Paisajes al estilo Hopper o la soledad del corredor de fondo

Los aeropuertos siguen conservando algo del misterio de los decorados del pintor americano Edward Hopper, especialmente en las horas en que todavía no han sido invadidos por la algarabía de las muchedumbres en pleno trasiego, ya en pleno día.
De niño, de adolescente, incluso ya bien metido en la madurez seguía sintiendo el romanticismo del vuelo. Yo diría que en determinadas circunstancias sigo sintiendo el respeto por la grandeza de la naturaleza vista desde las alturas. Alberto Santos Dumont, el pionero de la aviación de origen brasileño, pensaba que si todos los hombres volaran se acabarían muchos de los conflictos que asolaban la humanidad. Creía que al ver el mundo y las actividades humanas, la belleza y la magnitud de la tierra desde los cielos, se ablandarían los corazones y seríamos capaces de tener la humildad necesaria para ser mejores. Si la primera guerra mundial ya supuso un mazazo a este pensamiento los vuelos modernos masivos demuestran que lejos de mejorarnos éstos nos han convertido en auténtico ganado que transita por corrales de cristal y acero en un laberinto sin sentido.
Cuando yo era niño volar era un privilegio y se podía llegar a envidiar a aquellos hombres vestidos con el uniforme del ejecutivo, traje gris marengo, corbata colorida, camisa clara y zapatos pulidos, que recorrían con soltura los espacios entre la facturación y el embarque con la pose segura del que está de vueltas de todo.
He de reconocer que a fuerza de costumbre, retrasos y complicaciones, volar empieza a parecer un auténtico incordio. La semana pasada quedé atrapado por dos veces en las tripas del sistema y tuve la oportunidad de padecer las deficiencias de un sistema que se ha vuelto voraz contra sus propios creadores.
Recuerdo la sala de espera en Valencia y la atmósfera de tedio e incomodidad que reinaba entre sus ocupantes. Los aeropuertos ya no son la antesala del viaje romántico y más bien adquieren el tono gris y sórdido de una jaula. En Paris Charles de Gaulle una multitud llenaba la inmensa nave de la terminal a la espera de una solución en una mañana en la que la meteorología se había empeñado en amargar mil y una rutas. En Schiphol, el aeropuerto de Amsterdam, las largas terminales parecían los pasillos de un gran acelerador de partículas donde electrones, neutrones y toda suerte de fauna subatómica recorría veloz e imprevisible sorteando la ruta de miles de pasajeros en tránsito.
El mundo se ha empequeñecido a golpe de vuelos. Volar es un acto ritual ya casi cotidiano. No es muy difícil percibir cómo la rutina de la facturación y la clasificación para el embarque se han convertido en ceremonias conocidas y soportadas de mala gana. El ceremonial de los controles de seguridad se ha convertido en un momento humillante en el que cedemos espacio íntimo sin rechistar, pero acumulando bilis y frustración. La eficacia de los registros es tal que cualquier pequeño detalle que se nos escape produce un pequeño pitido que sólo anuncia más reconocimientos que llegan hasta la intimidad. Nadie se resiste, todos callan y bajan la cabeza. El orgulloso ciudadano del mundo baja la cabeza y cede. Una vez pasados los controles cualquier alteración del protocolo previsto, especialmente si es en los viajes de vuelta, degenera en fastidio y frustración que pueden explotar de manera imprevista contra el personal de tierra de las aerolíneas.
La soledad de los personajes de las obras de Hooper se ahoga en un vaso, la de los personajes modernos en un teléfono celular. El pequeño artefacto, en la actualidad un apéndice de nuestro propio brazo, se convierte así en la puerta de escape al tedio y la alienación y la fuerza de la voz de alguien del mundo exterior permite romper la jaula de neón. Nos sentimos así envueltos en una intimidad efímera. Nos sentimos parte de la sociedad, de nuestra familia. En realidad no somos tan diferentes de los gorriones que se han colado en la inmensa terminal de Barajas y que viven en su interior. Podemos volar libremente durante largas distancias pero jamás llegamos a romper la jaula de cristal en que nos ha encerrado nuestro mundo moderno. Los hombres de negocios ya han perdido el aura de Marco Polo, el sentido del viaje como aventura más allá de los confines de lo cotidiano. Ya no hay mundos por descubrir sólo un Ibis o un Holiday Inn Express, clónicos en su concepción, cómodos, solitarios. Mil mundos repetidos donde perderse una noche más sobrevivir a un mundo moderno mecanizado y frío.
Tal vez sean ciertas las frases de Goya, “el sueño de la razón genera monstruos” o aquel de Hölderlin, “El hombre es un dios cuando sueña y un mendigo cuando razona”. Tal vez nuestro mundo de caos organizado, donde millones de maletas vagan por los intestinos de los aeropuertos no sea más que una pesadilla que sólo muestra lo antinatural de hacer en un día un viaje para el cual el hombre necesitaría meses si lo hiciera por sus propios medios. Si Munch tuviera que volver a pintar el grito lo haría probablemente con el fondo de una terminal aérea.

Paisatges a l'estil Hopper o la soledat del corredor de fons

Els aeroports continuen conservant quelcom del misteri dels decorats del pintor americà Edward Hopper, especialment en les hores en què encara no han sigut envaïts per l'algaravia de les multituds en ple trasbals, ja en ple dia.
De xiquet, d'adolescent, fins i tot ja ben ficat en la maduresa continuava sentint el romanticisme del vol. Jo diria que en determinades circumstàncies continue sentint el respecte per la grandesa de la naturalesa vista des de les altures. Alberto Santos Dumont, el pioner de l'aviació d'origen brasiler, pensava que si tots els hòmens volaren s'acabarien molts dels conflictes que assolaven la humanitat. Creia que en veure el món i les activitats humanes, la bellesa i la magnitud de la terra des dels cels, s'ablanirien els cors i seríem capaços de tenir la humilitat necessària per a ser millors. Si la primera guerra mundial ja va suposar un maçada a aquest pensament els vols moderns massius demostren que lluny de millorar-nos aquests ens han convertit en autèntic bestiar que transita per corrals de vidre i acer en un laberint sense sentit.
Quan jo era xiquet volar era un privilegi i es podia arribar a envejar a aquells hòmens vestits amb l'uniforme de l'executiu, trage gris marengo, corbata acolorida, camisa clares i sabates polides, que recorrien amb soltesa els espais entre la facturació i l'embarcament amb la posa segura del que està de tornades de tot. He de reconèixer que a força de costum, retards i complicacions, volar comença a semblar un autèntic emprenyament. La setmana passada vaig quedar atrapat per dues vegades als budells del sistema i vaig tenir l'oportunitat de patir les deficiències d'un sistema que s'ha tornat voraç contra els seus propis creadors.
Recorde la sala d'espera a València i l'atmosfera de tedi i incomoditat que regnava entre els seus ocupants. Els aeroports ja no són l'antesala del viatge romàntic i més bé adquireixen el to gris i sòrdid d'una gàbia. En Paris Charles de Gaulle una multitud omplia la immensa nau de la terminal a l'expectativa d'una solució en un matí en què la meteorologia s'havia encabotat a amargar mil i una rutes. En Schiphol, l'aeroport d'Amsterdam, les llargues terminals semblaven els corredors d'un gran accelerador de partícules on electrons, neutrons i tota sort de fauna subatòmica recorria veloç i imprevisible sortejant la ruta de milers de passatgers en trànsit. El món s'ha enxiquit a colp de vols. Volar és un acte ritual ja quasi quotidià. No és molt difícil percebre com la rutina de la facturació i la classificació per a l'embarcament s'han convertit en cerimònies conegudes i suportades de mala gana. El cerimonial dels controls de seguretat s'ha convertit en un moment humiliant en què cedim espai íntim sense piular, però acumulant bilis i frustració. L'eficàcia dels escorcolls és tal que qualsevol xicotet detall que se'ns escape produeix un xicotet xiulit que només anuncia més reconeixements que arriben fins a la intimitat. Ningú es resisteix, tots callen i abaixen el cap. L'orgullós ciutadà del món baixa el cap i cedeix. Una vegada passats els controls qualsevol alteració del protocol previst, especialment si és en els viatges de tornada, degenera en fastidi i frustració que poden explotar de manera imprevista contra el personal de terra de les aerolínies.
La soledat dels personatges de les obres d'Hooper s'ofega en un got, la dels personatges moderns en un telèfon cel•lular. El xicotet artefacte, en l'actualitat un apèndix del nostre propi braç, es converteix així a la porta de fuga al tedi i l'alienació i la força de la veu d'algú del món exterior permet trencar la gàbia de neó. Ens sentim així embolicats en una intimitat efímera. Ens sentim part de la societat, de la nostra família. En realitat no som tan diferents dels teuladins que s'han colat en la immensa terminal de Barajas i que viuen al seu interior. Podem volar lliurement durant llargues distàncies però mai arribem a trencar la gàbia de vidre en què ens ha tancat el nostre món modern.
Els hòmens de negocis ja han perdut l'aura de Marc Polo, el sentit del viatge com a aventura més enllà dels confins de la quotidianitat. Ja no hi ha mons per descobrir només un Ibis o un Holiday Inn Express, clònics en la seua concepció, còmodes, solitaris. Mil mons repetits on perdre's una nit més sobreviure a un món modern mecanitzat i fred.
Tal vegada siguen certes les frases de Goya, "el somni de la raó genera monstres" o aquella de Hölderlin, "L'home és un déu quan somia i un captaire quan raona". Tal vegada nostre món de caos organitzat, on milions de maletes vaguen pels intestins dels aeroports no siga més que un malson que només mostra l'antinatural de fer en un dia un viatge per al qual l'home necessitaria mesos si ho fera pels seus propis mitjans. Si Munch haguera de tornar a pintar "el crit" ho faria probablement amb el fons d'una terminal aèria.