La vida a prova
De la col·lecció de llibres científics que
comprara mon pare fa uns anys he tret un llibre sobre la vida i el
comportament dels animals per a llegir-lo fins a caure endormiscat a
l’hora de la sesta: "La vida a prova". En alçar-me el cervell ha fet
una d’aqueixes relacions mentals en mirar la cara de mon pare
dormisquejant en la butaca. Després de huitanta-sis llargs anys
pareix que el cos comença a lluitar per sobreviure a la
vellesa real i crua. No parle d’aqueixa jubilació dolça d’hotel
de temporada baixa, no parle d’aqueixa del iaio que arreplega als
néts a la porta del col·legi ni d’aqueixos anglesos que cuiden el
seu jardí en el seu paradís del sud. Parle d’aqueix moment en què
l’edifici comença a afonar-se i, encara que habitable, s’acosta
al col·lapse. No és un moment especialment digne en el que es
produïsca un final líric amb missatge, un discurs sobri davant
d’amics i coneguts donant consells per a un món millor o creant
citacions per a la posteritat. No és la lluita heroica del soldat o
del bomber que escapa d’un edifici en flames. Més aïna és
l’acceptació estoica de la incapacitat creixent, de la debilitat,
del destí que s’acosta.
No entraré en detalls però arriba un punt en què
el cos, la vida que alberga, entra en una manera de supervivència
dependent. Mon pare va entrar en l’hospital amb vida pròpia i ha
eixit prou derrotat. Si tens el cervell lúcid, com és el seu cas,
analitza les seues possibilitats i, de moment, accepta la tornada de
la incapacitat que es va oblidar en la infància. La vergonya no té
més remei que intentar amagar-se entre subterfugis però rabiosa pot
eixir en qualsevol moment mossegant amb acarnissament, a dentades,
l’autoestima.
No sé com viuré la mort. A tots, en diversos graus,
ens produeix temor instintiu, però en el fons ens pareix tan
necessària com inevitable. Crec que és com en el vell conte que
vaig llegir en la meua infància en què un bergant atrapa la mort en
la copa d’un arbre i finalment l’allibera a petició dels malalts
del poble que no volen prolongar les seues agonies. Els relats
simbolitzen moltes vegades a la perfecció les inquietuds
existencials. Allargar la vida amb mitjans moderns, alimentació
enriquida, bolquers, caminadors, pastilles i injectables, tubs de
ressonància, radioteràpies o endoscòpies em pareix tant una prova
a la vida com a la identitat pròpia. No hi ha gens d’èpic en
aquesta bateria de proves en què es perverteix la nostra dignitat
convertits en objecte de les accions dels què pretenen ajudar-nos.
Resulta difícil negar-se perquè no sol haver-hi alternatives però
cada cessió fa mossa en l’estructura de l’ego. El que proveeix
l’ajuda s’engrandeix com a persona però pareix que és a costa
de l’enxiquiment del socorregut.
Des del llavador, mentres faig la bugada, veig les
finestres i les galeries de les cuines. S’endevina a retalls la
identitat dels seus habitants. Algunes finestres estan enreixades,
prova que hi ha xiquets que poden acostar-se al vertigen amb
despreocupació. Llençols i cobertors pengen mentres s’eixuguen,
pantalons i roba d’esport de gent en plenitud de facultats.
Banyadors de xiquets que han estat en la platja. En el setè porta 13
cada dia hi ha més roba de llit i interior estesa. És la vida a
prova.
Comentarios
Publicar un comentario