Una diminuta figura en un paisatge.

Una València desconeguda està creixent entre el llit Vell del Túria i Natzaret. L'espina dorsal és l’avinguda de les Moreres. Avingudes fa uns anys buides, quasi abandonades, ara van omplint-se de torres que em recorden als barris nous de Belfast. L’arquitectura segueix parcialment el model de Le Corbusier amb plantes que es repeteixen modularment en vertical amb algunes variacions en els ritmes que creen varietat. La majoria reprodueixen el model de torre amb jardí i piscina. El somni petit burgès de moltes famílies. En les webs immobiliàries es veien els preus inabastables para gent de classe mitjana amb sou ja no tant mitjà i, més aviat, vingut a menys. València, com tantes altres ciutats, està fent-se inabastable per als sous dels joves professionals que ara inicien la seua vida adulta. 

Quan tenia setze anys vaig fer els cursos de socorrista en un edifici al costat del pont d’Astilleros que porta a Natzaret. Cada dia, a la vesprada hi anava i en acabar el curs mon pare havia vingut de Gandia a per mi. Era tota una aventura per a un xiquet anar sol a València i agafar l’autobús fins al port. Aquest barri porta el nom que porta perquè era el “llatzaret” on es portaven aquells que eren sospitosos d'estar infectats. De xiquet havia estat i he de dir que, amb raó o sense ella, el barri tenia mala fama, tot i ser la seu d’uns campionats d’Espanya de Natació als que vam anar. En l'època del boom immobiliari tota aquesta zona va canviar amb l’impuls de la bogeria de la rajola embolicada en el paper de regal de les comissions i els famosos sobres. Feia ja quasi dues dècades que tota la zona dormia el somni del qual ara es despertava.

Encara que era una zona amb molts solars, els llocs per a aparcar eren escassos. Anava a una revisió a la clínica INMSKE, nom aquest una mica críptic que vaig entendre en veure que en realitat volia dir “Instituto Musculo-esquelético Europeo”. És un edifici que s’alça exempt amb una repetició de bandes grises i blanques amb finestres molt amples. La clínica era moderna i funcional. Sense cap excés però agradable.

L’espera a la cita es va allargar quasi dues hores. Precisament mirava avorrit per la finestra les restes d’aquella fallida que va ser el circuit de Fórmula 1 a València. Cent trenta milions va costar. Milions i milions tirats al poal del fem en aquella ciutat que volia ser “posada al mapa” a base de talonari i amb moltes comissions passant de butxaca en butxaca. Mil, dos mil, tres mil... Alfons Rus contava els bitllets al son del “caloret faller”. El conseller Blasco comprava pisos i els "amiguets de l’ànima" es regalaven rellotges de luxe i vestit jaqueta. El Banc de València, Bancaixa, tota la banca valenciana era assaltada i buidada fins a fer-la caure. Què poca memòria tenim!

El pont dit “Cuc de Llum” està ple de pintades i sols uneix descampats. Es veia el campanar del port i la terminal de vaixells de passatgers. Al fons es veia la Calderona, dibuixada entre blaus retallada per la barreja entre nous edificis i les naus industrials del passat. A l’esquerra els enormes edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències sobreeixien sobre la llera del riu. Per la immensa zona passaven eventuals vianants i ciclistes aprofitant el pas pel pont abandonat a la seua sort. Quasi a vint anys de la desfeta econòmica del 2007 i el desastre del 2012, les pistes d’asfalt estan ocupades per xaboles fetes amb deixalles. 

Des de la còmoda perspectiva de l’hospital veia una diminuta figura davant d’una d’aquestes cases. Un home musulmà feia l’oració cap a la Meca complint així amb els rituals propis de la seua religió. Em semblava una demostració de fe impensable en el que seria una vida de nàufrag abandonat a la seua sort. Confiar en Déu a pesar de tot. Pensar en una vida després de la mort on redimir un pas desastrós per la vida...