El sentido de la vida

Vaya título para una entrada al blog. Quienes somos, de dónde venimos, a donde vamos. El sentido de nuestra vida... Son preguntas que el ser humano, la filosofía, intentan contestar desde hace miles de años sin que jamás se llegue a una respuesta concluyente, si es que ésta existe.

Esta semana ha sido especialmente intensa en viajes y en trabajo. El lunes andaba por Murcia, el miércoles por Madrid y el viernes por Holanda. Han sido muchas horas viendo pasar paisajes a la velocidad que permitía la carretera o sobrevolando las montañas. Atrás, en la distancia, he dejado castillos, inmensos generadores eólicos, polígonos y cinturones de autopistas. He tenido la maravillosa oportunidad de sobrevolar la comarca donde vivo y percibir mi paisaje cotidiano como un diorama navideño. Todos estos viajes me han permitido cruzarme con gente diversa, a veces inconscientemente y sin saberlo. Gente que se debe creer tan única y especial como yo creo ser y que para mí no ha sido más que una sombra en un coche que se cruza en la autopista. He estado con azafatas, adolescentes de instituto, enfermeras, oficinistas, hombres de negocios, trabajadores de base, famosos presentadores y famosillos del mundo de la televisión. Como en un inmenso acelerador de partículas he viajado cruzándome con decenas de ellas que siguen su rumbo, tan ciego como el mío. Aterra pensar el egocentrismo del que pecamos, porque vistos desde la distancia ellos y yo sólo somos pequeñas hormigas sin importancia. Si tantas personas son simplemente un pequeño fragmento de materia, nosotros no debemos ser más que una chispa en un túnel. En cambio, si invertimos la mirada y pensamos desde nuestra perspectiva es cierto que todo gira a nuestro alrededor y que esos amores cotidianos, esas amistades, ese mundo de relaciones es importante y trascendente porque es el que da sentido a lo que somos.

Las preguntas resuenan una y otra vez. Quienes somos, de dónde venimos, a dónde vamos...
El tiempo es realmente el único patrimonio que tenemos. Cada uno sigue su camino entretenido en decenas de pequeños actos cotidianos. Se estrecha una mano a un cliente, se cierra un trato, se da un golpe en la mesa y se defiende una postura, se discute la fuerza de un color en un diseño o se firma un formulario de un vehículo de alquiler.... Por momentos el destino o las casualidades nos hacen conocer a personas improbables; el empleado de facturación de Alicante, el jefe de máquina de una fábrica de etiquetas en Molina del Segura, un publicista de mirada torva y cabello alborotado, una muchacha rubia repostando al norte de Amsterdam... Belleza y juventud se combinan con vejez y decrepitud en combinaciones únicas en las cintas de los aeropuertos o en el peaje de una autopista. Las preguntas golpean ciegas como si de la maquinaria del Titanic se tratara: quien eres, de dónde vienes, a dónde vas. Una y otra vez se escucha su murmullo como trasfondo a nuestra vida. Todos sabemos que hay un iceberg en la ruta que nos va a hacer zozobrar, pero de igual manera todos vamos a toda máquina.

Viajes de tantas horas dan oportunidad a compartir muchas conversaciones con tus compañeros de viaje. Hablar de la niñez, de la juventud, de la familia y del pasado. A veces la pausa obligada de un embarque en un aeropuerto es el mejor momento para reflexionar sobre la salud, la enfermedad, la vida o la muerte. A veces es el momento en que mejor se percibe el cansancio de la edad, la necesidad de plantear cómo invertir el tiempo que suponemos que nos queda.

A dónde vamos está claro; a la muerte. De dónde venimos también. Tal vez si tiene sentido nuestra vida está en responderse a las preguntas quienes somos, o tal vez mejor, quienes queremos ser y dónde queremos ir. Empezar a pensar que cada día es una pepita de oro que cada uno, en nuestra huida adelante, debemos saber disfrutar. Es el momento de hacer las cosas que nos hacen felices, hacer felices a la gente que nos acompaña y llenar de sentido una carrera demasiadas veces ciegas. Siempre digo que vale la pena vivir porque nunca sabrás qué sorpresa te deparará el destino, pero creo que es igualmente cierto que para saber ver estos pequeños regalos tenemos que conservar la capacidad de sorprenderse que teníamos de niños. Se trata de recuperar aquella ilusión, algo de aquella inocencia, renovar cada día nuestra red de cariño y afecto porque en el fondo es lo único que puede dar sentido a nuestro único patrimonio real: El tiempo.

El sentit de la vida

Vaja títol per a una entrada al blog. Els qui som, d'on venim, a on anem. El sentit de la nostra vida... Són preguntes que el ser humà, la filosofia, intenten contestar des de fa milers d'anys sense que mai s'arribe a una resposta concloent, si és que aquesta existeix.

Aquesta setmana ha sigut especialment intensa en viatges i en treball. El dilluns caminava per Múrcia, el dimecres per Madrid i el divendres per Holanda. Han sigut moltes hores veient passar paisatges a la velocitat que permetia la carretera o sobrevolant les muntanyes. Arrere, en la distància, he deixat castells, immensos generadors eòlics, polígons i cinturons d'autopistes. He tingut la meravellosa oportunitat de sobrevolar la comarca on visc i percebre el meu paisatge quotidià com un diorama nadalenc. Tots aquests viatges m'han permès encreuar-me amb gent diversa, a vegades inconscientment i sense saber-ho. Gent que s'ha de creure tan única i especial com jo crec ser i que per a mi no ha sigut més que una ombra en un cotxe que s'encreua a l'autopista. He estat amb hostesses, adolescents d'institut, infermeres, oficinistes, hòmens de negocis, treballadors de base, famosos presentadors i famosets del món de la televisió. Com en un immens accelerador de partícules he viatjat encreuant-me amb desenes d'elles que segueixen el seu rumb, tan cec com el meu. Aterreix pensar l'egocentrisme de què pequem, perquè vistos des de la distància ells i jo només som xicotetes formigues sense importància. Si tantes persones són simplement un petit fragment de matèria, nosaltres no hem de ser més que una purna en un túnel. En canvi, si invertim la mirada i pensem des de la nostra perspectiva és cert que tota gira al nostre voltant i que aqueixos amors quotidians, aqueixes amistats, aqueix món de relacions és important i transcendent perquè és el que dóna sentit al que som.

Les preguntes ressonen una vegada i una altra. Qui som, d'on venim, a on anem...
El temps és realment l'únic patrimoni que tenim. Cada un segueix el seu camí entretingut en desenes de xicotets actes quotidians. S'estreny una mà a un client, es tanca un tracte, es dóna un colp a la taula i es defensa una postura, es discuteix la força d'un color en un disseny o se signa un formulari d'un vehicle de lloguer.... Per moments el destí o les casualitats ens fan conèixer a persones improbables; l'empleat de facturació d'Alacant, el cap de màquina d'una fàbrica d'etiquetes en Molina del Segura, un publicista de mirada feréstega i cabell escarotat, una xica rossa repostant al nord d'Amsterdam... Bellesa i joventut es combinen amb vellesa i decrepitud en combinacions úniques en les cintes dels aeroports o en el peatge d'una autopista. Les preguntes colpegen cegues com si de la maquinària del Titanic es tractara: qui ets, d'on véns, a on vas. Una vegada i una altra s'escolta el seu murmuri com a rerefons a la nostra vida. Tots sabem que hi ha un iceberg a la ruta que ens va a fer sotsobrar, però de la mateixa manera tots anem a tota màquina.

Viatges de tantes hores donen oportunitat a compartir moltes converses amb els teus companys de viatge. Parlar de la infància, de la joventut, de la família i del passat. A vegades la pausa obligada d'un embarcament en un aeroport és el millor moment per a reflexionar sobre la salut, la malaltia, la vida o la mort. A vegades és el moment en què millor es percep el cansament de l'edat, la necessitat de plantejar com invertir el temps que suposem que ens queda.

A on anem està clar; a la mort. D'on venim també. Tal vegada si té sentit nostra vida està a respondre's a les preguntes qui som, o tal vegada millor, qui volem ser i on volem anar. Començar a pensar que cada dia és una pepita d'or que cada u, en la nostra fugida endavant, hem de saber gaudir. És el moment de fer les coses que ens fan feliç, fer feliços a la gent que ens acompanya i omplir de sentit una carrera massa vegades cegues. Sempre dic que val la pena viure perquè mai sabràs quina sorpresa t'oferirà el destí, però crec que és igualment cert que per a saber veure aquests xicotets regals hem de conservar la capacitat de sorprendre's que teníem de xiquets. Es tracta de recuperar aquella il·lusió, quelcom d'aquella innocència, renovar cada dia nostra xarxa d'afecte i afecte perquè en els fons és l'única cosa que pot donar sentit al nostre únic patrimoni real: El temps.

Comentarios

Entradas populares de este blog

No era el dia, no era la millor ruta. Penya Roja de la Serra de Corbera.

Animaladas

Andrés Mayordomo, desaparecido un día como el de hoy