Quan jo volava per les muntanyes de la Drova
Si, jo volava. Recorde, o he reconstruït somnis de xiquet, en els quals saltava des d'un tossal i planejava fins a un pilar en què em posava amb la gracilitat d'un au. En altres ocasions ho intentava, una i altra vegada, fins que el meu cos adquiria la destresa i aconseguia lleus planatges.
Les meues vacances de xiquet ho van ser alguns anys a la Drova. Els meus pares llogaven, junt el meu oncle Salvador, a un client de la rellotgeria, una de les cases del que va ser la granja monàstica. Era un edifici de murs tan gruixuts que mantenia la frescor d'una cava fins i tot en els dies de màxima calor. Les setmanes que passàvem al lloc tenien unes rutines diferents a les habituals a casa. Tant era així que la tornada era a una llar que semblava havia estat abandonada anys enrere i no tan sols unes setmanes. Cada matí, mon pare baixava amb la seua Lambreta fins a Gandia i tornava per a dinar. Com a bon xiquet egocèntric que era, tot ho veia natural i mai em vaig plantejar l'esforç d'anar i tornar repetidament a la feina.
Els dies a la Drova transcorrien amb aquesta rara llibertat de la qual només els xiquets dels pobles petits segueixen gaudint. A la part baixa del carrer vivia una família de València capital amb un fill de nom Edy que va ser, aquests anys, company de jocs. Teníem en un camp d'ametllers una mena de caseta feta amb pedres apilades de tot just un pam d'alçada però que, amb la força de la imaginació, completàvem fins a ser la fortalesa dels nostres jocs.
Amb la bicicleta del meu cosí Salvador, que els meus pares no podien comprar-me, vaig aprendre a mantenir l'equilibri a força de pujar i baixar una i altra vegada la costera del carrer arrossegant els peus en trajectòries paral·leles a les rodes. Vaig tornar a casa, per descomptat, amb aquesta habilitat que mai més s'oblida.
Cada matí la rutina ens portava a l'única piscina pública de la zona, el Restaurant el Romeral. Pagant una entrada podíem gaudir de l'aigua fins a l'hora de dinar. Al mateix lloc hi havia el supermercat on fer les compres i algun dels propietaris de les pereres de la zona podia vendre fruita als estiuejants de la colònia. Un altre punt de visita diària era al Bar de Maria, famós durant anys pels seus paelles. Entràvem fins a la barra i sortíem xuclant un pol de gel en borsa, un invent de l'època que ha persistit. A la televisió insistien amb una cançoneta estrident "Flag Golosina, mi rico helado, del congelador lo saco congelado, siempre en la cima, Flag Golosina. Haz en casa tus helados, Flag Golosina, Flag..."
Amb nosa ens vèiem obligats a fer la sesta de la qual escapàvem quant podíem. En una ocasió el meu cosí Salvador, aficionat a donar per reals les seves fantasies, va ser preguntat per la seva germana Olga. Sense cap mena de dubte va contestar que estava a la carretera. La família va sortir en tromba sense trobar-la, per a descobrir, més tard, que la xiqueta dormia plàcidament la seva sesta. El dia passava entre correries pel frontó, buscant altres xiquets que estiuejaven en els propers apartaments o buscant enormes i sucoses mores entre els esbarzers. Una vegada vaig ser convidat a l'aniversari del meu condeixeble del col·legi Toni Lloret en un dels apartaments i quan vaig arribar la seva mare em va preguntar pel plat i el got que havia de portar. No m'havia assabentat i sense més em van prestar uns per continuar la petita festa.
L'estiu a la Drova sempre venia, com en una bona novel·la, acompanyat de personatges i aventures o experiències. Altra vegada la meva gata, Linda, que ens acompanyava, va estranyar la casa i va desaparèixer o es va perdre, qui sap amb els gats, durant dies. Quan va tornar semblava estranyada i cautelosa amb el lloc que no s'associava amb la seva família adoptiva i li va costar vèncer les precaucions i baixar al pati. Una de tantes vegades la meva iaia materna Amparo ens va visitar i la recorde preparant orxata amb un morter i un colador amb un somriure i mirant-ho tot jo des de baix.
Amb cada dia que passava anàvem coneixent més i millor el nostre xicotet regne. Com a xiquet, la sensació sempre és la de ser el primer ésser en el món que descobreix cada petit detall. Som, a aquestes edats, poc conscients del passat i dels que ens han precedit. Poc importa que les basses que s'omplien de l'aigua de la Font de l'Om foren part d’un antic sistema de reg de l'època dels monjos. L'única cosa realment rellevant és que estaven plenes de carpes de colors i de granotes, trofeus de caça major als ulls d'un xiquet. En una altra ocasió el meu cosí Salvador, protestava de la calor mentre les nostres mares feien la bugada i sense més contemplacions el van ficar sense roba en una dels dos abeuradors entre rialles descarades al vore's en conill davant de tots.
Els xiquets dormíem en un matalàs en terra al pis superior. Un cop em vaig desvetlar, ho recorde com la meva primera nit insomne, i vaig estar mirant durant hores les siluetes de les teulades retallant un cel estrellat.
No gaire lluny del lloc hi havia un camí que pujava per l’ombria fins a l’Aldaia i a l'anomenat "Forat de l'aire". Començava entre dues imponents figueres una de les quals, envoltada d'una tanca de pedres amuntegades, servia de corral on un pastor tancava el seu bestiar. Era el millor lloc on trobar les mores més grans i sucoses. Una mica més amunt hi era la "Font de la Mongeta", sempre oferint un cabal molt més modest que la propera"Font de l'Om" però molt més encantadora en la seva coqueta ubicació.
Si en algun moment de la meva vida he volat, jo diria que va ser precisament allà. Vam descobrir que corrent i saltant els bancals escalonats podíem baixar al camí gairebé sense tocar el terra, o almenys aquesta era la sensació. Llibertat, vacances, infantesa, tot està contingut és aquesta metàfora del xiquet que creu fermament que pot volar, que vola realment en la seva imaginació. Jo volava a la Drova.
En aquells anys els agosts finalitzaven invariablement amb tempestes per a nosa dels xiquets i alleujament de la gent gran. Arribava el moment de dir adéu a l'estiu entre els colors plomissos de la propera tardor, el paper nou dels llibres i el davantal acabat de planxar.
El vol finalment s'acaba tocant terra. És la llei de la gravetat, llei de vida.
*Nota. Diu el neuròleg Oliver Sacks que els essers amb discapacitats mentals o simples poden, tot i això tindre altres factultats de comprensió de l'univers magnificades de tal manera que poden gaudir de la geometria secreta de l'univers sense tindre que sumar-lo, operar-o o analizar-lo en categories. Simplement comprenen eixa harmonia universal bàsica que igual fa girar els planetes com porta els canvis a l'Univers.
Comentarios
Publicar un comentario