Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Era un estiu a cavall entre els seixanta i els setanta. A les fotos dec tindre uns sis anys. Vaig aprendre a nadar en aquella bassa d’aigua maragda, glaçada com el gel quan l’acabaven d’omplir i, al cap de pocs dies, tenyida d’un verd llépol que proliferava en una aigua sense clor. Mon pare, que de jove havia sigut bon nadador, ens encomanava confiança: amb prou feines gosàvem soltar-nos de la paret, i a colps de cames i manotades avançàvem fins al port segur dels seus braços. La finca dels Koninck s’alçava a la carretera de Gandia al Grau. S’hi accedia per una porta i un camí recte que menava a un casalot immens, ja vora del riu. A tocar de la bassa hi havia una caseta que feia de vestidor, arrapada al pou d’on naixia l’aigua per regar la finca. Al costat, un vell llavador ja mut, sense cants ni mans que l’amenaren. Tot al voltant, els horts de tarongers escampaven la seua olor de terra i a camp, dolça i persistent. No gaire lluny de la bassa, s’alçava la casa de camp d’una família be...

Em pregunte què veurà eixa conca buida que mira el Port d’Albaida, des d’aquells temps en què els humans li atorgaren la categoria de temple. Els ibers, poble maniós amb els seus poblats, triaren amb excel·lent criteri el lloc on alçar murs i cases que dominaven les valls que, molts segles després, es dirien Vall d’Albaida, el Comtat i de la seva germana menuda i la Valleta d’Agres. Estic segur que farien bon ús de la font que brolla de la cavitat immensa que forada el penya-segat, i no em sorprendria que, a més, fora la capella on batejaren els seus rituals de vida i mort. La línia gris de l’autopista creix sobre la falla que separa la Covalta del Benicadell i uneix les dues valls. Els vehicles corren sobre les restes dels camins que van existir abans i que es superposaven per a guanyar més i més velocitat. Les ruïnes del Monestir de Santa Anna recorden vells temps en què Sant Lluís Bertran bramava contra els dolents. Sona encara l’eco d’aquell terratrèmol del 1644 que va obrir murs i...

Una de les atraccions de fira que mai m’ha agradat és la d’aquesta formada per un laberint amb camins entre panells de vidre transparent i espills. Vist des de fora les persones van caminant insegures xocant ocasionalment amb un vidre que sembla un pas. No se m’ocorre altra forma més gràfica per a definir la realitat enganyosa que ve. Els matins d’esta calor apegalosa, mentre el món sembla paralitzat a l’altra banda de la finestra, jo em tanque al meu racó digital i jugue. No a videojocs, ni a res que puga semblar lúdic. Jugue amb la realitat. O millor dit, amb les seues imitacions. He estat provant eines d’intel·ligència artificial que prometen restaurar fotografies antigues, pintar-les, rejovenir-les, reinventar-les. És com si estiguérem aprenent a pintar amb llum prestada. I, de vegades, l’efecte és tan convincent que un no sap si riu o tremola. Com a persona formada amb les arts li demane a la màquina productes que puguen completar un disseny determinat com abans es feia buscant fo...