Un remolí que tot ho engul

De bon matí l’horta que queda entre Real de Gandia i Beniarjó es desperta entre els cants primaverals dels ocells. Uns llauradors fan les seues tasques mentre xarren tranquil·lament. Si no fóra per l’autopista que talla com un ganivet els camps de tarongers semblaria que el temps s’aturat entre el Serpis i el Vernisa.

La il·lusió és això, un miratge d’un espai travessat per carreteres amb vehicles que omplin de fum l’atmosfera. Jo, amb el meu vehicle, no sóc més que un cantant més de la coral. Travesse el riu, hui una altra vegada sec, de camí a l’institut. 

Són dies de notes i comente als meus alumnes els resultats. Es queixen del fet, diuen ells, que es demana molta feina que tot és molt difícil. Jo els dic, bé ho sé, que, al contrari, cada vegada podem demanar menys. El qui és a l’ensenyament ja amb dècades d’experiència sap bé que cada vegada el nivell d’exigència va baixant de forma sostinguda any rere d’any. Obviament la genètica no ha canviat tant i els professors són els mateixos. Diuen que ens hem d’adaptar a alumnes que venen amb la cultura del videojoc i la pantalla. Sembla que la lectura va a menys i, fins i tot hi ha programes de promoció d’aquesta eina del coneixement.

Si els dic que l’esforç personal, les hores treballant i la renuncia puntual als plaers i la diversió són les que els portaran a fer coses increïbles repliquen que volen gaudir de la vida. Si, perquè no, gaudir de la vida?. No s'adonen que el futur ve complicat.

Diuen que el coeficient intel·lectual està baixant a Europa. El sistema, els inspectors, volen el resultat, no promouen que com a professor aproves sols si han obtingut un bon nivell, et demanen sols que queden tots contents, alumnes, pares i mares. La estadística que eixirà en la premsa i en els ranquins  són els que compten.

Tornant als meus alumnes. Els dic que no s’esforcen tot el que caldria, que poden fer molt més i la contestació és que no volen amargar-se. 

En un futur on les màquines faran moltes de les tasques repetitives com cuinar, collir, gestionar els teus diners, cobrar en un supermercat o omplir les prestatgeries en magatzems, va quedant cada vegada menys espai per a la mediocritat.

Ja és a la vesprada. Tenim avaluacions. Cada vegada és més complicat prendre decisions en un sistema que realment no està preparat per a tanta diversitat . En una classe pots tindre a la vegada immigrants que els han deixat sense suport en l’aprenentatge de l’idioma, xiquets que tenen serioses dificultats cognitives, alguns amb mal comportament o uns altres malfaeners entre uns quants de totes les classes i condicions. Programes, derivacions i ramificacions en un sistema que no sap ja com lidiar amb la complexitat de la societat.

Un poc més tard connecte la pantalla del televisor amb la tablet i faig que un capítol de Black Mirror es projecte. Realitat virtual. Nous tipus de relacions, noves aproximacions a la sexualitat humana. Éssers humans atrapats en un cos i un cervell, primitivament fets per a una tribu de caçadors recol·lectors, ara vivint en un món amb interface complexa amb la qual la part més emocional no pot sempre lidiar.

Decidim la meua dona i jo anar a sopar al Mac Donalds. Feia un temps que no hi anàvem. El local havia canviat en els anys que no havíem anat. Unes pantalles curiosament semblants a les que apareixen en les sèries o les pel·lícules del futur, com uns tablets gegants, ens permeten fer la comanda sense necessitat de cambrer. No és tan complicat, però finalment és un laberint d’opcions i es tarda una mica en posar-se. Per a les persones de la meua generació és complicat, per als més majors un impossible, per als més joves com un joc. Però no sempre. Una xica joveneta, espigada, de pell negra com el carbó i cabell llarg rull ens demana ajuda en valencià. Sembla d’origen etíop o sudanés a la vista. Entre la meua dóna i jo (en el país dels cecs el tort és el rei) l'ajudem a fer la comanda.

Cada vegada més caixers automàtics, pantalles, dispensadors de tiquets i altres dispositius estan substituint la mà d’obra humana. Entre les taules veig a la xica negra acompanyada d’una dona amb mocador al cap i túnica llarga. Sembla eixida d’un conte de Les Mil i Una Nits. En una altra, dos xics, que jo diria que són d’origen magrebí, es mengen el menú. La llum zenital marca el crani pelat d’un d'ells. El múscul temporal, com en una classe d’anatomia, es contrau i es dilata sota la pell.  Per les finestres es veu la llum de neó del Carrefour. Qualsevol diria que estem en una  distopia futurista. Alguns clients deixen les safates al seu lloc, al poal del fem. S’acumulen gots de plàstic i envasos de cartó, palletes, bossetes de quètxup i papers. No veig que el fem se separe com hem de fer amb el fem casolà. Altres ho abandonen en les taules: algú ho replegarà. Segurament ho farien igual si estigueren al carrer: algú ho arreplegarà.

Disseminades pel món milers de vaques produeixen gas metà en el seu sistema digestiu. Més i més gas. Un got de plàstic sencer després d’un viatge d’anys va al mar. Una família sopa a casa lluç amb microplàstics. Un asmàtic s’ofega en una ciutat xinesa un dia de boira. Una parella en dos extrems del món inicia una relació en una web de contactes. Tres mil treballadors se’n van a l’atur en un gran banc, alguns d’ells, perfectament vàlids, sans i preparats són prejubilats. Els cotxes van i venen per les autopistes radials i de circumval·lació. Ningú no balla sobre el sostre, si de cas miren la pantalla del mòbil. En Àfrica en un campament de tendes un grup de metges fan front a una nova epidèmia d’Èbola. Cada segon tres crits nous de nadons que arriben al món: En el moment d’escriure l’article el planeta té 7.676.652.160 habitants segons una web que fa aquests càlculs. 7.676.659.723 en el moment de corregir l’article.

No, el temps no s’ha aturat: El temps va a la carrera. Tempus fugit. El planeta es deteriora a gran velocitat. Necessitem tota la imaginació humana per a detindre aquesta locomotora desbocada. L’escola podria jugar un gran paper, però, en canvi, tot el sistema aposta per un enfocament paternalista que no creu en la capacitat dels joves de fer miracles. Ara com ara ni ells s’ho creuen.

Si no preparem a les generacions que venen el valor de l’esforç, la tenacitat, la creativitat i la intel·ligència estem perduts. O estem ja perduts?