de Marxuquera sobre el nom del gos. Vam discórrer que, com era pastor alemany, havia de tindre un nom relacionat i així vam decidir Treu, o fidel en alemany, que sona com Troy, en anglès, i així es va quedar. En un corralet gandulejaven les cries de la camada. El propietari v