Rita: la supèrbia i la humilitat

Fa uns dies estava veient la televisió amb la meua dona i vaig comentar amb ella la cara demacrada de Rita Barberà fent un esforç per a que la saludaren els seus antics companys de partit. Les càmeres de televisió i el llenguatge corporal de qui sap què va arribar a ser en el passat i ara, en el present, és objecte d'escarni, ho deien tot. No vaig poder deixar de sentir un colp de vergonya aliena i de compassió per una persona caiguda en desgràcia. La seua cara era un poema.

La primera vegada que la vaig vore en persona va ser farà uns 29 anys. Estava jo iniciant el meu recorregut com a docent en Borriana. Eren falles i una tal Rita Barberà, que començava aleshores a ser coneguda, visitava una de les comissions. Es veia la comitiva d'aduladors i llepons que sempre acompanyen aquestes persones. Recorde vore-la de lluny amb cara de felicitat i amb eixa empatia que sabia traure en els ambients on es sentia recolzada. El temps va transcórrer i ella, la gran Rita, era el focus del balcó de l'ajuntament els dies de falles o el dia de la mare de Deu. Era una dona que, indiscutiblement, causava simpatia entre certs ambients populars on ella sabia donar eixa imatge tant d'acord amb el nom del seu partit.

Hi ha però una cara oposada de la moneda. No entre a valorar els casos judicials oberts, parle d'eixa actitud agra i mal educada davant de les càmeres. És eixa contestació despectiva a una mare que reclamava millors serveis a la porta de l'escola, parle de eixes fotos gaudint als balcons, presidint la representació a la òpera Madame Butterfly i pegant crits de "bravo, bravo" fent-se sentir més que els demés segura i supèrbia de estar per damunt de la resta de mortals. Parle de les factures pagades per tots per a portar un tren de vida de luxe, mentre els de a peu treballavem de sol a sol pagant més i més. Parle de la humiliació que vam patir tots els valencians veient a la màxima representant de València destrossant una llengua que per a nosaltres és com una mare. Si prou ridícul havíem fet pels anys de corrupció davant de tot el món, a més a més, ella es comportava indecorosament al balcó.

Podria seguir i parlar de com la corrupció, el clientelisme i la política dels grans events van acabar amb tota la banca valenciana i l'empresa pública, envaïdes per gent que, com ella, lluïen als grans events. No ens queda gran cosa del que va ser València. Som un malalt terminal com a societat, però quan més baixem en la escala social és pitjor. Han pertorbat, si no destrossat, la vida de moltes famílies, la meua inclosa, que sempre han treballat de sol a sol per a gaudir de una vida discreta i tranquil·la, sense demanar ser el centre d'atenció al balcó municipal.

Hui ens despertem amb la noticia de la seua mort. Ella ja sabia que era un zombi de la política. La seua cara demacrada després de mesos de persecució periodística ja anticipava la pressió insuportable que patia. S'ho mereixia? Probablement era allò que algú diria "la justícia divina". Si t'agrada ser el centre d'atenció i el més gran, probablement estàs fen-te creditor de la mateixa atenció en els moments en que es veuen les teues indignitats. En una democràcia el personatge públic ha de admetre tota crítica pacífica, tota irreverència, (més a ella que li agradaven tant les falles) i era correcte fer broma de la seua figura.

En classe estem fent un treball de Pop Art i, com a part de l'estil, s'agafen figures de la política nacional i internacional i es fa una versió àcida de la seua presència permanent audiovisual, de la repetició una i altra vegada de la seua imatge en la nostra vida. Una de les triades per un alumne era Rita. Ell i jo hem convingut que ha de començar una nova composició amb un altre personatge viu. 

Hui li han dedicat un minut de silenci al parlament. Era el moment de la generositat i crec que cal ser esser humà compassiu i practicar allò de “perdoneu les nostres ofenses com nosaltres perdonem les dels altres”. Enhorabona a Joan Baldoví i la seua humanitat en el moment que pertocava. No vol dir oblidar el que no s'hauria de repetir mai més, si no reflexionar en silènci i respecte per un final inesperat d'una persona que, al fi i al cap, va fer, com tots, coses bones i altres tantes dolentes en vida. Sols puc dir que, tot i el mal que ens han fet ella i els polítics dels anys de la bogeria, ara cal córrer una cortina i deixar la seua figura en pau. La mort ens fa a tots iguals. Com deien els barrocs vanitas vaninatis.

PD. Ara està parlant-se del minut de silènci que haguera merescut Labordeta. Per suposat, especialment ell: tota persona mereix un minut en que ens aturem i pensem de la vida i de la mort.