23F 1981: L’examen de física que no vaig aprovar

Article publicat al llibret de la Falla Grao 2016

L’institut María Enríquez era el “Francisco Franco”, encara que tots aleshores li dèiem “El Nou”. Jo estava a l’últim any, l’anomenat COU i m’afanyava bregant amb assignatures ben difícils com ara la física o la filosofia. No guarde mal record d’eixos anys. El professorat era majoritàriament jove, d’uns trenta i tants com a molt, d’una generació progressista, entusiasta i amb il·lusions per un món diferent. La relació amb ells era més que cordial. Parlem dels anys de la darrera transició, un temps d’ideals, una borratxera d’idees i tensions que anaven a desembocar en l’últim intent de capgirar la política cap a la caverna.

La memòria és traïdora. Sembla que, cada vegada que rememorem un fet, el cervell ens inventa una nova versió passada una i altra vegada per la cuina i pensem que aquesta és la realitat. Però què és la realitat? Tal vegada tot el que vos contaré siga una elaboració feta al llarg dels anys, tal vegada allò va ocórrer, tal vegada no.

Era 23 de febrer de 1981, per la vesprada. La professora de filosofia, Carmen Zaragoza, no arribava. El Seat 124 de color blau fosc no estava al pàrquing i tots miràvem ansiosos des dels finestrals de vidre cap a l’entrada al jardí. Ella no ho sabia, però li dèiem “La Heràclita”. Els adolescents, arrogants i egocèntrics, mai no han tingut molt de temps per a comprendre la mort o el dolor. La dona havia perdut a algú en la família; anava de dol i amb ulleres negres. Com que va dir, en alguna de les seues classes, que a Heràclit el filòsof li deien “el obscur d’Efes”, voilà, la vam batejar com “La Heràclita”. Quin ramat d’impresentables!

Efectivament, no havia vingut eixe dia i, abans de l’hora, podíem escapar-nos.

En aquell temps, les portes de l’institut estaven sempre obertes, la gent que no volia anar a classe feia fotja  i, si no venia el professor, ens escampàvem pels localets dels voltants o ens n’anàvem a casa, si era la darrera hora. Curiosament, els alumnes podíem gaudir de la nostra responsabilitat o irresponsabilitat al nostre criteri. Fins i tot professors i alumnes fumaven en classe com a la cosa més normal del món. Qui ho diria hui!

Jo vivia escassament a uns centenars de metres i, aprofitant l’absència i com que tenia examen de física el dia següent, vaig tornar a casa per a posar-me a preparar-lo. Sóc inquiet i no podia seure’m a estudiar sense la ràdio fent soroll al costat. Si ara mire aquell xiquet desmanegat, diria que  era un poc desastre ja que els meus apunts no eren més que llibretes plenes de caricatures de professors, de companys, dibuixets de vehicles o logotips. Tot i estudiar ciències, vaig fer bé de dedicar-me a la docència i a l’art, perquè com a físic, com que no m’hi veig. Realment he de confessar, senyors Picot, Barroso i Enciso, que la física m’ha aprofitat per a molt en aquesta vida: per a salvar la cara quan la meua filla em va demanar ajuda per a solucionar problemes de vehicles que van i vénen, per a entendre per què la piscina s’ha buidat al nivell de l’albelló o per què, si et caus, acceleres a raó de 9,81m/s2 i la força del colp és la multiplicació de l’acceleració per la teua massa. Total, que et fas molt de mal. Però no ens allunyem del punt central.

Allí estava jo sol a la saleta de casa, a la meua taula d’estudi passant papers, avorrit, amb fàstic, quan la ràdio va començar a dir que en les votacions per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo alguna cosa estava passant.

La meua germana tenia exàmens i afortunadament no era a València. Diu que la va pillar estudiant a la biblioteca de Gandia on va ser informada per la bibliotecària dels fets que tenien lloc a Madrid. Va passar, probablement, per la rellotgeria que teníem, estaria una estona parlant amb mon pare i va tornar a casa. En trobar-nos, ens vam adonar amb por, que la situació estava complicant-se.

Com he dit sempre, he sigut inquiet: vaig pensar que el meu mestre de pintura Damià Català, en la seua condició d’anarquista, podia estar en perill i vaig anar amb el meu Vespino roig, a la carrera, a dir-li-ho. Ell era aleshores gerent de la galeria de pintura que tenia “La Casa del Pintor” a la Vila Nova. El local era una mena d’oficina extraoficial del grup de pintors “Ulls de Mussol”. Ja ho sabia i amb alguns adults comentava la gravetat de la situació. Pel que fa a Gandia, tot semblava normal. El meu cosí Albert, festejant amb la novieta no es va assabentar fins arribar a casa d’ella. El seu cunyat els ho va comentar i els va dir d’acaparar queviures per si de cas, i li va dir que no tornara a casa. Ell no li va fer cas i se’n va anar sense més pegues. Coincidim en la impressió que la gent anava i tornava, aparentment, com de costum però em confirmen que reunions previstes es van suspendre pel toc de queda. Els meus pares van tornar a casa en tancar l’establiment i vam seguir la situació sobretot per la ràdio.

Només es fa fer de nit, sí que es va notar un silenci diferent al carrer, una absència de trànsit anormal. Les emissions de la ràdio es van veure interrompudes per l’emissió d’un edicte publicat per les forces militars a València, en el qual s’advertia de la presa de control dels carrers i de la prohibició de fer moviments. Entre lectura i lectura, posaven música de banda militar per a esvalotar, encara més si cal, el galliner. La meua dona diu que son pare estava ben preocupat i van estar fins a altes hores de la nit amb l’orella pegada a la ràdio escoltant les notícies. Crec que més o menys totes les famílies vam fer igual i, diuen, que els més assenyalats políticament es van amagar per si de cas.

Al cap em ve el menjador de ma casa amb el seu mobiliari i la llum nocturna, relacionat amb les preocupacions que tenia. No feia molts dies que acabava de llegir el llibre de Ian Gibson sobre l’assassinat del poeta granadí Garcia Lorca. La situació era calcada i el ban militar semblava una còpia actualitzada del que va suposar l’inici de la Guerra Civil Espanyola del 36. Per moments, em vaig representar a mi mateix vestit de soldat pegant tirs en una nova guerra fratricida.

La Televisió Espanyola, presa en aquells moments pels colpistes, semblava estúpida i feia una emissió que, més que tranquil·litzar, ens posava dels nervis. ¿Pretenien que, amb el congrés pres per Guàrdies Civils, el programa de varietats musicals “300 Millones”, amb petulants cantants llatins amb esmòquing, ens fera tornar a la normalitat? La ràdio, tan útil en altres parts, ací era com el so dels tambors de guerra. València capital vibrava sota les cadenes dels tancs que recorrien avingudes destrossant l’asfalt  i prenien posicions en els encreuaments més estratègics. Els pobres soldats de les quintes es veien en mig d’una guerra que ni entenien. Alguns cotxes al carrer van ser ratllats pels tancs conduïts per pilots inexperts. Pagaria l’assegurança del tanc els danys?

Us podreu imaginar que l’examen de física va quedar aparcat davant dels esdeveniments. Rafa Requena, professor de dibuix aleshores a l’institut, em confirma que el vicedirector havia suspès les classes nocturnes a les 18:30. Ni tan sols sabíem si hi hauria classe el dia següent o seria el de la gran mascletada abans de Sant Josep!

La situació va quedar bloquejada i fins ben entrat el dia següent no es va veure clarament que havia fracassat. Sí que vam tindre classe. No va vindre tot l’alumnat. Cada professor va fer el que va creure per a mantenir la situació calmada. El professor de literatura del qual no recorde el nom, corrobora el record el meu cosí, va fer una encesa defensa de la democràcia mostrant-nos la portada d’EL PAIS amb un titular que he trobat i diu: “El intento de golpe de Estado, en vías de fracaso”. El professor va ser valent en un moment tan delicat, perquè res estava encara clar en aquells moments d’un matí que recorde assolellat.

No vam saber si tindríem o no el maleït examen de física fins que, flaquet com un fideu, de cabell negre arrissat i amb ulleretes, va entrar el Senyor Eloi Enciso amb el temut control. Es tractava de donar als alumnes sensació de normalitat i allà que em va tindre davant d’un paper que podia haver estat en blanc si era per allò que jo podria contestar.

Ara, passats ja quasi trenta sis anys, sóc jo el professor i, si ix al cas, parle del colp d’estat. Ells em miren com al “Uelo Cebolleta” contant les batalletes de la joventut. Ni els va ni els ve. Jo, amb la perspectiva que dóna l’edat, sé que va ser un dia en què vam estar molt a prop d’entrar en caiguda lliure. Si llig textos sobre la Guerra Civil, veig que tot va poder haver sigut igual. Entenc que la crueltat, el caïnisme, van estar una altra vegada prop de tornar a eixir al carrer.  Pense en els xicots que van morir al front el 36, en els afusellats en guerra, en els condemnats a mort, en la fam, la penúria i la manca de llibertat. Tot podia haver passat.

Òbviament no vaig aprovar física aquell dia. Però importava realment?