Històries del Xorret de Catí

fotos

Hem arribat després d’un fort descens des del Crestall dels Frares en la Serreta homònima que queda coronada pel cim del Despenyador al Pantanet de Petrer. D’una manera molt grossera, tot s’ha de dir, han batejat “el chocho” al desguàs del Pantà de Petrer en un punt del “Barranc del Badallet” on aquest s’encaixona entre les parets del dit “Estret de Catí”. Va ser construït en menys d'un any, entre març de 1679 i juliol de 1680. Aleshores s’havia pensat fer una presa per a aprofitar les avingudes d'aigua, tan comunes en aquestes terres, i així disposar d'aigua per als moments de necessitat. Per a la seua construcció es van basar en el model del pantà de Tibi. Ni la seua altura màxima de 14 metres, ni la seua amplària, fan que siga ressenyable en les seues dimensions. La seua construcció va ser realitzada amb carreus de la serra i maçoneria.

Per desgràcia, els llots i restes de les avingudes van fer que el pantanet de Petrer s'omplira, fent-lo inútil al cap de pocs anys. Es diu que cap a 1720 va ser el moment que es va reblir.

Encara era de nit quan he eixit sol del poble. A Ròtova ha pujat Juan al cotxe. Anàvem raonant sobre un món complicat on els problemes s’acumulen mentre per llevant llampava la tempesta que ha castigat les illes Balears aquests dies. La previsió per a Castalla era bona i, llevat d’una capa de núvols alts a l’inici i uns altres voluminosos al final del dia, hem tingut sol i ombra tot el matí. Fins i tot un arc de Sant Martí!

En passar per “El Palomar” hem replegat l’amic George i hem continuat amb el seu cotxe fins al punt d’eixida. En aquest moment érem tres companys amb dos gossos els que ens hem preparat a l’aparcament de l’immens Hotel del Xorret de Catí. Tota aquesta zona queda entre els termes de Castalla i Petrer en un preciós racó cobert de pinedes amb algunes carrasques centenàries.

Quan es va construir abans de l'arribada de la democràcia anava a servir de residència per a treballadors de Radiotelevisió Espanyola (RTVE), amb l'atractiu teòric de la proximitat relativa a les platges alacantines, però aquestes queden tan llunyanes que mai va ser una possibilitat real.

Va passar a ser propietat de la Diputació d'Alacant uns anys després. Reconegut sempre per la seua bella ubicació, va ser seu d'entrenament d'equips esportius d'elit (els futbolistes de l'Hèrcules o els ciclistes del Kelme), l'Hotel Xorret de Catí va aconseguir gran popularitat en l'àmbit nacional amb la Volta Ciclista a Espanya, en ser meta cinc vegades consecutives (de 2005 a 2010) d'una etapa que tenia l'atractiu de comptar amb les rampes de major desnivell de tota la carrera arribant a ser fins del 21%.

Com deia un conegut meu les coses o tenen lògica o no la tenen. La crisi del 2007, que ací ens va colpir el 2012 amb tota la seua força es va acarnissar amb el complex hoteler que va acabar amb les pèrdues. L’administració va decidir externalitzar la seua gestió. Així, una societat es va fer càrrec. La idea era convertir-lo en un punt de referència en la realització de cursos i activitats de naturalesa, però l'aparença de fer-lo rendible es va esfumar i la situació es va agreujar fins a haver de tancar-lo.

La fallida semblava un fet inevitable d'acord amb les darreres crítiques dels clients a Trip Advisor.

Vist en la distància sembla aquell casalot de la pel·lícula “La resplendor” i, considerant que està tancat des de 2012, sembla que fins i tot tindrà els fantasmes de clients descontents o morts en les aigües glacials de la piscina o de polítics i gestors de les administracions públiques amb idees genials. Ara roman silenciós en un paratge amb vistes colpidores i molt popular.

Havíem decidit fer la pujada inicial pel Despenyador i descendir crestejant la Serra dels Frares. Encara era primera hora quan hem arribat al vèrtex geodèsic amb unes vistes espectaculars. Mirant al nord encara reconeixíem els nostres cims vistos des de l’altra banda. El Puigcampana, Aitana o, fins i tot el Caroig es podien intuir o reconéixer, però per les altres bandes desenes de pics, molts d’ells a Castella o a Múrcia, ens cridaven com les sirenes a Ulisses.

El final de l’antic Regne de València quedava a la vista. Fins i tot ja es notava la invisible línia Biar Busot que marca la diferència entre les comarques de parla valenciana i les de parla castellana. Petrer, que forma una conurbació amb Elda, parla valencià, però tan sols amb travessar un carrer i ja es parla castellà com en altres pobles de la conrada. Els senderistes ens saludem i a un “bon dia” seguia un altre o un “buenos días” segons el cas.

Realment la vista era colpidora, perquè darrere de la Serra del Maigmó s’albirava la plana de l’Alacantí, Fontcalent i, fins i tot l’illot de Tabarca. El cel estava carregat de núvols estratosfèrics que creaven zones de llum i d'ombra sobrevolant les serres. A poca distància es reconeixia la serra del “Sit” amb els dos cims formant com una cadira de muntar.

El cim s’ha omplit de corredors, senderistes i els seus gossos, que no han tardat ni uns segons en muntar gresca entre l’instint d'olorar un congènere, jugar i la defensa amb lladrucs i carreres del territori. Hem deixat a l’esquena un bonic Arc de Sant Martí per a seguir crestall avall.

El Crestall dels Frares és un conjunt de penya-segats de capes geològiques verticals que fan molt fastigosa la petjada. A canvi, les vistes i els racons són d’una bellesa especial. Hem seguit la senda fent parades als balcons de pedra natural que coronen la Vall del Xorret de Catí i algun racó amagat on les pedres han creat carrers ombrívols entre parets de roques verticals.

Després de quilòmetres els peus es ressentien ja del càstig de les pedres. Els bastons de muntanya van ser especialment útils per a repartir la càrrega del cos i baixar al Pantanet on justament he iniciat el relat.

Hem arribat per un barranc de pedra neta, sense quasi terra, a la base de la pressa. Efectivament el final del túnel verd, cobert de molses, i amb aigua en una petita canal, té una esquerda vertical que recorda a la vulva femenina i per això el nom vulgar amb què ha sigut batejat. Jo diria, en canvi, que em sembla un símbol meravellós de la mare terra i l’aigua que flueix com a la sang que porta la vida. La terra i l’aigua són prosperitat, més en aquestes terres de l’Alacantí semidesèrtiques. Els humans intentem fer que la terra done fruits amb obres com l’hotel o amb aquesta pressa hui monument al passat però som més efímers del que ens agradaria. Les obres fallides i abandonades sempre tenen el tast del fracàs, dels somnis perduts, de les ambicions humanes tan curtes limitades.

És tardor, el Castany d’Índies florit i esplendorós a la primavera ara té les fulles d’un groc càlid que contrasta amb el blau i el blanc dels núvols, la Carrasca centenària es destaca amb el seu poderós tronc enfront d'una pineda ombrívola, la zona recreativa amb el seu toll que fa d’espill està quasi buida. La primavera tornarà amb desenes de visitants que celebraran la pasqua en un altre cicle de la vida al Xorret de Catí.

Què us ha semblat el relat? Coneixeu la zona? Vos la recomane. Com sempre espere els vostres comentaris. Una frase curteta sempre és benvinguda. I clar, podeu compartir.