La Senda dels Elefants. Entre la Barraca i la Casella

fotos

Seria a principis dels anys noranta. El meu amic, amb la cara enrojolada i la respiració accelerada, suava mentre botàvem entre pedres i bardisses. Érem molt més joves, en un temps en què l’única manera de guiar-se per la muntanya era amb un mapa de paper i una brúixola. Ell assegurava que des de la seua finca partia una senda que ascendia fins al cim de la Serra de les Agulles. Vam decidir provar sort.

Vestits amb roba de carrer i espardenyes —res a veure amb l’equipament tècnic de muntanya que avui es pot trobar al Decathlon— vam arribar a un crestall estret i pedregós. Una tímida traça de senda semblava serpentinar-se cap a un pas que, ben aviat, es revelà inaccessible sense cordes ni experiència d’escalada. Tot i això, la panoràmica que se’ns obria a la vista era espectacular: la Vall d’Aigües Vives s’estenia als nostres peus com un tauler d’escacs de camins i camps perfectament delineats, trufat de casetes i finques d’una altra època. Cap a ponent, la Vall de la Casella s’enfilava des de la plana d’Alzira fins als cims escarpats de la Serra de Corbera i la de les Creus de Tavernes.

El descens no va resultar tan senzill per al meu amic. De complexió forta però gran i poc avesat a l’exigència de la muntanya, i afeblit per la calor sufocant, li va agafar una torba —o “pájara”, com en dirien en castellà— que va fer que el trajecte de tornada fos un suplici. En arribar, gairebé va caure desfet a la seua caseta, on restà estés fins que es va recuperar, passada ja una llarga hora.

Sempre m’ha fascinat aquell tossal llarguerut i cobert de pins que separa les dues valls, i va ser ahir que, per fi, vam explorar el que per a nosaltres era un racó inèdit del nostre territori. És curiós com tant el Reialenc de Carcaixent com la carena que separa la Casella de la Murta presenten un aspecte molt més eixut i mineral que no aquesta franja de serra, exuberant, humida i indòmita, que gairebé semblava emergida d’una selva tropical prehistòrica.

Vam partir de la Barraca d’Aigües Vives a trenc d’alba. Algunes gotes escadusseres, com un record persistent dels núvols plens de pols que havien saturat l’aire els dies anteriors, regalimaven encara. Tanmateix, el cel començava a obrir-se a un matí emboirat, però ja presidit pel sol, que pintava la primavera amb pinzellades de llum daurada. Els primers trams del camí eren flanquejats per casetes familiars de cap de setmana, fins que la senda s’endinsava cap a la serreta, una prolongació natural de la Serra de les Agulles. De sobte, el paisatge es tornava espés, d’una verdor gairebé inquietant: arbres ofegats per una vegetació densa i impenetrable creaven una atmosfera de jungla mediterrània.

La senda, de terra argilosa i roja, era amable sota els peus. A través dels clars entre els troncs, s’intuïa al sud el mosaic ordenat de les hortes. La llum suau de primera hora es filtrava entre l’espessor de la coberta vegetal, obrint clarianes breus d’encanteri. Vam creuar amb alguns ciclistes de muntanya, vestits com si es prepararen per a una missió espacial o una missió militar, amb els seus cascos, ulleres i equipament cridaner. Ja a prop de girar cap al nord, un mirador ens oferí la silueta a contrallum dels "frares de pedra", aquelles formacions rocoses singulars que donen nom a la serra. En realitat, tot el conjunt forma una illa muntanyosa, compartimentada en trams que reben noms diversos, però que, a grans trets, podríem englobar dins la Serra de Corbera – Serra de les Agulles.

Vam continuar avançant pel laberint de sendes i pistes fins a arribar a les Valletes del Gall i de Bru. Un grup de corredors de muntanya, com sempre com si foren el conill blanc d'Alícia en el País de les Meravelles.

Algunes de les edificacions destinades al gaudi de la natura estaven completament abandonades. En una d’elles, un animal de peluix gegant, deformat per la pluja i el pas del temps, afegia una nota inquietant al paisatge. La caseta annexa, en ruïna absoluta, semblava l’escenari idoni per a un relat de misteri o una pel·lícula de terror. En contrast, altres zones acollien xalets amb jardins amplíssims, autèntics oasis de calma per escapar del bullici urbà.

A l’extrem occidental de la serra, vam fer mitja volta i vam reprendre la marxa per la coneguda “Senda dels Elefants”, que discorre amb els bancals a l’esquerra i la densitat boscosa a la dreta. En unes canalitzacions de formigó vam fer parada per esmorzar. Una sargantana, gens tímida, es deixà retratar sense immutar-se. Els abellerols, en bandades desordenades, omplien el cel amb els seus cants inconfusibles mentre emigraven cap al nord, procedents de l’Àfrica llunyana. El cel, d’un blau net, començava a guarnir-se amb núvols de cotó que, a la vesprada, es transformarien en un mantell gris i amenaçador.

Vam travessar al vessant oposat pel conegut pas del Llop i, seguint una senda que serpentejava entre pins, retornàrem al camí per on havíem començat.

Aquella nit va ploure breument però amb intensitat per eixe racó d'Alzira. L’aigua, com sempre, és sinònim de vida i riquesa a la nostra terra.