Tornant a la Font de la Mata
La Font de la Mata era allà els anys setanta el més paregut a un lloc remot per a un xiquet. Per un caminet a vora el Barranc de La Parra, s’accedia pel riu a una casa en lamentable ruïna prop d’un rierol on mai faltava aigua potable. En les nostres aventures juvenils sempre es comptava amb una aproximació a la Font de la Mata, de vegades amb insensata inconsciència, per un barranc que no coneixíem i que es va mostrar com feréstec i abrupte, al límit de la perillositat temerària. El paratge del qual us parle s’amaga entre el riu i el camí a L’Orxa en la que es coneix com la partida de les Majones. La gran quantitat d’aigua sempre ha fet que un mantell verd atapeït com el vellut cobrira els bancals ja salvatges quan jo era xiquet. La vista més educada de l’adult es desdiu d’aquesta visió ximple de la realitat. La zona s’havia assilvestrat, però els bancals i els masos abandonats identifiquen amb claredat la que va ser una zona agrícola i ramadera que va entrar en decadència.