Muntanya de la Sella. Buscant el paradís.

fotos

Aquests dies estic llegint el llibre en alemany „Alles inklusive“de Doris Dörrie. No existeix la traducció al castellà, ja que és un llibre que, a pesar que es desenvolupa majoritàriament a Espanya, els alemanys són els protagonistes i els espanyols una ombra a l’escenari de l’acció. 

No és cap novetat que els nòrdics sempre ens han vist als mediterranis amb una mena d’estima, menyspreu i enveja. Els nostres paisatges, la nostra llum i el nostre clima és per a ells una gran mancança que els fa sentir al sud com en un paradís. He vist algunes famílies angleses que es van vindre ací amb la gran onada de principis de segle amb l’esperança de prosperar sols per la força del sol. Alguns es van tornar arruinats o quan van veure que el paradís no és per a ancians dependents. Els primers turistes, allà finals dels cinquanta, van trobar una Espanya encara intacta on els natius vivien una vida arrelada a les tradicions, a la mar i a la terra. Els dels setanta, alguns d’ells hippies, van vindre a unes platges on el turisme ja era una font de vida en un país endarrerit i pobre segons els seus estàndards de vida allà als països industrials i democràtics. És cert que ens van aportar una apertura mental que ens va fer veure quan necessitàvem canviar.  L’altra cara de la moneda va ser la progressiva destrucció del paisatge ancestral per a ser substituït per una capa de formigó que va omplir de ruscos humans tossals i platges.

Els protagonistes de la novel·la esmentada, tornen a Torremolinos (podria ser Dènia o Gandia) i miren amb nostàlgia un paisatge ple de formigó on una vegada sols hi havia camps i muntanyes amb algun poble de cases blanques. Ells, amb els seus diners, són els responsables de la prostitució d’un paisatge com nosaltres, eren i som responsables de la venda al millor postor de la nostra llar.

Tota aquesta introducció, ve al cas de la ruta que vam fer ahir per les terres de Jesús Pobre i Pedreguer pujant i baixant tossals de la zona dels Molins i la que, genèricament, es diu la Sella i que compren diversos cims d’escassa altura com ara la Penya Roja, la Sella i el Micalet. La Marina Alta és una zona que, com bé sabem, viu en gran mesura del turisme i això ha portat a una massificació urbanística que ompli grans zones amb urbanitzacions que, a vista aèria, omplin les muntanyes d’ones serrades amb les formes dels carrers i xalets apegats a les corbes de nivell.

Jesús Pobre ja no viu de la pansa. Sí, és clar, la recorden amb estima, però el riu rau gegant que té el poble ja és més un monument al passat que no el present. Dalt del Tossal dels Molins tres cilindres buits, sols tres murs amb porta, ens mostren el que va ser una vida passada. A l’hora d’arribar a ells la tempesta fugia pel sud. La Solana del Mongó es veia tètrica sota núvols encara amenaçadors, mentre que la llunyana vista de Cullera i les muntanyes de Castelló ens mostrava una zona ja enllumenada pel sol d’un dia de vent de nord gelat. 

Caminant per la partida del Bisserot hem arribat a les primeres costeres de la serreta que, entre l’autopista i el camp de golf de la Sella, tan inapropiadament verd i civilitzat, ofereix abundants sendes i pistes forestals per la banda de ponent i una atapeïda xarxa de xalets i urbanitzacions de luxe per llevant.

Com que es tracta d’una mena d’illot que naix d’una plana, les vistes panoràmiques per totes les bandes són sempre excepcionals encara que no deixen de ser variacions de perspectiva amb temes comuns en tot moment. Pedreguer s’albira com un poble gran amb una marcada zona industrial. Ondara té al costat, el centre comercial que sembla com una plaça de bous sota el perfil sempre potent de Segària que, amb un poc d’imaginació, sembla en cap d’un indi gitat. Els castells d’Aixa i l’Ocaive es poden veure des del cim del Micalet que podria haver sigut, en el seu temps, un punt de connexió visual amb el Castell de Dènia. En alguna informació diu que algunes restes s’han trobat de presència ibera i per la qualitat del terreny bé podria ser en aquest cim amb una capelleta enreixada que mostra una imatge en baix relleu de Sant Miquel.

També els valencians buscàvem el paradís: molts cims tenen encara creus, ermites, com la de Pedreguer, i capelles com en aquest cas buscant el paradís, la prosperitat, la sort en aquesta vida i la que podria vindre.

El matí ha sigut com un recorregut per un intrincat laberint de sendes i camins pujant i baixant entre converses, per zones tranquil·les de pineda, trànsit per antics bancals i roques alçades per la tectònica de millors d’anys i carrers, jardins, grues, antenes, cotxes i formigó que han cobert el territori. De tant en tant algun corral o barraca de pedra seca apareixes abandonades a la seua ruïna. Per l’autopista passen ràpids els cotxes i bandades de motoristes amb un soroll que arriba al cim. La vida del segle XXI va a cavall de les restes fòssils que ara són sororrós combustible.

Cap a migdia l’oratge ja era dominat pel sol que cobria d’una llum blanca el paisatge de la tardor. Ací, a les nostres comarques, el verd sol mantindre's tot l’any, no tenim aquests canvis cap als rojos, taronges i grocs de comarques més de l’interior. Això si, la tardor és de dies de llum blanca i cortines de núvols estratosfèrics que volen a la velocitat del ponent o del mestral.

La penya roja es diu ara la penya budista. Pel cim i els seus voltants s’han instal·lat muntonets de pedra, moda que ara es còpia per tot arreu, un camp de gespa artificial per a meditar de cara a ponent i altres elements de la creença asiàtica. La gosseta ha gaudit de la superficie verda amb carreres frenètiques. Ella sap que la felicitat és efímera, és el moment. No busca altre paradís.

L’amic Juan no estava molt convençut d’això de meditar de cara a l’autopista, però li he dit que ve a ser com en les processons en honor al sant del poble, una qüestió de tindre o no tindre fe. Tot ve, segons he esbrinat, per la presència d’un centre que es diu “Paramita”. Diu en la seua presentació:

 “Creiem que tots els éssers tenen el potencial per a aconseguir la perfecta felicitat. Per això, la nostra missió és empoderar-los amb recursos espirituals genuïns que desenvolupen al màxim la seua saviesa, compassió i capacitat de beneficiar als altres. Aspirem a ser un pont entre el món hispanoparlant i els Himàlaies, on el poble tibetà ha salvaguardat durant segles els ensenyaments del Buda”.

Ja veieu, altres que busquen el paradís fent un edifici enorme en una muntanya. Gent de molts llocs va a aquesta modesta muntanya a trobar la pau que en sa casa no troben. Bé, els catòlics també ho hem fet al llarg de la història. Cap novetat. Imagine gent vinguda de tot arreu, d’ací i d’allí venint a meditar i trobar la seua veritat.

Cadascú troba les seues veritats i els seus paradisos. Per a mi les muntanyes i els paisatges de la meua terra són el lloc on trobe la calma i la felicitat. Per als alemanys és la llum i l’alegria que no tenen encara que siga acabant amb el paradís pur que busquen.

Juan ha pujat irreverent a una pedra que com un menhir s’alça en la baixada de la penya roja. El que és un símbol per a uns, és una pedra plantada per a altres. 

Som éssers complexos sempre buscant un paradís que finalment estem aniquilant amb la nostra obsessió per la felicitat en una vida en aquesta vall de llàgrimes. No era així com es descrivia en les oracions de la nostra infantesa? Pense que el títol del llibre “Alles inklusive”, que vol dir tot inclòs, és una forma d'ironitzar amb el fet que la vida és una combinació única de moments diversos de felicitat, rutina i dolor. Tot està inclòs en aquesta vida en la terra on els humans busquem el paradís.

Coneixeu la Sella? Què penseu de trobar el paradís del sud ? Com sempre els vostres comentaris (si heu tingut la paciència de llegir) són benvinguts. Au, xiquets, bon diumenge!