En Valencià

Fa uns dies vaig anar a fer fotos a una quadrilla de treballadors del camp. Ells havien de treballar en un entorn meravellós como és el Monestir de la Valldigna però entre la gent com ells, jornalers de base, probablement era tan sols l'últim dia de treball de la temporada de la taronja.
A l'espera de que el vigilant obrira les portes ells compartien el moment entre rialles i bromes. Em vam portar als meus anys de jovenesa junt als meus companys de la platja que eren, també, gent treballadora que espigolava entre l'estiu i l'hivern en feines senzilles o el subsidi de l'atur. Vaig parlar amb ells amb naturalitat i en un valencià de carrer fent bromes de les fotos que anava a fer-los. Ràpidament es van deixar fotografiar i em van ajudar a fer la meua feina.

Després del moment em va vindre al cap una conversa que vaig tindre amb un amic alemany afincat fa temps a València i casat amb una valenciana i amb els seus fills estudiant ací. Ell dubtava de la utilitat del Valencià front a la necessitat de les llengües extrangeres, com no, el anglès. El clitxé es va repetir en una conversa amb uns amics anglésos. Tornaven a dir que millor dedicar esforç al castellà i no amb una llengua minoritària que no podrien usar fora d'ací. No  han pensat mai que alguns mai gastaran una altra llengua?

És clar repetint-ho una i altra vegada, alguns han convertit en paradigma, en el seu sentit de veritat indiscutible i inqüestionable, el fet de la inutilitat del Valencià com a llengua viva i la seua mort una profecia autocomplida. El que és inqüestionable, tot i els nombrosos enemics físics i mentals que ha tingut, és que el Valencià no ha mort. Com en el còmic d'Astèrix és en els pobles i entre la gent més senzilla on ha sobreviscut a l'arrogància de les ciutats grans o poc a poc les elits del poder i els imitadors de classe mitjana han anat arraconant-lo en benefici del Castellà o darrerament per la prepotència de l'Anglès.

En el meu cas, una persona que parla el Castellà com a llengua pròpia i que ha fet de l'aprenentatge d'idiomes una passió personal puc dir que el Valencià ha estat la forma de integrar-me amb els meus companys de treball quan vaig ser jove, amb els meus alumnes dels pobles ara mateix i sempre com una forma de sentir-me i fer sentir que sóc part d'aquesta comunitat de irreductibles valencians que, tot i els atacs, han conservat de forma oral un idioma que molts el tenen per comdemnat a mort.

El qui diu que el Valencià s'ha d'abandonar en benefici d'idiomes més grans hauria de pensar que si bé ell té el dret de escollir la llengüa amb la que es vol expressar també ha de respectar el dret dels que viuen el Valencià des de xiquets com a llengua materna. Aquestos han de trobar en l'escola el suport per a ensenyar-los a saber escriure'l i llegir de forma natural. A més a més el paradigma de la utilitat de l'anglès cau ràpidament si pensem que milers de persones no el van a necessitar en sa vida. Jo mateix que el parle, raonablement bé, he d'anar una vegada a la setmana amb anglesos per a no oblidar-lo ja que no el puc practicar quasi mai!

Penseu, els que defenseu el Castellà perquè el Valencià vos és alié, que en justicia, si demaneu, per no dir que exigiu que se vos parle en la vostra llengua el que està davant té el mateix dret que vosaltres. No mireu mai al Valencià com un enemic. Les llengües son meravellosos passadisos per on entrar en el cor de les persones, per a fer-los sentir que tu eres un més, un d'ells. Estic definitivament per l'aprenentatge de les llengües, Alemany, Francès, Anglès o Italià, pero mai deixant de dominar les que són part de la nostra esència com a valencians, el Valencià i, per suposat, el Castellà.


I no digau que no enteneu. Si els obrers búlgars i romanesos que treballaven en ma casa parlaven valencià entre ells per a comunicar-se és perquè si un necessita i vol pot ensenyar-se qualsevol cosa. Voler és poder.