Corrents tel·lúrics, foc i aigua a vora mar.

fotos

No sé per què sent que tot el que ens envolta tendix cap a la desmesura. Els éssers humans vivim una època complicada en la qual, quasi ja huit mil milions de persones, roseguen les entranyes d’aquest planeta amb un nucli de ferro fos que, com una dinamo, crea ones magnètiques que, de vegades, es manifesten amb aurores polars de colors refulgents. La terra, el mar, el foc, el vent, ens envolten cada dia en una mena de sistema tel·lúric interconnectat en el qual ens pertoca portar endavant les nostres vides amb major o menor sort. 

Intuïm d’alguna manera aquestes vibracions que fan canviar les estacions, la llargària del dia i el canvi de temperatures i creem grans manifestacions on l’esperit del vell deu Dionisos pren possessió de l’ànima humana per un temps abans de tornar al cau a amagar-nos d’una agressivitat creixent que ens envolta, en un poderós engolidor que engul víctimes de la fam, la guerra o els conflictes socials i ètnics que mai acaben.

Ahir era dia de treva i, com captat per antenes de sensibilitat extrasensorial, una multitud de persones de moltes races, colors, cultures i llengües arribaren a vora la mar per a concelebrar l’arribada de l’estiu. La Platja de Gandia era la marmita on bullia la multitud humana que omplia tots els espais. Uns caminaven bocabadats de l’espectacle, altres seien en cadires de platja agrupades amb amics o família a la vora de centenars de fogueres que contrastaven amb les tonalitats suaus de la vesprada. El vent de la mar portava un fumeral cap al passeig marítim aleshores cobert d’una boira asfixiant que semblava no molestar massa als milers caminants. Els negocis de l'hostaleria funcionaven a tota velocitat, els urinaris eren per a molts un trofeu desitjat i feien cua pacient per a descarregar el ventre.

Un cel de tons ataronjats anava apagant-se i la foscor queia suau sobre l’animada platja. Totes les generacions, els avis en cadira de roda, els jubilats de panxa prominent, les parelles veteranes, les més joves amb nadons o xiquets, els adolescents amb estètica calcada a les modes del moment i els xiquets més menuts, gaudien a la mesura de la seua edat d’un Sant Joan del qual sols queda el nom i, més aviat hauria de dir-se ara per ara el dia de les fogueres d’estiu. El cristianisme, que una vegada va adoptar les velles celebracions paganes, va perdent manxa i la festa torna a ser la de l’adoració als elements i al pas de les estacions, tots presents en la càlida nit de juny.

És el dia dels més joves, que amb la sang agitada pel torrent hormonal, ensenyen i amaguen el cos en el joc de la seducció que portem inscrit en els gens, davant de la mirada escèptica dels més adults que recorden quan ells van sentir aquestes onades de foc que també naixen de les entranyes. Els tatuatges van creixent per la pell de molts i moltes. Abans eren discrets, ara són evidents. Els indrets prohibits, tant com els públics i notoris del cos van cobrint-se de manifestacions simbòliques, d’una forma de veure el món determinada per la barreja multicultural. Pot ser representat un heroi del manga, Harry Potter, el retrat de la iaia, una filigrana maori o lletres en alfabets asiàtics que ningú no entén, però que fan pujar l’autoestima del portador. Sembla que tornem a les estètiques tribals del passat, a la percussió pura d’una batucada, a la dansa al costat del foc com varen fer els homínids precursors. 

En una era tecnològica retornen les mitologies, els terraplanistes, els contraris a les vacunes o els que veuen que tot és una conspiració. Arriben els polítics amb una motoserra o amb mentides escampades per tota la internet. Apuja el volum de la percussió, la música que ens porta als més remots avantpassats, vibra la multitud al ritme demencial que quasi porta a un estat de trànsit. Alguns s’ajuden d'alcohol o de substàncies al·lucinògenes i van pegant bandades de costat a costat. La policia, entre llums de blau són siluetes a l’aguait dels que ultrapassen els límits. Un grup és escorcollat al costat del vehicle policial.

La Lluna, com a part de la conspiració, puja gloriosa al cel per darrere del puntal del Montgó. És com una alineació que marca un punt de canvi en el ball dels planetes. Els seus adoradors, milers, agafen els seus mòbils i intenten captar un moment de màgia que escapa a les capacitats de les seues càmeres. La xarxa està saturada pels milers d’usuaris intentant immortalitzar l’efímera glòria de la nit omplint de fem digital la memòria dels ordinadors. Demà la majoria ocuparan espai en servidors remots que bullen en sales infinites, caixes amb leds que amaguen la fúria de la màquina, que devoren energia com dragons famolencs. Algun algoritme excava a la mina per a controlar més i més la raça humana. No importa el canvi climàtic, és la nit de Sant Joan.

L’hora simbòlica és la mitjanit. Més focs aeris, olor de benzina, el foc de la pira municipal bota furiós entre onades de grocs, taronges i rojos. Les siluetes dels espectadors es retallen contra la flamerada que es desfà en espurnes  que floten sobre la negror de la nit anunciant el final del dia i el principi de l’estiu. És ara, ara mateix. El futur? Qui sap!