Pels contraforts del Montcabrer

fotos

Cada setmana mirem la previsió de l’oratge amb cura abans de decidir la ruta. La muntanya sempre pot esdevindre en una trampa si les condicions canvien sobtadament amb vent, pluja o núvols. Aleshores en compte de fer un viatge de dues hores fins a la primera destinació, vam decidir anar a caminar a una zona a menys d’una hora, en concret a Muro d’Alcoi. Va ser un encert.

La idea que portàvem era iniciar ruta per l'extensa zona de cases de camp a ponent del poble cap als peus dels primers contraforts de la Serra de Mariola fins a les diminutes valls que els barrancs han obert. Sembla que tota ruta senderista ha de passar per un pic amb vèrtex geodèsic, però sovint els secrets de la muntanya no estan en la part més alta. Aquest va ser el cas: una ruta molt bonica per les pinedes i racons protegits dels vents del nord.

La Mariola és una serra envoltada amb la llegenda d’una jove i una pantera que van desafiar l’autoritat de l’emperador de Roma no volent casar-se amb ell. La crueltat es va emportar la vida de la jove Mariola i la de son pare. La pantera es va amagar a una cova i va morir solitària de pena. Curiosament, es va trobar un crani d’aquest animal el 1965 en una de les coves d’aquesta serra. Realitat i faula es troben per a fer un relat més atractiu. No penseu?

Amb les primeres llums del dia vam seguir la pista formigonada fins que aquesta es va convertir en una d’aspra superfície de pedres i terra. Han sigut una tardor i un hivern molt durs per a la vegetació. La primavera, quan falta d'un mes i mig per a l’estiu, tampoc ha vingut amb aigua que calme la set de les fonts que estan completament seques. La Font de la Quebrantà, la del Racó de Llobet i la de la Boronada no rajaven ni una gota. La del Xop tenia una basa amb aigua però res més.

La pujada va ser exigent, no et donava ocasió de caminar tranquil·lament gaudint d’un paisatge format per parets de pedra i pinedes, més frondoses, com és normal al sud i eixutes al nord del barranc. En algun temps la muntanya es va trencar i immensos cudols van davallar fins a arribar al barranc. Algun sembla encara un monstre amenaçador de mirada inquisitiva que mostra la violència amb la qual la natura esclata sobtadament. No massa lluny d’aquestes terres van estar els epicentres de sengles sismes de gran violència que van afectar en 1620 i 1644 zones tan llunyanes com Guadalest o Oliva. No m’haguera agradat estar en aquests barrancs en aquells moments en els quals les pedres, separades del cim per la tasca infatigable de les aigües, podien aprofitar per a escapar a gran velocitat vessant cap a baix.

Vam passar per un mas en ruïnes dit el Mas del Magre, poc més que quatre murs a punt de caure. En millor estat, al costat d’una venerable carrasca, s’alçava el Mas del Racó de Llobet, propietat, pel que deia un cartellet, de la Societat de Caçadors de Muro d’Alcoi. Tot i que la construcció sembla conservar tota la seua estructura, pateix igualment del característic abandonament de tots aquests indrets on, en el passat, els éssers humans prenien possessió de la serra. La partida la torna a guanyar la natura que està cobrint-se d’una massa forestal densa i eixuta que és autèntica benzina per al pròxim foc. No hi ha cap persona que traga benefici, com abans, del matossar o de la fusta i el que eren bancals ara són quasi jungles impenetrables. No vull donar idees...

La senda continuava ascendint obrint la vista a un paisatge més obert cap a llevant, on regnava l’imponent crestall del Benicadell i, per l’altra banda, immenses parets de pedra blanca que suporten el pes del cim del Montcabrer. Al fons de la perspectiva es veia el mirall de l’embassament de Beniarrés i l’esquena de la Safor.

La font del Xop ofereix encara aigua i fang per a les necessitats cosmètiques dels porcs senglars i és un racó de vida per a tota la fauna dels voltants. El seu toll verd reflectia la llum blanca d’un cel cobert de nuvolositat alta.

No era el cas de la següent font, la de la Boronada, completament seca, on vam esmorzar veient arribar els núvols de seda per ponent anunciant l’arribada d’un front de precipitacions. Seguint el camí vam passar per diversos xalets construïts en zones remotes que mai havien d’haver sigut urbanitzades. Les vistes al Comtat eren molt boniques. La torre del castell de Cocentaina, un referent visual en tota la zona, es destacava en la distància. La senda, per moments, es veia reinventada per a acoblar-se a les tanques d’alguns dels propietaris. En un dels xalets es veia que havia utilitzat enderrocs per a fer-se una plataforma on ser construït i trossos de plats i rajoles en barrejaven amb les pedres de la muntanya.

Vam passar per la boca del Barranc de l’Escurripenya un laberint de pedra on juguen a l’aventura els senderistes més valents. Serà que encara s’amaga l’esperit de la pantera de la Mariola en eixe intricat barranc?

Senda avall ens esperava la via, quasi en desús, del ferrocarril Alcoi-València. En paral·lel vam seguir camins amb l’entrebanc d’algun propietari que amb cartells diversos prohibia el pas per la seua propietat. La inèrcia de tancar més i més és imparable. Tal vegada un dia serà impossible gaudir de la llibertat de caminar les serres que teníem quan vam descobrir el nostre primer amor a la nostra terra.