Nòmades de la sal i el vent.
Recorde una vesprada de setembre mentre una tempesta imponent s’apoderava del nord. Davant d’aquell cel de plom, una bandada de flamencs tancava files cap al sud, fugint del mal oratge. Ho feien amb una elegància majestuosa, una harmonia que sembla desafiar la fisonomia d’uns ocells tan llargs i aparentment desmanegats. Amb el coll estirat i les potes com agulles rosades traçant línies en l’aire, travessaven el cel amb una calma solemne, com si el mateix vent, reverencial, els sostinguera. L’any de la pandèmia, quan el confinament es va relaxar i ens permeteren recórrer la província, el Parc Natural de Pego-Oliva esdevingué un territori gairebé oníric; un paratge on el paisatge semblava haver oblidat el brogit del món. De sobte, una visió: una bandada descendia amb parsimònia sobre els camps d’arròs inundats. Ens hi vam apropar amb un silenci expectant, gairebé furtiu, per no trencar l'encís del moment. Els adults lluïen aquell plomatge magenta, negre i blanc que els fa semblar con...