Arriba la tardor

 Una vegada el meu amic Pablo, parlant de la mort de sa mare, em va dir. De sobte te n’adones que estàs sol, que ja no eres un xiquet. Recorde en la meua infància quan algun teuladí queia desvalgut al pati o al carrer i l'arreplegàvem per a intentar alimentar-lo i salvar-lo d’una mort segura entre els cotxes i els depredadors. La majoria de les vegades acabava extingint-se en silenci al cap d’uns dies allunyats del seu niu i de la seua família.

Dijous catorze de novembre. Des de l’extrem del corredor, en la penombra, es percep la llarga sèrie de portes fins a la màquina de venda de llepolies, xocolates i begudes que hi ha al final. El sòl polit reflecteix les llums i les ombres. De tant mentres sobrevola un lament d’alguna anciana. A la meua dreta està una sala blanca, ben il·luminada amb tubs de neó. Unes cadires de fibra de cistella amb seient forrat en roig i una tauleta amb una figura de porcellana amb dos personatges edulcorats imitació a l’estil de les de Lladró. No per esperada la telefonada va ser menys intempestiva en mitat de la nit. Com sempre el personal de la residència va ser amable i considerat. Em van conduir a la sala i em van referir breument els passos que havia de seguir. En el centre està la llitera i davall un llençol amb ma mare. Vaig tenir prou valor per a alçar el llençol i acariciar el seu front breument. Per última vegada.

Des que es dispara el procés vas en una mena de cinta transportadora en què et deixes portar sense resistència. Atens els detalls legals, agraeixes amb tota l’amabilitat de què eres capaç a propis i estranys que t’ajuden i conforten en el tràngol. Xicotetes decisions i detalls pràctics on cal estar a l’altura sense estar realment preparat. Quan et donen el document d’identitat de ta mare, i la veus en la foto, reconeixes una cara que havia desaparegut fa anys.

Què sentir? Alleugeriment en veure que el dolor ha acabat. Pesadesa per aqueix buit misteriós que mai arribem a entendre del tot. La carretera pareix més buida que mai. En la matinada d’aqueix dijous només arribe a veure algun cotxe patrulla. Pareix una ciutat abandonada. Un cansament culpable et tomba en el llit i descanses per a iniciar el ritual en un dia diferent.

En realitat l’univers conspirava per a donar números cabalístics, detalls mínims, somnis premonitoris. La percepció exacerbada davant de la imminència de la mort ens fa percebre detalls que en altres casos serien ignorats. Uns ciris votius que es neguen a encendre’s, la combinació de dates de l’últim dia en què va estar viva, 13-11-13, l’habitació 123, les tres fases de la vida, unes campanes que sonen a mort en aqueix matí, una frase del meu nebot en el seu mur de facebook, una broma en realitat, que deia "la fi s’acosta". El meu cosí Guillermo en telefonar-li va saber per a què era. El dia anterior havia somiat amb ma mare i havia comentat a una companya que pressentia la seua mort. La veritat és que jo ja parlava amb franquesa de la seua mort de des de feia uns dies perquè el procés era de no retorn i sense voler tots els meus sentits estaven predisposats a captar fins a la mínima senyal.

Qui sap? Realment és més bell pensar en un món que ens dóna senyals que no en aqueixa freda realitat mecanicista en què les coses ocorren sense sentit ni connexions.

M’emporte en el record aquestes setmanes de desesperats intents de fer feliç, o almenys de confortar, a ma mare. Els moments en què compartíem el poema de la seua infància. Les seues paraules fa unes setmanes en què va compartir amb el seu fill la consciència sobre la seua pròpia situació - "És la decadència. Açò s’acaba"- em va dir, Em queden per al record aqueixos moments en què encara la vaig poder portar a la platja i va poder veure la bellesa del mar. Però el procés portava una dinàmica imparable. Cada dia era més difícil poder establir una comunicació. El teixit s’esgarrava fil a fil amb total rapidesa. Fa dues setmanes, degué de ser el diumenge tres de Novembre, va tenir aqueixa lucidesa que tantes vegades veiem abans de que el cos es rendisca. Va parlar amb prou coherència, va arribar a recitar uns versos del seu poema favorit i inclús va poder parlar per telèfon amb diversos familiars. El dilluns següent va empitjorar i a penes podia parlar. Tinc la immensa sort que les últimes paraules que em va dir van ser -"Adéu bonico, et vull molt"-. No se si va arribar a sentir els boleros que li feia sonar des del meu telèfon mentre estava semi inconscient. Buscava amb la música portar-li en els seus somnis a aqueixa joventut en què Jorge Sepúlveda li cantava "Mirando al mar" o Els Panchos "Si tu me dices ven". Finalment només quedava una mirada desesperada i dolorosa. L’últim fil va ser el tacte. Aqueix acariciar el cabell fins que tancava els ulls relaxada...

Va arribar la tardor finalment. Veig el mantell de núvols grisos surant sobre el Mongó. La neu cobreix el Monduver i la Safor. El cosmos segueix el seu curs, les muntanyes grises i altives. Res a veure amb l’amable blau dels dies de sol. L’estiu, allargat estranyament durant mesos més enllà d’allò raonable, va durar el que va durar ma mare. El dia de la seua defunció va començar a refrescar i ahir ja es podia parlar de fred. Em ve al cap aquell poema de Verlaine, "Plou sobre el meu cor, com plou sobre la ciutat". El fred i la pluja de la tardor han arribat i aqueix pardalet desvalgut que era ma mare per fi ha escapat del la gàbia del cos i ha volat a cels més elevats com fera Juan Salvador Gavina.

Aquella palometa vagarosa del poema que tantes vegades vam recitar junts era ma mare. Tal vegada, perquè no, els àngels tinguen ales de palometa.

PD. Ahir estava a la porta de l’església la meua cosina Claudia amb el seu bebè. El seu careta, les seues mans, les seues mirades innocents incitaven a la tendresa. La vida segueix el seu camí.