Indiscutible majoria
Dedicat a Felix i el seu idealisme
El meu company de treball Félix ha enviat un indignat correu aquest mateix cap de setmana supose que a tota la seua llista; avantatges d'internet a l'hora de difondre queixes o idees. Félix és aqueix tipus de persona estranya en el nostre món que encara té causes per les quals lluitar. En si mateix podríem dir que ell és una minoria conscienciada i solidària en plena campanya per tirar endavant els dos-cents temes que pul·lulen per les seues neurones. L'home estava indignat amb una cançó del grup Molòtov que sonava atronadora a les tantes de la matinada entre salts dels festers del poble on viu. En la lletra es proclama, sense dubtes i entre bromes de mal gust, la punxant homofòbia que es continua donant entre moltes societats llatinoamericanes de forma majoritària. Si bé aquest era el tema puntual de la queixa, en els fons de la seua carta subjau la defensa del seu dret individual a viure i deixar viure i la crítica a aqueix tipus massa majoritària que basant-se en la força del grup imposa les seues tendències sense badalls ni la menor capacitat d'autocrítica.
Quan parlem de democràcia solem caure en una definició excessivament simplista que subjau perillosament en les nostres actituds quan actuem com a massa. Per a molts la democràcia és el dret de la majoria a imposar els seus criteris i la seua poder enfront de la minoria. Sembla que no hi haja res pervers en aquest plantejament. Si deu milions voten un partit i tres altre, el primer partit governa. El problema és quan són deu milions contra una xicoteta minoria diferent, tal vegada uns centenars, que a més a més s'atreveix a dissentir i exigir el dret a la igualtat d'oportunitats reconeguda igualment per la democràcia.
En un bot en l'espai ens anem a una localitat espanyola anomenada Béjar. Mai he estat allí però a poc a poc vaig sentint notícies que m'inquieten i declaracions que deixen veure un rerefons de brutalitat feixista. Resulta que un veí va tenir la mala fortuna de viure en un lloc privilegiat per les seues vistes però castigat des que a algú se li va ocórrer la idea de convertir-lo en el parc del botelló del cap de setmana. A l'home se li va ocórrer creure en un dels pilars de la democràcia, la justícia, que finalment li va acabar donant la raó. Error d'embalum; una massa fanàtica va acabar davant de sa casa corejant insults i fins i tot llançant objectes contra les finestres com a venjança al seu triomf. Samarretes serigrafiades amb el seu nom amb lemes en contra seu (“Després de casar-te no et convertisques en Servate”). Centenars de valents corejant “fills de puta” a la porta d'una xicoteta família. El problema no s'ha acabat i coneixent aquestes coses crec que continua tenint les de perdre. A pesar de les desenes de policies que han acabat amb la festa, els insults i la indignació de les declaracions dels desallotjats no prometen res de bo. Un adolescent de cabell en punxa declarava en la televisió que no podia ser això que prevalguera el dret d'un contra tots els altres “Hi ha mil veïns aquí i allí només hi ha un”, “només s'ha queixat ell i per això ens hem d'anar d'allí”. (I per això té menys dret?). Un altre que ells es portaven bé i que els botellons eren en silenci i que no molestaven a ningú (Seria un vetlatori i no un botelló?). La locutora deixava lliscar entre la notícia que la zona estarà acordonada per uns dies. Què passarà després?
Fa uns anys vaig anar a un tancament amb vaquetes en un dels pobles de la comarca. Una vaqueta assaonada en aquests combats feia front a una multitud oculta darrere dels ferros fins que algú aconseguia confondre l'animal i atrapar-lo per la cua. Una multitud salvatge aprofitava el moment de debilitat i eixia envalentida a llançar-se contra la pobra bestiola i moldre'l a puntellons i fer burla de la seua soledat.
Creiem que hem aconseguit el rang dels essers triats però continuem sent el clan de mones nues que fa prevaldre la força de la massa. Continuem sent la panda de perdonavides que aporreja física o verbalment a tot aquell que no siga de la bandada. S'ha perdut el sentit del respecte a l'autoritat en el millor sentit de la paraula. Atenció que cal no confondre-la amb l'autoritarisme. Poca gent s'atreveix a recriminar res a un adolescent que pinta una façana - encara que a molts ens agrade que determinades parets es queden com estan- o que corre desaforat amb la seua motocicleta a molts més decibels de què permet la llei. Hi ha un feixisme soterrat que fa prevaldre la llibertat individual enfront del respecte a causa de la resta de ciutadans igualment subjectes de drets.
La democràcia ha de basar-se en el respecte i protecció dels drets individuals, per més minoritaris que siguen, enfront de les llibertats sense límit de la massa. Si la majoria és indiscutible vivim en la mateixa societat feixista que va acabar enviant comunistes, socialistes, gitanos, jueus o dissidents a les cambres de gas. Tot és una qüestió de mesura però no de fons.
El meu company de treball Félix ha enviat un indignat correu aquest mateix cap de setmana supose que a tota la seua llista; avantatges d'internet a l'hora de difondre queixes o idees. Félix és aqueix tipus de persona estranya en el nostre món que encara té causes per les quals lluitar. En si mateix podríem dir que ell és una minoria conscienciada i solidària en plena campanya per tirar endavant els dos-cents temes que pul·lulen per les seues neurones. L'home estava indignat amb una cançó del grup Molòtov que sonava atronadora a les tantes de la matinada entre salts dels festers del poble on viu. En la lletra es proclama, sense dubtes i entre bromes de mal gust, la punxant homofòbia que es continua donant entre moltes societats llatinoamericanes de forma majoritària. Si bé aquest era el tema puntual de la queixa, en els fons de la seua carta subjau la defensa del seu dret individual a viure i deixar viure i la crítica a aqueix tipus massa majoritària que basant-se en la força del grup imposa les seues tendències sense badalls ni la menor capacitat d'autocrítica.
Quan parlem de democràcia solem caure en una definició excessivament simplista que subjau perillosament en les nostres actituds quan actuem com a massa. Per a molts la democràcia és el dret de la majoria a imposar els seus criteris i la seua poder enfront de la minoria. Sembla que no hi haja res pervers en aquest plantejament. Si deu milions voten un partit i tres altre, el primer partit governa. El problema és quan són deu milions contra una xicoteta minoria diferent, tal vegada uns centenars, que a més a més s'atreveix a dissentir i exigir el dret a la igualtat d'oportunitats reconeguda igualment per la democràcia.
En un bot en l'espai ens anem a una localitat espanyola anomenada Béjar. Mai he estat allí però a poc a poc vaig sentint notícies que m'inquieten i declaracions que deixen veure un rerefons de brutalitat feixista. Resulta que un veí va tenir la mala fortuna de viure en un lloc privilegiat per les seues vistes però castigat des que a algú se li va ocórrer la idea de convertir-lo en el parc del botelló del cap de setmana. A l'home se li va ocórrer creure en un dels pilars de la democràcia, la justícia, que finalment li va acabar donant la raó. Error d'embalum; una massa fanàtica va acabar davant de sa casa corejant insults i fins i tot llançant objectes contra les finestres com a venjança al seu triomf. Samarretes serigrafiades amb el seu nom amb lemes en contra seu (“Després de casar-te no et convertisques en Servate”). Centenars de valents corejant “fills de puta” a la porta d'una xicoteta família. El problema no s'ha acabat i coneixent aquestes coses crec que continua tenint les de perdre. A pesar de les desenes de policies que han acabat amb la festa, els insults i la indignació de les declaracions dels desallotjats no prometen res de bo. Un adolescent de cabell en punxa declarava en la televisió que no podia ser això que prevalguera el dret d'un contra tots els altres “Hi ha mil veïns aquí i allí només hi ha un”, “només s'ha queixat ell i per això ens hem d'anar d'allí”. (I per això té menys dret?). Un altre que ells es portaven bé i que els botellons eren en silenci i que no molestaven a ningú (Seria un vetlatori i no un botelló?). La locutora deixava lliscar entre la notícia que la zona estarà acordonada per uns dies. Què passarà després?
Fa uns anys vaig anar a un tancament amb vaquetes en un dels pobles de la comarca. Una vaqueta assaonada en aquests combats feia front a una multitud oculta darrere dels ferros fins que algú aconseguia confondre l'animal i atrapar-lo per la cua. Una multitud salvatge aprofitava el moment de debilitat i eixia envalentida a llançar-se contra la pobra bestiola i moldre'l a puntellons i fer burla de la seua soledat.
Creiem que hem aconseguit el rang dels essers triats però continuem sent el clan de mones nues que fa prevaldre la força de la massa. Continuem sent la panda de perdonavides que aporreja física o verbalment a tot aquell que no siga de la bandada. S'ha perdut el sentit del respecte a l'autoritat en el millor sentit de la paraula. Atenció que cal no confondre-la amb l'autoritarisme. Poca gent s'atreveix a recriminar res a un adolescent que pinta una façana - encara que a molts ens agrade que determinades parets es queden com estan- o que corre desaforat amb la seua motocicleta a molts més decibels de què permet la llei. Hi ha un feixisme soterrat que fa prevaldre la llibertat individual enfront del respecte a causa de la resta de ciutadans igualment subjectes de drets.
La democràcia ha de basar-se en el respecte i protecció dels drets individuals, per més minoritaris que siguen, enfront de les llibertats sense límit de la massa. Si la majoria és indiscutible vivim en la mateixa societat feixista que va acabar enviant comunistes, socialistes, gitanos, jueus o dissidents a les cambres de gas. Tot és una qüestió de mesura però no de fons.
Això és el que jo volia dir però millor expressat!!!!! Per cert, Jordi, la revista de l'ies del curs vinent ha de ser millor que l'anterior i l'única manera de ser-ho és que publiques algun article teu.
ResponderEliminarUna abraçada!