Serra del Sit. Quan la línia recta no és la millor opció entre dos punts.

fotos

Tenim els peus destrossats, les ungles dolorides, alguna fregada en les parts on la bota incideix una vegada i una altra, Juan es queixa de les plantes dels peus i ja diu que té ganes d’acabar. L'últim pic ens sembla ja un obstacle que no pas una fita de la ruta. Juan no ho ha dit, però té una torçada de turmell que arrossega des del principi del barranc. La veritat és que malgrat que les vistes són impressionants el Sit se’ns està ennuegant.

Ja havíem avisat a casa que tornaríem tard, la ruta era llarga i amb considerable desnivell. Una amiga ens havia advertit que portarem pals que parts de la ruta eren de pedra solta i mal caminar, cosa de la qual ens vam adonar al primer tram de ruta.

El Sit, o el Cid, no té res a veure amb la figura històrica del personatge de la literatura medieval castellana. Sembla que ve de Sidi “el senyor” en temps dels àrabs. Així seria la muntanya del senyor i va esdevenir en els temps cristians en el Sit. Després s’han afegit llegendes sobre Rodrigo Diaz de Vivar que no tenen cap versemblança històrica.

Per a arribar punt d’inici havíem fet un llarg camí que ens va portar des de la Safor fins a Petrer. Aquest municipi de parla valenciana, agermanat físicament com dos bessons siamesos amb Elda de parla castellana, és part d’eixa línia que divideix la província d’Alacant en un nord valencià i un sud castellà. Fins ací van arribar les repoblacions d’un poble i l'altre del Vinalopó mitjà i van crear aquesta peculiaritat que fa a pobles apegats tan diferents.

Un company de treball de fa molts anys em deia que els d'Elda anaven a burlar-se dels petrerins si en les festes de moros i cristians plovia. Cantaven amb música d’un pasdoble ben conegut una lletra per a fotre als veïns: 

“Mira como llueve en Petrel, en las fiestas de moros y cristianos,

mira como llueve en Petrel y se mojan todos los petrelanos”.

Una altra anècdota que he trobat per la internet conta que allà els anys huitanta, en un últim dia de festes a Elda, els festers d’aquest poble van decidir “prendre Petrer”. Es van concentrar 300 o 400 persones, que estaven ja a les últimes hores d'aquells Moros i Cristians en una de les tribunes del centre, i moguts pel crit “a Petrer, a Petrer!” es van desplaçar a la localitat veïna. Poc després, el seguici va augmentar i prop de mil festers prenien el centre petrerí abillats amb els seus vestits de festa, causant la sorpresa i indignació dels seus veïns rivals. La “invasió” es va reprendre els dos següents anys, fins que els petrerins, cansats de la broma, van decidir contraatacar, i van rebre als invasors amb lleixiu i altres productes destinats a detenir el pas dels bromistes. El que pretenia convertir-se en tradició va quedar finalment en una anècdota en la qual fins i tot va haver d'intervenir la policia per a evitar que traspassarà la prima línia entre una broma pesada i una tragèdia. Així ho he trobat i així vos ho conte.

No seré jo qui diga com estan les coses, perquè no puc dir res més que el que he llegit, que sembla parlar d’una rivalitat mai resolta. Tal vegada algun lector de la zona ens ho pot dir.

El cas és que vam seguir les indicacions del gps en sentit invers a l’original, ens vam endinsar en un barranc i amb alguna grimpada vam anar ascendint passant per la Cova de la Figuera i arribant fins a una pista forestal. El sol tenyia de taronja les parets calcàries de la penya del Sol, la qual feia honor al seu nom emergint enllumenada de la foscor de les pinedes. Cal dir que es veu que és una serra molt repoblada i, per això, es veu fàcilment que les fileres de pins tenen una organització artificial.

A mesura que pujaven experimentaven la desagradable sensació de la grava solta. A més a més els camins eren rectes i costeruts, sense cap ziga-zaga amable que ens conduirà al cim. Més aviat línies rectes preferibles en les pujades que en el descens, però exigents en un terreny tan ple de pedra solta.

Vam arribar al vèrtex geodèsic, no en el punt més alt de la serra sinó en un dels cims que aquest té. La vista de l’Alacantí era meravellosa. Ahir va eixir un dia d’aquests on l’hivern sembla primavera i malgrat que les boires i fums de la plana enterbolien el paisatge la vista arribava a les llunyanes serres de Múrcia. Per la banda del mar aquest refulgia amb una llum encegadora reflex d’un cel sense núvols i un sol magnífic. A pocs metres teníem una caiguda vertical de vertigen. Vam esmorzar i en fer el brindis amb una copeta que sempre porta Juan, i ho vam fer en honor a Susan la mare de Nick que havia mort aquesta setmana al Regne Unit. Jo, personalment, li tenia una estima per l'amabilitat amb la qual sempre comentava els àlbums publicats sobre les nostres rutes per les muntanyes d’Alacant que ella recordava dels temps en què vivia per la nostra terra.

Pense que els que estimem les muntanyes sentim els pics com a zona mística on cel i terra s’ajunten i on la llunyania del paisatge ens parla de les ànimes que han marxat lluny de la nostra vida quotidiana. Certament la Serra del Sit està farcida de monuments improvisats a gent que estimava les serres com nosaltres. Fins a quatre memorials vam trobar en diferents punts a tants altres muntanyers. Jo també sempre he pensat que és aquest el lloc on voldria formar part d’allò que tant estime.

La senda ens va portar sota unes pedres dites “els xaparrals” en un terreny amb inclinació de vertigen que ens feia pensar en una caiguda accidental, vam passar pel Comptador, fins a la penya de la cadira del Sit, el punt més alt de la Serra. La conurbació d'Elda-Petrer es veia baix cap a l’oest. La llum era brillant, indicava ja que el sol iniciava el seu descens, tanmateix com nosaltres. La senda era molt millor que les que havíem utilitzat en el nostre ascens, però ja estàvem cansats de tantes hores castigant els peus. Nick estava silenciós i anava unes passes per davant. Els gossets ja havien deixat enrere les seues bregues i ens seguien formals amb gana també de descansar.

Arribar al cotxe va ser un plaer, poder seure i endormiscar-se mentre passavem la foia de Castalla, Alcoi i la Vall d'Albaida.

Me’n vaig anar de el Sit amb sentiments contradictoris per una Serra tant bonica com feréstega.

I això és el relat de la ruta de hui. Animeu-vos i deixeu unes paraules per a expressar el que vos ha paregut.