Panem et circenses
Con agradecimiento a Teresa Morales
Cuando el Vesubio escupió su aliento de gases y cenizas sobre Pompeya congeló un mundo pretérito que desde el siglo XVIII se ha ido definiendo entre el misterio y la evidencia. Pompeya ha quedado como el microcosmos de un imperio, de la vida en su tiempo. Una gota de agua que queda de un océano que se evaporó.
La fórmula romana del pan y circo sigue siendo válida en este mundo del siglo XXI. El nuevo emperador Berlusconi reproduce exactamente la ecuación de sexo, orgías y espectáculo para las masas. Los políticos y sus camarillas siguen de compadreo o enzarzados en sus luchas de poder. Del coliseo romano al global que permite que millones de nuevos ciudadanos del imperio tomen su cena mientras gladiadores modernos superan pruebas light en una isla remota. El casting incluye todas las categorías dramáticas, la virgen vestal, el pequeño sátiro friki de pelo blanco, apolo, el bufón y la bella malvada. De momento no hay sangre, pero todo llegará. La televisión es la moderna caverna de la que hablara Platón. Vivimos atados a los muros y sólo vemos el pálido reflejo de la realidad que nos llega desde la minúscula grieta de luz. Para huir de la realidad vivimos la fantasía de la vida de los otros. Somos voyeurs profesionales que a fuerza del espejismo del cotilleo ajeno perdemos de vista la amargura de nuestra propia realidad.
Empieza el espectáculo. En todos los rincones los espectadores abren su ventana que deja ver un mundo supuestamente más exótico que el monocorde de cada día. En el plató se ejecuta un ballet milimétricamente coreografiado desde la cabina del titiritero. Un equipo, la tripulación del Enterprise, navega por el espacio herziano guiado no ya por astrolabios, cartas marinas o brújulas sino por monitores de diferentes tamaños que guian la nave entre los campos minados de asteroides de las audiencias.
Las tramoyas en los sótanos del Coliseo con su ajetreo de leones y gladiadores no debían ser tan diferentes de los pasillos y rincones de los platós modernos. El misterio y la liturgia aparecen vulgares una vez desacralizados. Un plató vacío es una suerte de eco anémico de sus momentos de protagonismo. Todo parece quincalla ajada. En un rincón aparecen como abandonados sobre cajas de agua mineral los medios cocos del “pasapalabra” con un valor simbólico que perderían si se abandonaran en cualquier solar o en cualquier calle.
Pero es el momento del “supervivientes”. El estudio iluminado bulle activo y febril. Entrando por los pasillos traseros, carentes de todo glamour, van y vienen los candidatos a la fama, o los famosos certificados. Vividores del espacio herziano, sanguijuelas de audiencias que necesitan tanto el chute de la fama como el soporte económico del caché. En la cercanía todo cambia y el famoso juzgado por su imagen física y moral a través de la lente de la cámara aparece más cercano, amable y cotidiano o por el contrario tan engreido como se le supone. El alto se hace bajo, el joven viejo y el monstruo devorador de famosos un personajillo amable y educado.
Los representantes, una suerte de padres impostados y a comisión farolean por los corrillos conscientes de su papel de escudero. Tribus de operadores, cámaras, azafatas y animadores van y vienen entre la normalidad del trabajador de factoría y el glamour de una prostitura de lujo. Los corrillos se hacen y se deshacen bajo los sobrevuelos acelerados de la cámara sobre la grua. Una enorme pantalla muestra en un lateral la realidad reconstruida de aquella que sólo con girar la cabeza ven los presentes en el plató como real.
Los protagonistas de la emisión cotillean entre ellos compartiendo risas y aplausos con el público de bocadillo y salario de treinta euros. Las cámaras hacen travelings y panorámicas aceleradas sobre las cabezas o en planos subjetivos que nos introducen en la sonrisa impostada del presentador de la gala.
Si el Vesubio rugiera de nuevo nos atraparía a todos otra vez inmersos en nuestro minúscula ración de humanidad congelada. Me imagino un plató fosilizado en el tiempo, el movimiento frenético congelado en figuras de yeso extraídas del molde de escayola, de la impronta que hubiera dejado su volumen en el espacio. El vigilante de seguridad atónito mientras controla las gradas llenas de público de barrio a su vez convertidos en fósiles de si mismos. Las señoras de la limpieza de guardia quedarían sentadas al fondo, con una escoba en sus manos, con sus carnes generosas de matrona romana rumiando chicle como vacas frisonas. El regidor quedaría detenido en mitad del escenario con gesto tan poderoso como teatral. Las muchachas de barrio de la última fila de la grada con tornillos taladrando las aletas nasales o la lengua quedarían para la eternidad con un canuto a medio liar. La meretriz con su pecho de silicona a punto de desbordarse con un rictus de sorpresa. Todos seríamos el fiel y misterioso reflejo de nuestra patética y minúscula contribución a la historia, pero al igual que en las figuras de los pompeyanos quedaría ese hálito misterioso que tenemos todos como seres humanos dignos y mezquinos en proporciones variables.
Panem et circenses
Amb agraïment a Teresa Morales
Quan el Vesuvi va escopir el seu alé de gasos i cendres sobre Pompeia va congelar un món pretèrit que des del segle XVIII s'ha anat definint entre el misteri i l'evidència. Pompeia ha quedat com el microcosmos d'un imperi, de la vida en el seu temps. Una gota d'aigua que roman d'un oceà que es va evaporar.
La fórmula romana del pa i circ continua sent vàlida en aquest món del segle XXI. El nou emperador Berlusconi reprodueix exactament l'equació de sexe, orgies i espectacle per a les masses. Els polítics i les seues camarilles segueixen de compares corruptes o embrancats en les seues lluites de poder. Del Coliseu romà al global que permet que milions de nous ciutadans de l'imperi prenguen el seu sopar mentre gladiadors moderns superen proves light en una illa remota. El càsting inclou totes les categories dramàtiques, la verge vestal, el petit sàtir friki de pèl blanc, Apol·lo, el bufó i la bella malvada. De moment no hi ha sang, però tot arribarà. La televisió és la moderna caverna de què parlara Plató. Vivim lligats als murs i només veiem el pàl·lid reflex de la realitat que ens dona el mínim clavill de llum que ens arriba. Per a fugir de la realitat vivim la fantasia de la vida dels altres. Som voyeurs professionals que a força del miratge del xafardeig alié perdem de vista l'amargor de la nostra pròpia realitat.
Comença l'espectacle. En tots els racons els espectadors obrin la seua finestra que deixa veure un món suposadament més exòtic que el monòton de cada dia. Al plató s'executa un ballet mil·limètricament coreografiat des de la cabina del titellaire. Un equip, la tripulació de l'Enterprise, navega per l'espai herzià guiat no ja per astrolabis, cartes marines o brúixoles sinó per monitors de diferents grandàries que guien la nau entre els camps minats d'asteroides de les audiències.
Les tramoies als soterranis del Coliseu amb el seu tràfec de lleons i gladiadors no havien de ser tan diferents dels corredors i racons dels platós moderns. El misteri i la litúrgia apareixen vulgars una vegada dessacralitzats. Un plató buit és una mena de ressò anèmic dels seus moments de protagonisme. Tot sembla quincalla envellida. En un racó apareixen com abandonats sobre caixes d'aigua mineral els mitjans cocos del “pasapalabra” amb un valor simbòlic que perdrien si s'abandonaren en qualsevol solar o en qualsevol carrer.
Però és el moment del “supervivents”. L'estudi il·luminat bull actiu i febril. Entrant pels corredors posteriors, mancats de tot glamur, van i venen els candidats a la fama, o els famosos certificats. Vividors de l'espai herzià, sangoneres d'audiències que necessiten tant la dosi de la fama com el suport econòmic de la cotització. En la proximitat tot canvia i el famós jutjat per la seua imatge física i moral a través de la lent de la càmera apareix més pròxim, amable i quotidià o al contrari tan envanit com se li suposa. L'alt es fa baix, el jove vell i el monstre devorador de famosos un diminut personatge amable i educat.
Els representants, una mena de pares impostats i a comissió, faronegen pels rogles conscients del seu paper d'escuder. Tribus d'operadors, càmeres hostesses i animadors van i venen entre la normalitat del treballador de factoria i el glamur d'una prostituta de luxe. Els rogles es fan i es desfan sota els sobrevols accelerats de la càmera sobre la grua. Una enorme pantalla mostra en un lateral la realitat reconstruïda d'aquella que només de girar el cap veuen els que estan al plató com real.
Els protagonistes de l'emissió tafanegen entre ells compartint rialles i aplaudiments amb el públic d'entrepà i salari de trenta euros. Les cambres fan tràvelings i panoràmiques accelerades sobre els caps o en plans subjectius que ens introdueixen en el somriure falsa del presentador de la gala.
Si el Vesuvi rugira de nou, ens atraparia a tots altra vegada immersos en la nostra minúscula ració d'humanitat congelada. M'imagine un plató fossilitzat en el temps, el moviment frenètic congelat en figures d'algeps extretes del motle d'escaiola, de l'empremta que haguera deixat el seu volum en l'espai. El vigilant de seguretat congelat mentre controla les grades plenes de públic de barri tanmateix convertits en fòssils de si mateixos. Les senyores de la neteja de guàrdia quedarien assegudes al fons, amb una granera en les seues mans, amb les seues carns generoses de comare romana remugant xiclet com a vaques frisones. El regidor romandria detingut en meitat de l'escenari amb gest tant poderós com teatral. Les xicotes de barri de l'última fila de la grada amb pírcings foradant les aletes nasals o la llengua quedarien per a l'eternitat amb un canut a mig embolicar. La meretriu amb el seu pit de silicona a punt de desbordar-se. Tots seríem el fidel i misteriós reflex de la nostra patètica i minúscula contribució a la història, però igual que a les figures dels pompeians quedaria aquest alé misteriós que tenim tots com a éssers humans dignes i mesquins en proporcions variables.
La fórmula romana del pan y circo sigue siendo válida en este mundo del siglo XXI. El nuevo emperador Berlusconi reproduce exactamente la ecuación de sexo, orgías y espectáculo para las masas. Los políticos y sus camarillas siguen de compadreo o enzarzados en sus luchas de poder. Del coliseo romano al global que permite que millones de nuevos ciudadanos del imperio tomen su cena mientras gladiadores modernos superan pruebas light en una isla remota. El casting incluye todas las categorías dramáticas, la virgen vestal, el pequeño sátiro friki de pelo blanco, apolo, el bufón y la bella malvada. De momento no hay sangre, pero todo llegará. La televisión es la moderna caverna de la que hablara Platón. Vivimos atados a los muros y sólo vemos el pálido reflejo de la realidad que nos llega desde la minúscula grieta de luz. Para huir de la realidad vivimos la fantasía de la vida de los otros. Somos voyeurs profesionales que a fuerza del espejismo del cotilleo ajeno perdemos de vista la amargura de nuestra propia realidad.
Empieza el espectáculo. En todos los rincones los espectadores abren su ventana que deja ver un mundo supuestamente más exótico que el monocorde de cada día. En el plató se ejecuta un ballet milimétricamente coreografiado desde la cabina del titiritero. Un equipo, la tripulación del Enterprise, navega por el espacio herziano guiado no ya por astrolabios, cartas marinas o brújulas sino por monitores de diferentes tamaños que guian la nave entre los campos minados de asteroides de las audiencias.
Las tramoyas en los sótanos del Coliseo con su ajetreo de leones y gladiadores no debían ser tan diferentes de los pasillos y rincones de los platós modernos. El misterio y la liturgia aparecen vulgares una vez desacralizados. Un plató vacío es una suerte de eco anémico de sus momentos de protagonismo. Todo parece quincalla ajada. En un rincón aparecen como abandonados sobre cajas de agua mineral los medios cocos del “pasapalabra” con un valor simbólico que perderían si se abandonaran en cualquier solar o en cualquier calle.
Pero es el momento del “supervivientes”. El estudio iluminado bulle activo y febril. Entrando por los pasillos traseros, carentes de todo glamour, van y vienen los candidatos a la fama, o los famosos certificados. Vividores del espacio herziano, sanguijuelas de audiencias que necesitan tanto el chute de la fama como el soporte económico del caché. En la cercanía todo cambia y el famoso juzgado por su imagen física y moral a través de la lente de la cámara aparece más cercano, amable y cotidiano o por el contrario tan engreido como se le supone. El alto se hace bajo, el joven viejo y el monstruo devorador de famosos un personajillo amable y educado.
Los representantes, una suerte de padres impostados y a comisión farolean por los corrillos conscientes de su papel de escudero. Tribus de operadores, cámaras, azafatas y animadores van y vienen entre la normalidad del trabajador de factoría y el glamour de una prostitura de lujo. Los corrillos se hacen y se deshacen bajo los sobrevuelos acelerados de la cámara sobre la grua. Una enorme pantalla muestra en un lateral la realidad reconstruida de aquella que sólo con girar la cabeza ven los presentes en el plató como real.
Los protagonistas de la emisión cotillean entre ellos compartiendo risas y aplausos con el público de bocadillo y salario de treinta euros. Las cámaras hacen travelings y panorámicas aceleradas sobre las cabezas o en planos subjetivos que nos introducen en la sonrisa impostada del presentador de la gala.
Si el Vesubio rugiera de nuevo nos atraparía a todos otra vez inmersos en nuestro minúscula ración de humanidad congelada. Me imagino un plató fosilizado en el tiempo, el movimiento frenético congelado en figuras de yeso extraídas del molde de escayola, de la impronta que hubiera dejado su volumen en el espacio. El vigilante de seguridad atónito mientras controla las gradas llenas de público de barrio a su vez convertidos en fósiles de si mismos. Las señoras de la limpieza de guardia quedarían sentadas al fondo, con una escoba en sus manos, con sus carnes generosas de matrona romana rumiando chicle como vacas frisonas. El regidor quedaría detenido en mitad del escenario con gesto tan poderoso como teatral. Las muchachas de barrio de la última fila de la grada con tornillos taladrando las aletas nasales o la lengua quedarían para la eternidad con un canuto a medio liar. La meretriz con su pecho de silicona a punto de desbordarse con un rictus de sorpresa. Todos seríamos el fiel y misterioso reflejo de nuestra patética y minúscula contribución a la historia, pero al igual que en las figuras de los pompeyanos quedaría ese hálito misterioso que tenemos todos como seres humanos dignos y mezquinos en proporciones variables.
Panem et circenses
Amb agraïment a Teresa Morales
Quan el Vesuvi va escopir el seu alé de gasos i cendres sobre Pompeia va congelar un món pretèrit que des del segle XVIII s'ha anat definint entre el misteri i l'evidència. Pompeia ha quedat com el microcosmos d'un imperi, de la vida en el seu temps. Una gota d'aigua que roman d'un oceà que es va evaporar.
La fórmula romana del pa i circ continua sent vàlida en aquest món del segle XXI. El nou emperador Berlusconi reprodueix exactament l'equació de sexe, orgies i espectacle per a les masses. Els polítics i les seues camarilles segueixen de compares corruptes o embrancats en les seues lluites de poder. Del Coliseu romà al global que permet que milions de nous ciutadans de l'imperi prenguen el seu sopar mentre gladiadors moderns superen proves light en una illa remota. El càsting inclou totes les categories dramàtiques, la verge vestal, el petit sàtir friki de pèl blanc, Apol·lo, el bufó i la bella malvada. De moment no hi ha sang, però tot arribarà. La televisió és la moderna caverna de què parlara Plató. Vivim lligats als murs i només veiem el pàl·lid reflex de la realitat que ens dona el mínim clavill de llum que ens arriba. Per a fugir de la realitat vivim la fantasia de la vida dels altres. Som voyeurs professionals que a força del miratge del xafardeig alié perdem de vista l'amargor de la nostra pròpia realitat.
Comença l'espectacle. En tots els racons els espectadors obrin la seua finestra que deixa veure un món suposadament més exòtic que el monòton de cada dia. Al plató s'executa un ballet mil·limètricament coreografiat des de la cabina del titellaire. Un equip, la tripulació de l'Enterprise, navega per l'espai herzià guiat no ja per astrolabis, cartes marines o brúixoles sinó per monitors de diferents grandàries que guien la nau entre els camps minats d'asteroides de les audiències.
Les tramoies als soterranis del Coliseu amb el seu tràfec de lleons i gladiadors no havien de ser tan diferents dels corredors i racons dels platós moderns. El misteri i la litúrgia apareixen vulgars una vegada dessacralitzats. Un plató buit és una mena de ressò anèmic dels seus moments de protagonisme. Tot sembla quincalla envellida. En un racó apareixen com abandonats sobre caixes d'aigua mineral els mitjans cocos del “pasapalabra” amb un valor simbòlic que perdrien si s'abandonaren en qualsevol solar o en qualsevol carrer.
Però és el moment del “supervivents”. L'estudi il·luminat bull actiu i febril. Entrant pels corredors posteriors, mancats de tot glamur, van i venen els candidats a la fama, o els famosos certificats. Vividors de l'espai herzià, sangoneres d'audiències que necessiten tant la dosi de la fama com el suport econòmic de la cotització. En la proximitat tot canvia i el famós jutjat per la seua imatge física i moral a través de la lent de la càmera apareix més pròxim, amable i quotidià o al contrari tan envanit com se li suposa. L'alt es fa baix, el jove vell i el monstre devorador de famosos un diminut personatge amable i educat.
Els representants, una mena de pares impostats i a comissió, faronegen pels rogles conscients del seu paper d'escuder. Tribus d'operadors, càmeres hostesses i animadors van i venen entre la normalitat del treballador de factoria i el glamur d'una prostituta de luxe. Els rogles es fan i es desfan sota els sobrevols accelerats de la càmera sobre la grua. Una enorme pantalla mostra en un lateral la realitat reconstruïda d'aquella que només de girar el cap veuen els que estan al plató com real.
Els protagonistes de l'emissió tafanegen entre ells compartint rialles i aplaudiments amb el públic d'entrepà i salari de trenta euros. Les cambres fan tràvelings i panoràmiques accelerades sobre els caps o en plans subjectius que ens introdueixen en el somriure falsa del presentador de la gala.
Si el Vesuvi rugira de nou, ens atraparia a tots altra vegada immersos en la nostra minúscula ració d'humanitat congelada. M'imagine un plató fossilitzat en el temps, el moviment frenètic congelat en figures d'algeps extretes del motle d'escaiola, de l'empremta que haguera deixat el seu volum en l'espai. El vigilant de seguretat congelat mentre controla les grades plenes de públic de barri tanmateix convertits en fòssils de si mateixos. Les senyores de la neteja de guàrdia quedarien assegudes al fons, amb una granera en les seues mans, amb les seues carns generoses de comare romana remugant xiclet com a vaques frisones. El regidor romandria detingut en meitat de l'escenari amb gest tant poderós com teatral. Les xicotes de barri de l'última fila de la grada amb pírcings foradant les aletes nasals o la llengua quedarien per a l'eternitat amb un canut a mig embolicar. La meretriu amb el seu pit de silicona a punt de desbordar-se. Tots seríem el fidel i misteriós reflex de la nostra patètica i minúscula contribució a la història, però igual que a les figures dels pompeians quedaria aquest alé misteriós que tenim tots com a éssers humans dignes i mesquins en proporcions variables.
Comentarios
Publicar un comentario