Pic de la Blasca. Prop de la frontera.

fotos

La primera vegada que vaig arribar a aquestes terres de frontera va ser allà als finals dels anys huitanta quan, com a professor de dibuix a Villena, havia de pujar el costerut i aleshores estret port de Bocairent, passar per l’amalgama de cases de Bocairent i, ja en la província d’Alacant, ataüllar el tossal cobert d’edificacions que es culmina amb la vertical torre del Castell de Banyeres de Mariola. Jo continuava per la canal de Beneixama fins a passar Camp de Mirra i arribar a l’altre costat de la frontera lingüística. Villena ja era un lloc on al valencià sols el parlaven els alumnes que arribaven de Biar. Tan a prop era el Castell del poble vehí que es veia a poca distància des dels finestrals de la meua aula de dibuix. Si parlava valencià amb els de Biar, sempre tenia el comentari desdenyós d’algun alumne del poble que no li agradava no entendre bé el que déiem i remugava ofés. No obstant la relació amb villeners i biaruts era més que bona.

No cal dir que aquests petits conflictes lingüístics tenen la seua explicació històrica.  Cal dir que Camp de Mirra és el lloc on es va signar el famós acord d’Almizrra. El Tractat d'Almizra (també anomenat d'Almisrà i d'Almirra) és el tractat de pau entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella al segle XIII que estipulà els límits del Regne de València. Fou signat el 26 de març del 1244 per Jaume I el Conqueridor i el seu gendre, l'infant Alfons de Castella (més tard, Alfons X el Savi) a Almirra (a la vora de Biar). En el pacte, s'estipulà que les terres al sud de la línia Busot – Biar – la Vila Joiosa quedaven reservades per a Castella. En les festes de Moros i Cristians de Camp de Mirra, es fa una representació teatral de la signatura del tractat. Actualment, encara hi ha moltes incògnites científiques per resoldre, com per exemple, el lloc on fou signat exactament; o el perquè d'aquesta divisió territorial i no una altra.

Guarde bon record de la relació que tenia amb els alumnes de Villena, Caudet, Onil, Biar i Beneixama, aleshores sols uns deu anys més joves que jo. Seguint les seues indicacions vam anar d'excursió extraoficial a una pineda prop del poble ja a la Serra de la Fontanella segurament.  Recorde que per a no caminarem tant de tornada vam fer la burrada de fer viatges per una carretereta rural amb el meu Citroen AX carregat de set o huit xiquets. Falta de trellat que tenia jo aleshores! Ara ni m’atreviria a pujar un sol d'ells al cotxe veient com estan les coses de la responsabilitat civil i els menors.

En les nostres excursions per la zona, ja aquest darrers anys i trenta després de la meua estada a Vilena, sempre veia una muntanya prou vertical a ponent de Banyeres i, consultant la informació disponible, vam esbrinar que era una serreta entre la Mariola i la Solana de Beneixama de nom "La Fontanella". Ja ho vam intentar la passada setmana, però vam haver de tornar sense poder arribar al pic de la Blasca, punt més alt de la Serra, perquè els camins estaven tallats per una batuda de javalins. Com sempre els caçadors les organitzen sense que siga possible saber si la ruta que has preparat es podrà fer. La informació de batudes sol ser a nivell local sense que hi haja cap lloc centralitzat on consultar on van a fer-se. Tampoc va estar tant mal caminar per la vall gaudint d'un paisatge que la nostra companya suissa va qualificar com semblant al seu país. 

El punt d’inici del segon intent era el mateix, però la ruta era diferent, en aquest cas per l’interior de les extenses pinedes de la serra. Des del decrèpit Molí de l’Ombria, on el Vinalopó pren l’aspecte d’un riu nòrdic, puja un camí enfangat que ben aviat es connecta amb pistes forestals que van guanyant altura. Dues ferides violen la tranquil·la pau de les pinedes: un gasoducte que crea línies a ganivet i una línia d’alta tensió amb torres gegantines que salven la vall que queda entre la Fontanella i les muntanyes d’Onil.

Tal com ens agrada fer, observem els pics visibles i intentem reconéixer tants cims coneguts i altres nous que surten en la distància. Múrcia i Albacete ja estan, com aquell que diu, a tir de pedra. Per l’oest l’altiplà castellà es deixa veure amb camps d’un altre color i textura que els nostres del País Valencià. Villena, Caudet i Iecla ja queden a prop i els seus territoris de muntanya, tossals i cims, ens conviden a visites ja lluny de casa.

Hui érem quatre amb 4 gossets. Com una esquadra uniformada els tres raters anaven marcant el pas amb els seus passejos desenfrenats cap a dalt i cap a baix. King el gos del nostre amic anglés George caminava silenciós sense interactuar amb altra persona que no fora el seu amo. Està sord pràcticament, però tanmateix es diria autista per la seua actitud tancada impròpia en els gossos, sempre tan socials.

Hem rodejat el pic per davall dels penya-segats per camins de bona factura i hem abordat la pujada per la banda de ponent. Dalt el terreny es torna més fastigós per la disposició geològica de les capes que deixa la pedra orientada cap a dalt i converteix el terreny en un camí d’obstacles. Al vèrtex geodèsic ens hem fet fotos i hem gaudit del xicotet pessebre que algú ha instal·lat i, com no podia ser menys, hem respectat. A la canal de Beneixama es veia el poble, la serra de la Solana, en part pelada per l’incendi de fa uns anys i els pobles de Bocairent, Camp de Mirra i, al fons, possiblement Caudet.

La vista dalt és extensa, pots mirar per totes les bandes i albirar desenes de muntanyes conegudes i desconegudes. Ens hem fet la foto de record i ja hem baixat per a buscar un lloc a resguard de la gelada brisa que arribava al cim. A poc a poc hem baixat per sendes malauradament desfetes per vehicles a rodes. Alguna d’elles és pràcticament una canal excavada al centre i cal anar vorejant la senda per a no caure.

La fita final, ja a la vista de Banyeres, és el camí que circula al costat del riu Vinalopó i ens ha tornat al punt d’inici. El dia ja era esplèndid poc abans de la suposada arribada d’uns dies més hivernals amb vents gelats del nord.

I això és tot per hui. Espere que vos agraden les fotos i el text, si teniu paciència de llegir-lo. Els comentaris són sempre benvinguts. En compte de posar molts "m’agrada" està bé que dieu el que vos suggereix la nostra tasca al blog. Salutacions ben cordials.