La Creu i el crestall de la Serra de Vernissa.

fotos

Probablement, la paret de pedra que fa esquena pel sud a la històrica població de Xàtiva siga una de les més trepitjades i humanitzades. Ja contava ma mare que la casa dels seus avis tenia aigua corrent de fonts que venia de la propera muntanya. Per tot el vessant ombrívol de la Serra de Vernissa s’obrin sendes que entren i ixen per les venerables muralles del castell per a unir ermites, pous de neu, coves o rutes que porten a la zona de Bixquert ja a l’altra banda eixuta i aspra.

La creu de ferro que corona un penya-segat que s’alça sobre el Portet que talla la serra en dues parts és un potent atractiu visual que crida l’atenció quan el veus allà dalt sobre els riscos. Volia anar fa temps, però sempre sorgien altres rutes que l'ajornaven a més de les més que raonables incerteses d’una senda, la de la Pregonera, que tots qualificaven de costeruda per no dir vertical. A més a més, entre el vèrtex geodèsic de la serra i la creu hi ha un crestall de difícil caminar i un pas estret on has de passar amb atenció i cura a on poses els peus.

Vam aparcar a la vora de Sant Feliu, una de les esglésies més antigues del Regne de València amb antecedents visigòtics. En uns pocs metres s’arriba al Pou de Neu que assortia de gel a la població amb càrregues de neu que arribaven amb rècules de rucs de la Serra de Mariola. Tan valuosa era la càrrega que hi va haver guerres comercials entre el concessionari oficial d’aquest producte i ordres de frares que venien amb preus a la baixa.

La Cova dels Coloms és una cavitat immensa, però no molt fonda, on persones devotes van instal·lar una figura de la Mare de Déu i un altar. Sembla que aquestes cavitats que obrin el món de les profunditats tenen un sentit religiós, o una fascinació espiritual per a les persones. Es pot rastrejar aquest sentiment fins al món clàssic amb les adoracions en coves a Diana o Artemisa. Tanmateix, la imatge, obra de l’escultor xativí Francisco Bolinches, ha patit atacs vandàlics que no han fet desistir als creients que continuen decorant de forma senzilla l’espai.

Vam eixir finalment del recinte del castell per la porta de ponent seguint per una senda fins a passar a la dita de La Pregonera. No és un accés per a ser fet en dies posteriors a una forta pluja, la pedra està molt desgastada i on hi ha terra aquesta és argilosa. De fet, aquest és un invent modern per a pujar. Cap senda tradicional apostaria per aquesta pujada vertical que obliga a gatejar i agafar-se a les cordes i grapes. Cal dir que amb agilitat i bon estat físic és una senda divertida però molt difícil per aquells no acostumats a grimpar o botar pedres.

Ni les fotos ni els vídeos mostren bé el fort pendent que té la senda. Alguns arbres caiguts dificulten encara més el pas, però a poc a poc va obrint-se la llum entre la pineda a mesura que s’arriba a la creu. L'espectacular vista per totes les bandes compensa l’esforç i les penalitats de la pujada s’obliden amb aquest sentiment de xicotet triomf personal. Vam enregistrar la visita i vam continuar cap a ponent esquivant les puntes de pedra calcària que sorgien quasi verticals entre dos vessants de vertigen. Cal caminar a poc a poc buscant els accessos més segurs i còmodes. El vèrtex es veu cada vegada més gran i és ja prop d’ell quan has de caminar per un pas estret entre dos precipicis. Dit i fet, una vegada vam arribar al punt més alt d’aquesta serreta ja el camí era molt més senzill per damunt d’una pedra aspra, però escalonada que ens va permetre abaixar amb comoditat fins a la Penya de Sant Dídac.

El recorregut per la solana de la Serra ja era un simple passeig amb una calor impròpia d’un dia que havíem començat amb temperatures per davall de zero. Encara sort que no ens va pertocar pegar la volta. Altra vegada una batuda de senglars estava tallant camins, però no va ser el nostre cas. La senda per davall de la creu, vista diminuta allà dalt dels riscos, ens va portar al Portet, senda tradicional per on anaven d’una a l’altra banda. Vam veure una mina d’on treien aigua i hui amb el sostre enfonsat. Desfent el camí vam arribar finalment a l’ermita de Sant Feliu, punt final de la nostra ruta.

Un altre dia més amb experiències i bona companyia. Una ruta divertida i aventurera, però que qualifique de difícil. No us la recomane si teniu por a les altures o no esteu en bona condició física.