Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

El pati posterior d’Alacant és un dèdal de terra blanca i vies d’asfalt. Àrids tossals i muntanyes sorgeixen en un paisatge marcià colonitzat caòticament. Una vella casa de camp sorgeix entre talús i talús de les autopistes. Una pedrera de penya-segats escalonats, amb parets blanques tallades a plomada, és coronada per una tremuja de proporcions titàniques. Algunes barriades arriben a abalançar-se sobre les autopistes en orgia promíscua amb els polígons. Els senyals de circulació i les tanques publicitàries lluiten per atraure al conductor. El navegant, no obstant això, aguaita entre les senyes fins que detecta el tòtem màgic coronat per la M majúscula. Estic assentat en una taula d’un McDonald's, perdut al bell mig del que va ser l’àrid camp de l’Alacantí. Un dia de llum acerada de final d’agost amb cels que presagien tempestats per ponent i blau i ombres esmolades per llevant. És un d’aqueixos dies de 33 graus immisericordes que obliguen al refugi a l’empar d’un carit

El patio trasero de Alicante es un dédalo de tierra blanca y vías de asfalto. Áridas colinas y montañas surgen en un paisaje marciano colonizado caóticamente. Una vieja casa de campo surge entre  talud y talud de las autopistas. Una cantera de acantilados escalonados, con paredes blancas talladas a plomada, es coronada por una tolva de proporciones titánicas. Algunas barriadas llegan a abalanzarse sobre las autopistas  en orgía promiscua con los polígonos. Las señales de tráfico y las vallas publicitarias luchan por atraer al conductor. El navegante, no obstante, atisba entre las señas hasta que detecta el totem mágico coronado por la M mayúscula. Estoy sentado en una mesa de un McDonald's, perdido en medio de lo que fue el árido campo del Alacantí. Un día de luz acerada de final de agosto con cielos que presagian tormentas por poniente y azul y sombras afiladas por levante. Es uno de esos días de 33 grados inmisericordes que obligan al refugio al amparo de un caritativo

Ma mare ens va dir, - Anem, Carrer Caputxí 49. Encara que igual ha canviat el nombre . Ací era la casa dels seus iaios, ho recordava perfectament. El lloc on havien transcorregut els seus estius de la infància. Li vam preguntar a un transeünt, un home major que creuava la plaça. Sí, va contestar, hi ha un carrer anomenat Caputxins. Ma mare feia mesos que m’ho havia demanat. Em va dir,- Podríem anar algun dia a Xàtiva-. Per diferents motius havia postergat el viatge, però ahir, un dels meus últims dies d’aquestes vacances d’estiu, vam organitzar una xicoteta expedició formada per la meua filla, la meua sogra i ma mare per a complir amb el seu desig. Xàtiva sempre va ser un lloc especial per a ma mare. Era precisament el poble d’origen del meu iaio i el lloc de les seues vacances de la infància. Amb amor mai dissimulat sempre parlava dels seus familiars, de la casa del iaio en la falda del tossal del castell i de l’aigua que brollava d’una font directament en el seu interior

Mi madre nos dijo, - Vamos, Calle Capuchinos 49. Aunque igual ha cambiado el número -. Ahí era la casa de sus abuelos, lo recordaba perfectamente. El lugar donde habían transcurrido sus veranos de la infancia. Le preguntamos a un transeúnte, un hombre mayor que cruzaba la plaza. Sí, contestó, existe una calle llamada Capuchinos. Mi madre hacía meses que me lo había pedido. Me dijo,- Podríamos ir algún día a Xàtiva-. Por diferentes motivos había postergado el viaje, pero ayer, uno de mis últimos días de estas vacaciones de verano, organizamos una pequeña expedición formada por mi hija, mi suegra y mi madre para cumplir con su deseo. Xàtiva siempre fue un lugar especial para mi madre. Era precisamente el pueblo de origen de mi abuelo y el lugar de sus vacaciones de la infancia. Con amor indisimulado siempre hablaba de sus familiares, de la casa del abuelo en la falda de la colina del castillo y del agua que brotaba de una fuente directamente en su interior. Las anécdotas y la

A Majo Vila, gran fotógrafa i antiga alumna A finals de la dècada dels anys 60 la imatge projectada, en moviment i en color era exclusiva de la gran pantalla. Sí, el cinema encara era aqueixa cerimònia de comunió i conjurs que congregava multituds al misteri de la penombra. He oblidat qual va ser la meua primera pel·lícula. Tal vegada “Blancaneus i els set nans de Disney”?. Tal vegada en un cinema anomenat "Fantasio? El record es perd en algun lloc de la memòria fa uns 45 anys entre boires d’ombres de colors rodejades d’un negre vellutat com el mateix ventre matern. Una cosina de ma mare tenia un pis enfront del cinema terrassa " Palacio de los Deportes " A pesar del conjunt d’arbres que creixien seguint el contorn de la tàpia, des del seu balcó es veia clarament la pantalla i podien veure les estrenes sense haver de passar per taquilla. Quina enveja! M’imaginava poder arribar a tenir aqueixa sort en ma casa. En el nostre cas ens havíem de conformar de pagar l’