Declaració d'independència

Quatre de la matinada, sona el whatsapp amb el seu so insistent. La meua filla, de viatge de fi de curs a Malta, deixa missatges preocupada perquè les seues companyes d’habitació no arriben i no sap molt bé què fer. La mare es desperta amb desesperació i preparada per a prendre un jet privat i volar a Malta en deu minuts.

Només una setmana abans la meua filla es debatia entre els nervis i el control de tot el coneixement d’una etapa davant de l’allau d’exàmens de la maleïda selectivitat. Els adolescents, molts d’ells ja majors d’edat eixien plorant, si l’examen els resultava una barrera infranquejable com va ser el cas de grec o biologia. En altres casos eixien un poc més riallers però embargats per un estrès incontrolable.

Vist i no vist. El dissabte ens vam ajuntar amb el grup de pares i companys de classe que partien entre nervis i rialles en què era, per a molts, el primer viatge a l’estranger sense pares ni professors. El seu primer viatge d’adults o l’últim com a menors d’edat.

El balanç en una setmana fluctua entre allò memorable, allò patètic i allò còmic en aquesta generació de futurs universitaris que ja exerceix el seu acabat de guanyar dret  d’independència entre els penya-segats en l’illa de Malta. 

El viatge va ser preparat a l’estil barat: barat el vol, maleta de màxim deu quilos, hotel paupèrrim, sense desdejunis ni menjars inclosos. Està clar que un adult com el que escriu té en principi altres preferències que van més per la comoditat.  Ja tenim una vida prou pressionada com per a anar a morir a un hotelet de mala mort. Ens agrada menjar més o menys bé i no haver de perdre la mitat del viatge en cues d’autobusos tipus la Unió de Benissa fa 50 anys. Però parlem d’adolescents aprenent a prendre decisions i el bo, bonic, barat encara entra en els seus càlculs.

Doncs bé, arribada a l’hotel i espera d’hores per a tenir habitació. Finestres trencades, sòls sense netejar i una ubicació massa accessible des del carrer. L’internet no funciona. Tragèdia! L’equip espanyol d’intendència inicia una ràpida negociació amb dues operadores de Movistar. Tot arreglat. Les connexions estratègiques establides. No hi ha vida més enllà del twitter!

Nit de copes, amb discussió encesa i cabrejos intergrupals amb hoolingans anglesos inclosos. Matí de platja i vesprada de gastroenteritis per una pizza de curri de quiosquet maltès. Més copes, més marxa i buscant la farmàcia de guàrdia al matí. Viatget a Comino i bany en l’anomenat llac blau. Tot bé.

Següent problema el telèfon ha mort. Houston tenim un (un altre) problema. Els enginyers a Espanya decideixen que cal comprar una nova bateria i l’antiga ressuscita com zelosa de perdre protagonisme. Un telèfon i dues bateries. Anem bé!

Després d’un dia en Gozo, res de l’altre món, la meua filla dixit, tot en orde. Arribem a les quatre de la matinada i sona la blackberry. Una companya que s’ha begut el líquid d’unes ulleres fluorescents després d’haver ingerit altres tants fluids. No sols llueix en la foscor (és ironia) sinó que a més vomita i amb quelcom de sang. Cal portar-la a l’hospital. Allí els despedeixen a caixes destemperades: ja estan farts d’adolescents amb problemes nocturnes i ni per més que siguen lluents com el "Gusi-luz" els atendran. Tornada a casa quan el sol ja aguaita. Papà, el que escriu, no pot dormir més i aprofita per a corregir carpetes entre badalls. 

L’última, de moment, l’hotelet ha complit amb les expectatives i a tres companys els han robat el mòbil, el passaport, una càmera i diners. La policia els envia a "Comino" (un illot de Malta, i per això de m’importa un ídem) de manera poc educada. Un dels companys, britànic per més senyes, ha de renovar el seu passaport en l’ambaixada del seu país.

Aleshores tornaran dissabte. Amb mil errors i experiències que els hauran servit per a madurar, amb aqueix cap de corriol d’una edat en què no saps si seran els adults responsables que estan en arribar o aqueixos adolescents descerebrats que ja coneguem. Viatjar és madurar, créixer. Aprenem de la soledat i dels tràngols, dels inconvenients i de les experiències. Tots ho hem fet més tard o més prompte. Volar, soltar ales, declarar la independència de la pàtria que va ser la llar de la infància.