Memòria de la Calderona.

Fotos

La meua sogra mai ha perdut el seu sentiment de pertinència a l’Horta. Quan parla de l’Horta es refereix a eixe espai pla que envolta el Cap i Casal i més concretament a la zona de Carpesa i l’Alqueria del Pi on va nàixer. Malauradament està entrant en la desmemòria i va confonent passat i present atorgant el paper de gendre al de cunyat o el de fill al net. Tot i això els records del passat els conserva i va saber perfectament on anava quan li vaig dir que anàvem a fer ruta per Serra, poble aquest ubicat al si de la Serra Calderona molt prop ja dels límits amb Castelló. Per a ella i la seua família la zona de muntanya més propera era la Calderona a uns vint quilòmetres d’on vivien i encara recorda molts viatges i excursions amb els pares o amb els germans. -Ja fa temps que no hi he anat-, va dir amb un punt de melancolia.

No és gens estrany que encara hui el Parc Natural de la Serra Calderona siga el pulmó de la immensa plana on s’ha creat eixa conurbació al voltant de València. En el nostre camí per les giragonses de la Serra ens hem trobat tota la fauna senderista, ciclista, atlètica i, malauradament, motorista.

Per als saforencs, en canvi, aquesta és una zona que tan sols albirem entre el mur blau de pics que es veuen per darrere de Cullera i que, a poc a poc, anem aprenent a conéixer després de diverses excursions.

Conten que Maria la Calderona -artista de teatre o comediant-, favorita de Felip IV, va ser obligada pel Comte-Duc d'Olivares a recloure's en un convent. Suposa la història que la jove va prendre els hàbits, perquè les seues trenes van ser entregades al Rei com a prova d'això. Però la llegenda assegura que Maria, molt probablement, va fugir del cenobi, va abandonar Madrid i va aconseguir arribar fins als voltants del convent de Sant Esperit, molt prop de Gilet. Asseguren que la Calderona es va instal·lar en el serral que separa les penyes de Guaita i Espartar lloc on discorria el camí de ferradura que unia la ciutat de València i el camí reial d'Aragó.

La seua orografia va fer de la Serra un autèntic niu de roders. I es diu que Maria la Calderona va trobar refugi entre aquella gent de mal viure, i que va habitar una casa les ruïnes de la qual són visibles encara hui, molt prop de la "font dels Ullalets".

La ruta la vam iniciar a Serra, poble aquest que té el seu origen en el castell musulmà que corona un tossal dels voltants i que va tindre molta importància com ho demostra que el 1084 va servir d'alberg al capità del Cid (1043-1099), Alvar Fànyes i al rei moro Yahia, pretendent al tron de València; també en la Historia Roderici es fa referència al lloc com plaça conquistada pel mercenari castellà al mateix temps que Olocau. Jaume I (1208-1276) el va conquerir, i va donar les terres, el 1238, a Berenguer Burguet i d'altres cavallers; com a cap de la baronia homònima el castell. El lloc va pertànyer als Boïl, senyors de Nàquera, als marquesos de Cerdanyola i últimament als ducs de Montellano; lloc de moriscs (80 focs el 1609, juntament amb Ria) de la fillola de Sogorb, rere la seua expulsió va veure reduir la seua població a una quarta part.

Nosaltres vam aparcar en un descampat en la rodalia del poble i vam ascendir per un costerut camí de pedres molt soltes. Pràcticament tot l'ascens de la ruta es va produir aquests primers moments. A mesura que guanyàvem altura veiem el poble de Serra banyat per els primers rajos de llums ataronjades del dia. Dalt d’un tossal hi havia el que el mapa diu que és un convent de monges carmelites i darrere es perdia entre boires la plana del Camp del Túria i de l’Horta de València. Pel sud-est es veien les grues del port com si foren robots quadrúpedes i ja dibuixats entre vapors transparents els perfils de Cullera, la Serra de Corbera, el Mondúver i, quasi dins del mar el Montgó.

El terreny de la Calderona està format per pedres rogenques, planes i disposades a capes que apunten al cel i que li donen un aire romàntic al Castell que naix d’elles. La fortificació de Serra conserva prou l’aspecte de castell roquer amb una torre prou ben conservada i diversos llenços de muralla amb merlets. Com no podia ser menys ocupa una posició privilegiada que li atorga vistes espectaculars de tot el sud del territori. L’aljub està pràcticament intacte, però malauradament ple de fem.

Cal recordar el paper de la Calderona com indret de les darreres línies de defensa que es van crear a la Guerra Civil de 1936. En la zona es conserven algunes d’aquestes construccions. No molt lluny d’on estaven està el Monestir dels cartoixans de Porta Coeli on Manuel Azaña va viure, concretament a una de les seues possessions dita la Pobleta.

"En aquest camp, silenci absolut, sol mediterrani, olor de flors. Sembla que no ocorre res en el món". Un 20 de maig de 1937 el president de la República, Manuel Azaña, descrivia així l'ambient de la Pobleta malgrat els temps convulsos que li va tocar viure. La masia de La Pobleta es va construir sobre l'antic poblat andalusí de Lullén, a dos quilòmetres de la Cartoixa. Va pertànyer a l'orde cartoixà fins a la desamortització de Mendizábal, en 1835. L'actual edifici, de finals del segle XVIII, està edificat sobre una planta de 744 metres, consta de tres pisos i soterrani. Està envoltada per un magnífic jardí i albereda. Actualment és una propietat privada i no es pot visitar. Està declarat Bé d’Interés Cultural.

Nosaltres vam seguir la ruta prevista per una concorreguda pista forestal. Els tres gossets raters que portàvem, encapçalats pel terratrémol de la meua Bianca, es feien de lladrar només passava una bicicleta o un altre gos. En passar una carretera comarcal amb desenes de ciclistes amunt i avall ja vam entrar en una zona ombrívola i gelada amb camins per pinedes frondoses de vegades com una selva.

Ja al terme municipal d’Estivella vam passar per una ermita neogòtica que honorava el Cor de Jesús. Ermita de Barraix, precisa el meu amic Juan. La serra s’obria ja cap al nord deixant veure la següent vall i la Serra de l’Espadà.

Malauradament aquesta és una serra tan ben interconnectada per pistes que es pot accedir amb vehicles de dues rodes a moltes sendes. Ens vam trobar fins i tot a un motorista per una zona per on no podia transitar. Com a resultat per moments el pas per la zona era un malson evitant la pedra solta i les profundes canals que l’acció combinada de rodes i aigua fan als camins tradicionals.

En un dels pocs llocs del camí on arribava el sol vam fer l’esmorzar i tot seguit vam seguir el Barranc de l’Ombria per a arribar a la font homònima. Certament en un dia com el d’ahir les taules de pedra semblaven més un lloc on congelar-se que una zona de descans.

Ja una altra vegada sota un sol d’hivern meravellós d’alegria primaveral vam arribar a les restes d’una torre dita de Ria. No queda molt d’ella, però tot el seu entorn queda embrutat per les restes d’unes edificacions modernes inacabades des de l’any 2002. Pel que he pogut esbrinar van ser motiu de protestes i segurament per eixe motiu es van aturar les seues obres. Ara per ara tot són rajoles trencades, murs, grafits i degradació en allò que hauria de ser un lloc agradable a visitar.La última paradeta va ser sota una bonica olivera ja prop del poble. Tenia dues cadires a la seua base que vam utilitzar com atrezzo per a la darrera foto del dia. Era el moment de tornar a les autopistes i carreteres per a arribar a temps de dinar a casa.