La perspectiva del temps. Serra de les Cabreres Saix (Alt Vinalopó).

Era meu el segon curs com a professor, i Villena fou estació temporal per uns mesos.

Amb companys d’institut vam compartir un pis allà on la vila tocava l’horitzó obert de la plana eixuta, una terra sense ombres, sense límits clars. Recorde, encara avui, aquella silueta desconeguda de muntanyes i una serreta amb un perfil tan singular que semblava esculpida per tancar la mirada cap a Alacant.

L’Institut Navarro Santafé era llavors un dels primers centres que experimentava la reforma educativa, i sovint viatjàvem a Alacant per aprendre, per intercanviar idees i materials didàctics. Fou així com vaig conèixer els pobles de la Vall del Vinalopó, i aquells castells que coronen la línia invisible que uneix l’interior amb la mar.

Jo tenia vint-i-cinc anys, i la vida s’obria, com una senda desconeguda, amb la promesa d’un demà llarg i ple de reptes. Ara, que els seixanta-dos anys s’albiren a l’horitzó, mire enrere i em trobe davant d’un paisatge que ha esdevingut un passat emboirat, entre els plecs del temps i la pols de la memòria.

Anar a Saix va ser casual. Com tantes coses essencials.

En la nostra visita a Elda vam veure el castell de Saix, encimbellat al seu tossal, solitari com un sentinella de pedra, i vam somiar una ruta que unira història i natura. Però només trobàvem camins que duien a la Serra de les Cabreres, massa lluny, massa separada per lligar-la a la fortalesa. De tota manera ens vam decidir.

Vam arribar-hi per la còmoda autovia des de la Foia de Castalla. La llum de l’alba, suau com una carícia, pintava d’or els cims, i les ombres allargades feien dansar el paisatge encara endormiscat. Sabíem que a l’estiu s’assecaria, que esdevindria un lloc amb llum inclement, gairebé hostil. Però aquell dia, el desert semblava adormit.

Passant pels peus del tossal on s’aferra poderós el castell vam seguir per una zona de pinedes que, fruit d’una repoblació, creixien sobre un desert de terra blanca. És una zona estimada per caminats i ciclistes amb casetes disseminades entre camins i pistes. Sols se sentia insistent el cant del picot verd amagat entre els pins i eventualment el soroll del tren passant. Travessàrem per un pont damunt de les vies de l’alta velocitat, i aleshores, com una aparició, va emergir davant nostre aquella serra que jo havia contemplat feia quaranta anys en les meues anades i tornades a la feina.

Diu la Viquipèdia:

“Els “Picachos de Cabrera”, també denominada Serra de les Cabreres o de Cabrera, és una alineació muntanyenca que s'estén de Nord-est Sud-oest pels termes de Villena, Saix i Salines.

Està conformada per una sèrie de turons de cims escarpats. L'altura principal és el vèrtex geodèsic de les Cabreres (869 m s. n. m.), que a més serveix de fita divisòria dels termes de Villena, Saix i Salines. En ser tan escarpada, els principals accessos donen al sud, podent-se ascendir des de Saix i des de la Colònia de Santa Eulàlia.”

Per la nostra banda, la serra semblava una bèstia antiga. Els seus esperons, crestes d’un drac adormit, retallaven el cel. La senda ens duia fins a una placa que prohibia el pas a senderistes, ciclistes, escaladors. No era temporada de caça i ja érem massa a prop del cim per tornar enrere amb les mans buides.

Un camí entre pins ens menà a la Cova del Tio Gregorio. La roca guardava el record d’habitants antics: bancs, prestatgeries, silenci. Les restes del naufragi d’un món rural dur, allunyat de la fantasia d’una natura amable.

A mesura que pujàvem, el món s’eixamplava. Les muntanyes del nord, entre Biar i Castalla, com guardianes ancestrals, ens miraven.

I al crestall, la vista s’obrí com una promesa complida. Serres ignotes creixien de la plana per totes les bandes. Amb el visor veiem els cims desconeguts, reconeixíem altres noms, perfils de puntals familiars i d’altres nous, exòtics. Prop de Múrcia i Albacete, però encara a Alacant, els topònims que ballaven entre la dolçor del valencià i la rotunditat del castellà: quasi un al costat de l’altre pugnaven el Cerro de los Purgáticos i Alt del Carrascalet. Són aquelles terres de batalles del passat i fronteres entre llengües. Saix i Villena van ser per moments part de Múrcia l’una i d’Albacete l’altra. És clar que els sentiments i la cultura ja miren en part cap a Castella.

Salines, naix al costat d’una plana polsosa que en altres temps fou llacuna. Allà a la serra tot era verd i viu, contra tot pronòstic en una frontera desèrtica com és aquesta. I bell. Immensament bell.

Allí, des del cim, vaig tornar a veure aquella Villena de la meua joventut. Ara, però, la mirada venia des de dalt. Des d’un present de maduresa cap a un passat d’esperances. I jo era un altre davant d’una geologia quasi immutable a l’escala humana. El temps, com el pèndol de Poe, oscil·la lent, implacable, sobre el pou de l’oblit.

Prop del vèrtex, una placa metàl·lica honorava un muntanyer de Saix caigut al Mont Blanc. Què tenen els cims que ens criden amb tan profunda veu? Potser és la bellesa que només es revela des de l’esforç. O és, tal vegada la culminació d’una meta amb la preciositat d’un planeta únic que des de dalt dels cims es veu amb tota la seua immensitat per a nosaltres els diminuts éssers que el poblem?

Era hora de baixar. Reférem el camí fins a la cova, compartírem esmorzar, llepolies i bromes. Els frares de pedra s’alçaven, com figures místiques, sota un cel de núvols primaverals. Vam arribar al Barranc de Tramasierras, i entre pinedes i camins laberíntics, entre casetes i bancals, tornàrem al punt d’inici.

Com si el viatge haguera sigut un somni. O una revelació de l’essència mateixa de la vida.