Óssos a Berlín

Com a homenatge a Joseph Roth, un esperit pacífic i sensible que no va merèixer el seu destí.
Quan es recorren els carrers del modern Berlín no és difícil veure davant d'Hotels, llocs públics o museus grans óssos pintats amb diferents motius i alegres colors. La ciutat va tindre la idea de convertir el seu símbol local en un ambaixador de pau amb l'ajuda d'artistes de tot el món. Si una ciutat realment pot apreciar el valor de la vida en concòrdia aquesta és Berlín.
Quan viatjava en l'avió cap a la capital alemanya rellegia una excel·lent recopilació d'articles de Joseph Roth en els que parlava de la vida de la ciutat en els anys vint. Un buit incommensurable s'estén entre aquella metròpoli dinàmica i canviant com poques i el Berlín que lluita per reinventar-se a si mateix. A penes res queda d'aquella època més que l'eco dels carrers i les seues gents. Ací i allà sorgeixen els edificis que han sobreviscut a tantes hecatombes entre desenes de noves estructures ultramodernes que la voluntat política imposa enfront de la indiferència de ciutadans d'al·luvió, de circumstàncies. Cal reconèixer el titànic esforç per a donar sentit i vida a una ciutat morta d'inanició darrere d'una guerra i quaranta anys d'ostracisme.
Aquest hivern ja no és el que va ser. El sol lluïa estranyament primaveral i els berlinesos gaudien de l'excepcional bona temperatura. Una llum suau acaronava com un tènue èter les gegantines estructures del Berlín modern. L'estació central, la cúpula del Reichstag, els edificis del parlament o el cúmul de la plaça de Postdam es difuminaven peresosament a contrallum. Ací i allà, des de cada cantó aguaitava molt menys amenaçadora que antany la imponent esfera de la torre de televisió. Gran germà comunista que tot ho veia, en l'actualitat és un de tants símbols de la ciutat moderna que uneix les perspectives de l'est i l'oest.
Berlín és una ciutat desdentada, asimètrica, buida. En el centre el buit. En els afores l'horror vacui. En l'oest l'alegria, el consum, la vida i l'Alemanya que es reconeix en altres parts. En l'est una ciutat que va ressorgint, encara ara, de la buida reverberació de les torres geomètriques. Pareixen passats els anys del racionalisme, la planificació i l'ordre geomètric. Vist amb el pas del temps la utopia urbanística racionalista va ser el millor símbol de la dictadura i aquell bigarrat món de llums i neó de la Kudam la millor representació d'una ciutat amb ganes de sobreviure a l'opressiva atmosfera del mur. És curiós que els que vivien en la presó eren els que podien viure la vida i els que rodejaven el perímetre eren els verdaders presoners.

La nit s'havia cerndut sobre un Berlín il·luminat per desenes de rètols lluminosos. Davall les vies, amagats en un cantó darrere d'un enorme pilar, una parella elegant amb cabell blanc, propi de la maduresa, es besava amb passió adolescent. El prisma de l'hotel, anomenat en l'era comunista "Ciutat de Berlin" i l'omnipresent torre de la televisió, s'aguaitaven darrere de les vies elevades sobre la seua plataforma de rajola i arcs. En cada buit, davall les voltes que suporten el suburbà, s'han instal·lat restaurants que proclamen el fervor capitalista que va sorgir després de la caiguda del mur. Fora, en una nit molt menys freda del que sol ser habitual, els alemanys insistien és gaudir de les terrasses cobertes i abrigades amb foguers incandescents. Estava en la part est de Berlin.
Scheunenviertel, el barri dels graners, tantes vegades descrit per Joseph Roth, apareixia com un nou territori a explorar. Huitanta i tants anys separaven els seus passos dels meus. Els noms només eren un record d'un passat mort. L'antic barri jueu va morir amb la diàspora i l'holocaust i a penes uns monuments dispersos com a mostra de penediment uneixen el passat amb el present.
La casa, en els baixos de la qual estava en els anys vint el café Dalles, local de clients de baixa estopa, ha sobreviscut després de tantes vicissituds, però inclús ara seguix l'etern cicle del temps. Pareix que fins als anys noranta va ser una ruïna, després fou ocupat per un altre dels tants locals que han proliferat en les proximitats. El restaurant Shwarzraben, restaurant de luxe que apareix en les guies de fa uns anys, ha tancat a principis d'aquest i el baix segueix a l'expectativa d'un altre moment de la història, un altre negoci i nous clients que entren a plenar-lo de vida.

Fent un passeig per l'Oranienburgstrasse m'imagine acompanyat per Roth. Veuria com es tanca intemporal el cercle del vici en les prostitutes que animen als seus clients. En aquestos temps la bota de canya alta, preferentment blanca, és la marca de l'ofici. Cossos esvelts, lascívia i joventut a l'expectativa de clients. La vida segueix en un carrer. A un costat l'antiga sinagoga. Dos policies vigilen per a evitar atacs. Curiosa paradoxa. Els jueus protegits pels alemanys però amenaçats pels extremistes musulmans i ells mateixos en el paper d'opressors. Quanta raó tenia Roth a l'afirmar que el sionisme no era més que l'espill dels vells nacionalismes europeus!
El restaurant Orange té un sostre alt i amb adorns en escaiola. Probablement es tracte del mateix local que existira abans de la guerra. Fou la botiga d'algun jueu? Ubicat junt amb la gran sinagoga pareix probable una antiga relació. Les manifestacions dels nazis cremant les sinagogues van tindre lloc enfront del seu immens aparador. Un imponent edifici negre i ruïnós, encara crivellat de tirs, mira des de l'altre costat del carrer. Les bales marcades en la pedra són prova dels intensos combats en la contornada. Les parets callen miren mudes el pas dels personatges i el temps.
Mes allà, fins al riu Spree, en ple centre d'una metròpoli de tres milions d'habitants, desolats solars on en qualsevol moment es pot creuar la barrera del temps i tornar al moment dels espies de la guerra freda. Uns antics magatzems són ara un brut i destartalat centre de cultura alternativa que a poc a poc mor conforme la ciutat es normalitza. El que fóra l'art d'avantguarda dels setanta i huitanta, ara té un aspecte engrudós que cada vegada desentona més amb una ciutat que es desitja elegant; apropiada per a una classe política obligada a viure en la capital.

Ja no baixen viatgers nocturns a passar la nit en els banys turcs d'Admirall Palast i de pas estalviar els diners de l'hotel. Ara són berlinesos a la recerca d'entreteniment els que fan cua entre els revenedors d'entrades. Imagine que aquella ciutat de principi de segle va ser molt més aborronadora. Entre bastidors científics, pintors, cineastes, físics, militars bullien de creativitat acumulant odi per una guerra mal tancada, per un món injust, per polítics ineficaços o per revolucions contagioses. Aquell era un món on els pobres vivien entre polls i cases de caritat. Una època passada on Amèrica era una promesa. La Kudam, l'oest de la ciutat, la part rica i elegant, era un focus literari que s'engolia centenars de sons de glòria. La mateixa asimetria entre la burgesia elegant i el lumpen de l'est. Aquella ciutat es preparava per a la guerra, aquesta es llepa com un gat les ferides en un temps de pau.
El trontoll del suburbà que porta d'un costat a un altre ens transporta a aquella ciutat que va ser. Una vegada reobert el sistema de transports metropolitans podem refer els viatges sense interrupcions per tota la ciutat. La que fóra la més moderna de les xarxes de transport és hui una atrotinada però eficient i pràctica serp que s'enrosca entre solars i barris en una ciutat que mor i ressuscita d'estació en estació. Les vies sobrevolen espais plens i espais inerts. Les velles estructures de rajola i ferro forjat tenen un aire polsegós, decimonònic. La instal·lació és vetusta i necessitaria un bon repàs per a tindre el to modern de ciutats molt menys importants, però l'atapeïda xarxa continua mostrant la grandesa que va arribar a tindre Alemanya en els anys de la república de Weimar i continua sent un exemple d'eficiència, orde i sentit pràctic.
Tot un abisme em separa de les corregudes de Joseph Roth. La precisa destralada que va partir la ciutat ens situa en dos mons diferents, ell -no ho va saber llavors- cap a l'exili i l'alcoholisme a París, a mi en un món molt més còmode però tal vegada igualment cap al suïcidi climàtic. Roth va ser un home sensible a la humanitat, a les persones, als sentiments i és ací on la línia no es trenca. En els meus recorreguts cap al treball, cavalcant en la serp de ferro, mirava les finestres i els balcons amb l'esperança de localitzar el xicot que escoltava música amb un gramòfon i que l'escriptor anomenava jueu en els seus escrits, o aquella xiqueta que jugava amb sorra Tal vegada és que era hivern i dia de treball, però només s'arribava a intuir part de la vida més enllà de les finestres.
Els murs donen l'esquena a les vies i alguns artistes han aprofitat per a oferir una exposició permanent d'art modern en l'estació de Savigny Platz. Una de les imatges mostra al milicià d'Alcoi, en plena guerra civil espanyola, que cau abatut en un terraplè de Córdoba. La força de la fotografia de Capa ha congelat el moment de la fi d'una vida. Els viatgers el veuen com una imatge i no la persona que va haver de ser. Geografies llunyanes unides per les línies de la vida, les casualitats, les guerres.
M'haguera agradat recórrer amb Joseph Roth les andanes del metro. Segur que haguera descobert una semblança paisatge humà darrere del canvi de pell. De jueus de l'est a negres antillans o turcs de pell citrina. El que jo crec que són alemanys ell me'ls descobriria com a polonesos o ucraïnesos. La multitud precipitada que s'encreua en el laberint de túnels recorda ja més a l'exotisme d'un món globalitzat que a aquells ciutadans centreeuropeus que anaven al bosc a buscar llenya en els freds hiverns de la depressió. Segur que ell descobriria el paral·lelisme i l'esperit humà que subjau més enllà de tot temps. La multitud s'entrecreua anònima, perduda en la seua pròpia ruta, somriures de complicitat i cares impàvides. Dos ancianes que pareixen germanes parlen animades en el seu seient. Què podrien contar dels anys de la guerra? En un obrir i tancar de portes es transvasen milers de rumbs i accents. Una mare llatinoamericana puja en una estació i la conversació en un castellà d'ecos dolçassos flota uns minuts. El seu bebè agita el sonall i una altra parada els dissol més enllà del vagó. Tres viatgers es concentren en els seus llibres de butxaca mentre un cantant del carrer canta la rutinària balada de tots els dies i conta el mateix acudit del dia anterior. Les mirades es perden en el buit per a evitar qualsevol possible comunicació. El got de plàstic amb monedes passa d'un costat a un altre amb poc èxit. Un tipus grosset, de mans blanes, cabell arrissat i barbeta pareix que és l'únic que s'apiada de l'artista i solta un parell de monedes. La seua imatge s'afona quan sona el seu telèfon i s'escolta la veu de Hitler en un dels seus discursos. Hauré escoltat bé?
Els alemanys, crec, han canviat com pocs pobles en cent anys. Sense eixida ni justificació possible, amb l'horror del seu propi passat, han interioritzat la seua culpa exterioritzant amb publicitat tots els seus pecats. Les diferents exposicions que poblen la ciutat dels records dels espants viscuts la converteixen en un parc temàtic per a curiositat dels nouvinguts. Una periodista de canal 33 de Catalunya fa la seua crònica de la Berlinale amb el teló de fons del mur de Berlín. El que fóra el Finisterre berlinès és hui el decorat de les fotos dels turistes. Alemanys espavilats fan negoci amb la iconografia del període soviètic. Lenins de plàstic gris i gorres de soldat soviètic omplin la tauleta de càmping d'un turc. En l'antic regne dels filats i la mort, el territori fronterer vigilat fins la mort, un globus captiu puja i baixa com a atracció firal junt amb un mercat ambulant diumenger. Més enllà, en la Friedrichstrase dos falsos soldats d'opereta es deixen fer fotos amb turistes. El Check Point Charly ja no té tancs apuntant-se; afortunadament els únics tirs són els de les càmeres digitals que devoren realitat bit a bit.
La cúpula del Reichstag s'alça més enllà de les teulades. Figures de visitants es retallen sobre l'espiral que puja al cim de la estructura metàl·lica contra el cel ataronjat. L'estació de Friedrichstrasse alberga els trens que cada minut van i vénen. Darrere d'una revolta entre edificis apareix la doble via creuant el Spree, un dels dos rius que creuen Berlín. Baix de la finestra es veuen els primers pilars d'un edifici en construcció. Els obrers amb els seus cascos deambulen com a formigues entre els encofrats. La ciutat es reconstrueix al mateix temps que es desmunta. No molt lluny, enfront de la catedral, l'antic parlament comunista desapareix any rere any al ritme d'un organista de maneta que, donant-li al manubri, fa sonar valsos imperials. En uns anys el que fóra palau dels Hohenzollern tornarà a ocupar l'espai que la guerra li va arrabassar. Ja no viurà un emperador en ell, regnarà en canvi el capitalisme en forma de centre comercial i oficines que ocuparen l'espai més enllà de la fatxada.
El paisatge d'aquest Berlín és efímer. En un any no existirà la ciutat que he conegut. Berlín no existeix, els seus habitants no existeixen. Aquest ja no és el Berlín dels anys 20, ni el dels anys del mur, ni tan sols el que fou l'any passat. Altres ulls veuran un altre paisatge, jo no estaré, el meu Berlín no existirà. Tal vegada estiga per vindre una metròpolis a l'estil de Fritz Lang amb vehicles voladors entre grans gratacels però només serà meua si jo estic per a veure-la. Serà un espai amb el mateix nom però amb un altre cor. El seu, el meu.
La ciutat tal vegada, Berlín què millor exemple, és el millor lloc on il·lustrar la vella paràbola d'Heràclit en què s'afirma mai ens podrem banyar en el mateix riu. El fonament del temps, de la nostra vida està en el canvi incessant. Som naixement i destrucció i eixa és la llei universal, però Berlín intenta amb els seus óssos amables no reviure mai el trauma que li va fer perdre el seu ser en gran part del segle XX.