Amors de proximitat.

“Qui té hort, té sort”

Quan jo vaig nàixer la nostra terra encara era prou semblant a com havia sigut en el passat. És clar que un impuls imparable, associat amb el turisme i la modernitat estaven canviant a poc a poc les formes de viure. Recorde aquells carrers on els gossos particulars passejaven ells sols sense ningú humà els controlara. Els carros amb càrrega de material d’obra amb un tir de cavalls transitaven tranquils pels carrers. El tren a vapor que venia d’Alcoi passava des dels camps als carrers de Gandia i la gent utilitzava els autobusos de línia hereus de les centenàries tartanes.

Ma mare feia la compra cada dia, anava a la tenda de Marqués als porxos, al costat de l’ajuntament, i li servien una tallada de formatge o paté embolicat amb paper de cera. L’abastiment familiar es feia diàriament caminant pels carrers de Gandia: ous al carrer vicaris, carn a ca mon tio Vicent al Prado, vi i queviures a ca Jorge Cabanilles, al final del carrer dels Pellers. Moltes vegades no calia ni anar a la verduleria, ja que al final del carrer Sant Ramon tenia mon tio Antonio un hortet on plantava tot allò que l’oratge i la nostra fèrtil terra permetien. Si passàvem prop, sempre ens donava unes tomaques o alguna verdura de la seua collita. Cerimoniós, pedalejant sense pressa tornava, passant per tota Gandia, a sa casa a la finca dels ferroviaris, on tenia una vaqueria on anava la gent del barri a comprar llet.

A nosaltres, a l’altra banda de Gandia, ens la servia una família que amb una furgoneta recorrien els carrers i servien la llet a domicili. Si no estàvem a casa, obrien la reixa i amb una cordeta agafaven la lletera i servien la quantitat usual. Ja es farien els comptes un altre dia.

He sigut testimoni d’un canvi vertiginós en les dècades que han transcorregut des dels anys seixanta. Ara el model és un altre. Ho hem deixat tot en mans dels derivats del petroli. No ens entraria al cap, almenys a Gandia, soltar el gos pels carrers, ni tan sols els xiquets: el tràfic és intens i molts dels carrers ara són avingudes repletes de vehicles circulant sempre amb pressa. Els animals de tir són una curiositat. El seu menjar tradicional, palla o garrofes, ja no mou res. No fem, generalment, la compra cada dia com abans anem sempre a la carrera i carreguem el carro del supermercat amb envasos de plàstic, també d’origen fòssil, que seran engolits pels contenidors grocs que semblen dracs insaciables. La verdura sembla perfecta a les prestatgeries dels supermercats, però quasi mai és “del terreno” com es deia abans. La pressió comercial ha portat a la venda de verdura d’aparença perfecta, de varietats de gran resistència, però que ha perdut gran part de les seues qualitats en ser collida encara verda perquè arribe a la taula amb bon aspecte exterior. Queden encara tendes, fruiteries, forns o carnisseries pels barris, i solen ser gestionades per immigrants que venen a les seues comunitats o respecten normes religioses a l’hora de menjar la carn. La llet ja no ve amb el somriure del repartidor, ara ve amb codi de barres i quadriculada en paquets agrupats de sis en sis que poden durar mesos. 

Seria injust dir que no hem guanyat en el canvi. El passat era dur i de pura supervivència. La generació dels meus pares encara va patir la fam de la postguerra el racionament i l’estraperlo i aquesta abundància els semblaria una mena de País de Xauxa màgic on el menjar i les llepolies pengen dels arbres i els rius porten llet amb canella. El que hem oblidat és que hi ha un preu molt alt a pagar.

Els saforencs de soca-rel som descendents de llauradors. Els meus amics jubilats encara tenen bancals; en el meu cas, els avis ja eren comerciants o gent d’oficina i l'agricultura quedava més lluny de la cultura familiar. No tinc terres, ni tampoc sabria què fer-ne. Mentre camine per la natura, m’esforce a reconéixer les plantes silvestres que creixen a la vora de la senda. A mesura que en sé més, més m’agrada aturar-me a observar-les. Moltes ja em són familiars: matapolls, olivarda, ginebre, romer, pebrella... També conec animals que abans ni havia vist mai. Mon pare encara va viure aquell món, i de menut em fascinava amb el seu coneixement: on trobar nius, com criar animals, com distingir les plantes bones de les dolentes. Com que nosaltres ja no teníem terres, aquell saber es va perdre entre generacions.

Tot i la bellesa de la nostra comarca, costa no veure la ferida infligida a qui era una de les hortes més fèrtils del món: carreteres, autopistes, naus industrials, poliesportius, urbanitzacions... Cada vegada queden menys llauradors; els vells moren, i els fills fugen a la ciutat. L’agricultura perd la batalla, i, amb els preus que hi ha, qui voldrà dedicar-se a alimentar una humanitat que no para de créixer? Ignorem el problema i endavant: els productes venen de lluny, els contenidors naveguen des de, Sud-àfrica, la Xina o Sud-amèrica, carregats de taronges, bananes, melons o microxips. Ho volem tot, tot l’any, i malbaratar els recursos sembla formar part de l’ADN d’aquesta mutació històrica. L’energia —fòssil, nuclear o eòlica— ens fa volar cada vegada més lluny, mentre oblidem qui érem fa només dues generacions. I el clima, mentrestant, es torna més violent, més imprevisible.

Com deia el meu amic Paco, abans un home pujava a la serra i carregava garrofes que servien per a alimentar el mateix ruc amb el qual havia pujat. Collien olives, blat, arròs, creïlles, criaven animals domèstics i preparaven embotits per a sobreviure tot l’any. Érem un poble que coneixia bé el seu país. Bastava una mirada als vents o als núvols per saber com venia l’oratge. Amb unes pedres i un forn de calç, bastíem tot el que necessitàvem. Ens hem oblidat de tot això: de les fonts, de les plantes útils, de les collites, del llenguatge dels vents i dels núvols. Ara ho fiem tot a allò que ens arriba després de cremar els combustibles fòssils guardats a la terra durant milions d’anys.

A vegades pense que en la nostra societat hem triat la ruta més fàcil, més còmoda, però també la més perillosa, oblidant les fórmules que ens van permetre sobreviure segles i segles amb allò que teníem més a prop. Hem guanyat, evidentment una vida més còmoda. Però a quin preu? Si un dia es talla la cadena sabrem sobreviure?

Caminem per una ruta incerta, oblidant el rastre d’un temps que s’esborra, sabent que la senda, com la memòria, es perd si ningú no la torna a fer.